22/07/2026
“No som okupes, som habitants. Aquí ningú ha entrat pegant coces a les portes. Tots els que habitam aquest lloc som gent honrada i treballadora que mantenim des de fa anys aquest barri”. Qui parla és una de les vesines que fa més anys que viu a ses Canaletes, un complex d’apartaments ubicat a Son Parc, que originalment va ser pensat per allotjar turistes de classe alta i que avui acull una comunitat de vesins que amenaça de ser desallotjada.
L’onada de calor no dona treva. És dimecres al capvespre i som al juny, probablement el juny més calorós que es recorda en dècades. Tot i la calima sufocant, un nodrit grup de vesins rep l’equip de Revista Posidònia al pati comú que comparteixen les cases més pròximes al carrer del Golf. “Originalment, van ser tres socis els que van fer la inversió inicial per construir aquests pisos i destinar-los al turisme d’alt estànding. El 2008, amb la crisi, van fer fallida i açò va quedar abandonat”, explica un altre vesí, de marcat accent andalús. L’empresa a què es refereix és l’extinta firma Peoma, SA, el titular de la qual, Francesc Soler, es va haver de declarar en fallida després de l’esclat de la bombolla immobiliària de les hipoteques subprime a l'any 2008.
Se saluden, parlen a crits d’una casa a una altra, es cuiden mútuament els fills. En fi, es coneixen. Els vesins de ses Canaletes han teixit amb retalls de mil vides diferents una comunitat com les d’abans. “Jo vaig arribar directament per mitjà d’un dels socis. Ells van començar a oferir els habitatges en acords verbals als treballadors de l’empresa i altra gent. Van ser ells que em van autoritzar a viure on visc, a fi que mantingués l’habitatge. Fa anys, quan vaig entrar, la casa estava força malament: hi havia humitats, goteres i esquerdes.
L’acord era verbal”, insisteix l’home d’accent del sud i ulleres fosques. Mentrestant, a pocs metres, una parella inusitadament jove amb un menor de pocs anys treu —amb pas lent i cansat— els mobles de l’apartament amb la numeració G1.
En Jordi i n’Eva deixen l’illa.
“Ho hem intentat tot. Vam voler comprar l’habitatge, vam intentar demanar una hipoteca, vam participar en la subhasta. Impossible”, expliquen mentre segueixen traient mobles i bosses amb roba. “La decisió ja està presa: ens volen fora de l’illa. Divendres partim cap a Galícia”, explica n’Eva, mentre mostra les restes dels últims cinc anys de vida amuntegades a la porta del que ha estat ca seva. S’hi va mudar amb en Jordi, que va venir de Catalunya fa més de 15 anys enamorat d’ella i de l’illa. Aquí també hi ha crescut n’Unai, el seu fill de tres anys, que encara no és conscient que no tornarà a veure els companys d’escola ni a nedar a la seva platja preferida mai més.
La calor sufocant fa que l’escena torni irreal. En l’ambient hi ha humitat i fum de tabac, però també malestar, tristesa i una angoixa enganxosa que s’adhereix a la gola i esgarrinxa el pit. “Com hem arribat a aquest punt?”, demana un integrant de la Revista Posidònia.
“Aquesta qüestió ha estat durant 12 anys als jutjats, que intentaven resoldre de qui era cada casa. Mentrestant, van començar posar-hi antics treballadors i gent que, com jo, veníem cercant un lloguer. Era un contracte verbal. Vam entrar amb permís de la propietat amb la intenció de cuidar els habitatges”, explica una veïna.
“Fa quasi dos anys, en un dels moments de més tensió, una de les vesines ens va fer arribar una informació de caràcter intimidatori. Segons el que havia sentit, el jutjat estava fart de la nostra situació de no-titularitat i deia que el que faria seria regalar aquestes cases a qualsevol perquè tinguessin un titular clar i així fer-nos fora finalment”, explica.
Ses Canaletes ha estat el centre d’atenció mediàtica durant els dos darrers anys —casualment en el mateix moment en què va començar l’ofensiva judicial, encapçalada pel jutjat núm. 1 de Ciutadella. Durant tot el 2025, el diari Menorca va publicar 17 reportatges en portada, on assenyalava, entre altres coses, que “Son Parc és un imperi okupa” en què regnen les “drogues i les amenaces”. La calor del capvespre cedeix davant d’una brisa fresca que s’esvaeix ràpidament entre els passadissos del barri. Un poc més enfora, uns fillets juguen a pilota, dues senyores esperen a l’ombra que s’amagui el sol i arribi la fresca, hi ha vesins queentren i surten, se saluden, es fan bromes. A l’imperi okupa que imagina el diari local no hi ha violència ni drogues.
“És cert que hi va haver una època fosca”, assenyala l’home d’accent andalús i ulleres fosques. “És ver que hi havia lladres, gent que va dur molt mal ambient. Arribaves a casa i havies de tancar bé totes les finestres”, explica. Ara bé, insisteix que “cap era d’aquí: van aparèixer d’un dia per l’altre per fer-nos por als vesins, fins que nosaltres mateixos vam acabar fent-los fora a ells”, explica mentre tots assenteixen. En el seu moment, aquesta publicació va dedicar un extens reportatge a l’assumpte de la violència desencadenada a ses Canaletes entre un grup de lúmps —algun dels quals estava presumptament vinculat a la ultradreta local— i els habitants del barri (es pot consultar aquí).
Després de l’època de les tensions violentes, els vesins de ses Canaletes van decidir fer un pas endavant i organitzar-se amb la figura d’associació de vesins. Es van determinar a resistir l’ofensiva judicial i mediàtica en defensa del dret a l’habitatge digne. “Aquí ens ajudam entre tots: si qualcú ha de baixar a Maó, avisa pel grup i sempre duu altres persones que no tenencotxe o no poden agafar l’autobús; si qualcú necessita cosa i no es pot moure, hi ha una xarxa de solidaritat”, insisteixen.
Tot i els intents de Revista Posidònia per recollir la versió de l’Ajuntament des Mercadal sobre la llarga successió d’esdeveniments que han tingut lloc a ses Canaletes els darrers anys —i especialment sobre les acusacions dels vesins, que assenyalen l’abandonament per part de l’Administració municipal—, no hem obtingut cap resposta. “No és només que no ens facin cas, sinó que no ens ofereixen cap solució, tot i que hem proposat infinitat de mesures: des de la compra dels immobles fins a facilitats de pagament per accedir a la compra de parcel·les. Res no ha donat resultat, simplement no ens volen aquí”, explica una vesina que, paradoxalment, treballa al mateix ajuntament que pretén fer-la fora.
“Jo voldria saber per quin motiu aquestes cases s’han donat en dació en pagament a aquesta empresa. Qui ho ha decidit? Perquè nosaltres vivim aquí. Ara diuen que som un problema, que saturam l’Administració i els serveis de l’Ajuntament des Mercadal. Nosaltres saturam els serveis? Però els guiris, quan venen, no ho saturen, no els saturen. Lliurar ses Canaletes al mercat turístic és rompre l’últim indici d’una vida comunitària en què l’accés a l’habitatge no implica un deliri de centenars de milers d’euros”.
“Aquí tenien una oportunitat i l’han perduda. Som 90 persones que quedarem al carrer, amb 14 fillets i 50 mascotes. Si aquests habitatges s’han regalat en dació en pagament, per què no els va agafar l’Ajuntament des Mercadal? Per què no es van netejar els deutes? Res d’açò no els ha interessat”, conclou.
Ni aquestes ni altres preguntes que hem fet arribar com a Revista Posidònia no han estat respostes pel consistori.
L’arribada de les primeres notificacions judicials a nom de Tulasa ITG van començar a arribar, segons alguns vesins, el juliol o l’agost de l’any passat. La firma, amb seu al carrer de Goya, 6, pis 2, de Madrid és, com ha pogut esbrinar aquest mitjà, una societat de responsabilitat limitada fundada el 2018 que no té pàgina web, telèfon de contacte ni correuoficial. Tampoc no té LinkedIn ni xarxes socials. No queda clar a què es dedica, ni quin és el seu capital. El que sí que ha pogut constatar aquest mitjà és que els seus administradors són Óscar García Collado i José Luis Rumbao Real. Els dos individus formen un binomi recurrent en l’estructura de govern corporatiu d’una àmplia cartera de societats, majoritàriament vinculades a la inversió i la gestió d’actius financers o immobiliaris arreu de l'estat espanyol.
En aquests moments, tots els vesins de ses Canaletes han rebut un telegrama —de curiosa confecció literària i ortogràfica— com el que es mostra a la imatge, en què són instats a contactar amb un número de telèfon escrit a mà. Segons hem pogut comprovar, aquest número de telèfon pertany al despatx d’advocats amb seu a la Corunya que presumptament té la representació legal de la fantasmagòrica Tulasa ITG, SL. Tot i els reiterats intents d’aquest mitjà per contactar amb Tulasa ITG i amb els seus advocats de la firma Proa, cap no ha respost a les propostes de diàleg que els hem fet arribar.
Per part seva, la representació legal d’alguns vesins ha explicat a aquest mitjà que el procés està encara en una fase inicial. “Es tracta exclusivament d’un procediment civil de recuperació de la possessió mitjançant un judici verbal de desnonament per precari. No hi ha cap causa penal oberta”, han aclarit els lletrats. “De moment, no consta que el jutjat hagi fet una valoració de la situació de vulnerabilitat de les famílies afectades. El que sí que recull el decret és que, quan es practiqui la notificació, es demanarà el consentiment dels ocupants per comunicar la seva situació als serveis socials, “per si la seva actuació és procedent”.
Des del punt de vista jurídic, els advocats consideren que el cas de ses Canaletes té una singularitat clara: durant anys, la propietat dels apartaments va passar per diferents mans i va estar immersa en conflictes judicials i problemes econòmics. Aquesta situació va provocar que molts habitatges fossin abandonats pels seus propietaris. “Alguns fins i tot es van cedir perquè les persones que hi entrassin a viure les vigilassin i s’encarregassin de mantenir-los”, expliquen. L’actual firma propietària va adquirir els immobles mitjançant una dació en pagament l’abril del 2025, quan la majoria dels vesins ja feia anys que hi vivien i hi estaven empadronats. “Devia saber perfectament quina era la situació d’aquests habitatges”, afirmen els lletrats.
Mentre ens allunyam de ses Canaletes, una vesina explica que va ser allà on va aconseguir tornar a començar després de fugir d’un marit violent. “Aquí vaig trobar un lloc on estar tranquil·la i estar bé per recuperar la meva vida i la meva filla”, diu. A pocs metres, els filletscontinuen jugant a pilota, aliens a les converses dels adults. Entre els blocs, la Policia Local avança porta per porta repartint notificacions judicials. En Jordi i n’Eva s’enduen les darrerescaixes; altres famílies compten els dies que els queden. Hi ha qui deixarà casa seva. Hi ha qui deixarà Menorca per sempre. El barri segueix semblant el mateix, però els vesins saben que viu els darrers dies.
