"Té l’estructura d’un vaixell pesquer”, pens mentre vaig deambulant per la popa acompanyat de Pablo Jauregui, el cuiner i únic tripulant que està despert a aquesta hora de la matinada. S’acaba el febrer, però no l’hivern. D’aquí a poques hores, començarà a clarejar.

–Fins al 2019 era un vaixell pescador de tonyines, explica amb un to a mig camí entre el riure i l’orgull, mentre l'embarcació es balanceja gairebé imperceptiblement en el silenci de la nit. El fred ens entra a dins la roba mentre ell passa les mans per la regala d’aquesta embarcació robusta, metàl·lica i pausada reconvertida en el vaixell insígnia de l’ONG Salvament Marítim Humanitari. En Pablo és probablement el subjecte més important —fins i tot, segons les circumstàncies, més encara que el capità— d'aquesta nau. Fuma tant com cuida la tripulació, és a dir, molt, fins i tot a costa de la seva salut.

Ara és un matí lluminós de març i l’Aita Mari espera poder salpar del port de València en la seva missió número 18 per patrullar les aigües de la Mediterrània central. Fa 32 metres d’eslora i abans es deia Stella Maris, fins que va ser reformat i rebatejat en honor a José María Zubía, un pescador de Guipúscoa que es va guanyar el sobrenom afectuós d’Aita Mari per haver rescatat desenes de pescadors i víctimes de naufragis i enfonsaments a la mar Cantàbrica durant la segona meitat del segle XIX.

Aita Mari va morir una nit de gener del 1866, quan una tempesta sobtada i violenta va desarborar una xalupa de pescadors. Després de posar a resguard els tripulants a la seva barca, un cop de mar se’l va endur i no el va retornar mai més. Gairebé 200 anys després, un grapat de mariners de la seva terra li reten homenatge dues vegades a l’any rescatant migrants que intenten arribar a Europa.

Segons l’organització Caminando Fronteras, l’anomenada “ruta algeriana” s’ha consolidat el 2025 com “el pas migratori més transitat cap a Espanya”. En els poc més de 300 quilòmetres que separen Alger de Menorca, es van produir gairebé el 70 % dels naufragis d’embarcacions precàries comptabilitzats l’any passat en territori espanyol. Malgrat tot, amb sort i sense cap ajuda dels estats europeus, un total de 7.300 persones van arribar a les costes de les Balears. Es calcula que unes 1.100 no ho van aconseguir. “A les Balears hi continua havent una gran opacitat sobre els protocols que realment s’activen quan hi ha un avís de naufragi”, expliquen des de l’organització, i assenyalen que “el retard dels operaris i les recerques passives” de les autoritats balears són el principal problema.

La tripulació de l’Aita Mari està composta per 15 persones: 9 són mariners i 6 som voluntaris, entre els quals hi ha un bomber, una infermera i una doctora especialitzada en medicina familiar. A bord es mesclen accents de Lyon i Melilla amb el parlar valencià de les ribes del Túria; els àpats senegalesos mariden amb llargues sobretaules de mate argentí, i cert so cubà, somnàmbul i silenciós —que habita a la sala de màquines—, contrasta amb la temperància persistent de l’euskera, que ho envolta tot.

N’Edou va néixer a Casamance, en una ciutat agrícola i muntanyosa del sud del Senegal. Té 38 anys, dos fills i parla un euskera simpàtic, fruit de gairebé una dècada vivint al País Basc. Duu embarcat quasi des de l’inici de les missions de rescat. Ha vist passar diferents tripulacions, mariners, oficials, dos capitans i centenars de voluntaris.

—Al Senegal jo era pescador. Quan vaig arribar aquí em vaig passejar per totes les drassanes i armadors oferint-me com a pescador fins que vaig arribar a l’Aita Mari. Quan em van dir que no era un vaixell de pesca, sinó de rescat de migrants, gairebé no m’ho vaig pensar.

La segona setmana de març arriba amb un cel color gris cendra. La junta directiva de l’ONG s’enreda en el marasme de la burocràcia europea que ens impedeix amollar amarres amb els arguments més variats, la finalitat dels quals, sospitam, és simplement fer-nos perdre temps. Cansar-nos. Evitar que sortim.

Mentre esperam Godot en dies de vent i pluja, assajam maniobres de navegació i repassam el desenvolupament de rescats anteriors en vídeos mal editats i fotos pixelades. Els avisos i les notícies sobre naufragis se succeeixen amb els dies, que pesen i es repeteixen en una llarga i tediosa runa circular. La impaciència guanya terreny a la voluntat. El cel sempre plomós. La rutina del vaixell és gairebé castrense: comença molt prest i acaba quan tot just cau el capvespre. Les jornades transcorren lentes i repetitives fins que un avís de ràdio romp la calma.

—Atenció, tripu, entram en mode alerta. D’aquí a poques hores salpam—. La veu de n’Íñigo, el capità del vaixell, amb prou feines és un fil de veu que interromp l’estàtica del canal 77 de les ràdios que tots duim damunt permanentment.

Un ànim sobtat s’apodera del menjador, aquell espai reduït on es menja per torns i es fa vida comunitària. Alhora, l’atenció dels tripulants queda fixa en la pantalla de la televisió, on un informatiu insomne i repetitiu anuncia l’inici dels bombardejos dels Estats Units i Israel contra l’Iran.

Posam proa a la mar i ens dirigim cap a l’anomenada “zona SAR” (Search and Rescue), una parcel·la de territori marítim delimitada internacionalment, en què un país determinat assumeix la responsabilitat legal de coordinar les operacions de recerca i rescat de persones o embarcacions en perill. Tenim quatre dies de navegació fins a arribar a la zona SAR de Líbia, la menys allunyada del país europeu més pròxim: Itàlia.

—És el pas més curt cap a Europa. Tot i que hi ha altres rutes, la de Líbia és una de les més concorregudes... i més mortíferes—, explica n’Oskar, l’instructor de rescats de l’Aita Mari. És un personatge alt i prim. Híbrid entre un cantant d’alguna sòrdida banda punk dels 90 i una mena estranya de llop de mar, més o menys ben conservat. És de Madrid, però viu en qualque indret del País Basc des de fa anys.

La vella fortalesa europea

Gairebé al mateix temps que l’Aita Mari amolla amarres, el Parlament Europeu inicia el debat sobre el “nou pacte migratori”, que s’acabarà aprovant pocs dies després amb els vots dels conservadors del Partit Popular Europeu i de l’ampli ventall de formacions d’extrema dreta, que van des dels orbanistes hongaresos fins als rancis amics de la tauromàquia de Vox. Amb aquesta eina legal, el Vell Continent podrà deportar en qüestió d’hores qualsevol sol·licitant d’asil, refugiat o migrant que arribi a qualsevol dels 27 estats membres de la Unió.

Segons el text aprovat fa unes setmanes, les deportacions es podran fer efectives en territori de tercers països. És a dir, un migrant de Mali arribat a Itàlia podrà ser deportat a Bulgària i d’allà a Síria sense solució de continuïtat i sense saber si es tracta de perseguits polítics, membres de minories ètniques o religioses, o simplement de qualcú que fuig de la misèria.

Aquesta iniciativa se suma a la política d’externalització de fronteres que, des de l’esclat de l’anomenada “Primavera Àrab”, la Unió Europea ha consolidat com a estratègia per contenir l’allau de persones que fugen de les guerres que, en la immensa majoria de casos, la mateixa UE ha finançat. Un exemple clar d’aquesta política és el Fons Fiduciari d’Emergència per a l’Àfrica, creat el 2015, a través del qual es destinen centenars de milions d’euros cap a països com Líbia, Tunísia o el Marroc per a projectes vinculats al control de fronteres, la formació de guardacostes i la “gestió” dels fluxos migratoris.

En el cas de Líbia, el finançament europeu ha servit per equipar i entrenar la guàrdia costanera, i ha permès intercepcions a la mar i devolucions a territori libi. El Marroc, per la seva banda, rep anualment d’Espanya prop de 17.000 milions d’euros per reforçar la vigilància a les seves costes i bloquejar les rutes d’accés més ràpides a territori espanyol com Ceuta, Melilla, les Canàries i l’estret de Gibraltar.

Aquesta externalització té implicacions concretes sobre les tasques de rescat i sobre la vida dels voluntaris. Una es va materialitzar el matí del 18 de març del 2024, quan una patrulla d’aquests mateixos guardacostes libis, formats i finançats amb diners europeus, es va divertir fent tir al blanc contra l’Ocean Viking, el vaixell de rescat de l’ONG francesa SOS Mediterranée.

“Van començar a disparar diverses vegades, no van ser un parell de trets d’advertència. Ja els havia vist disparar abans, un parell de bales com a senyal d’avís, però aquesta vegada van ser trets sostinguts. Ens van cridar perquè partíssim de la zona i després van disparar. Ningú va resultar ferit, però el vaixell està molt malmès”, va explicar una de les tripulants del vaixell, que va haver d’atracar d’urgència al port italià d’Ancona.

Un punt negre a la mar

L’avís arriba per satèl·lit al pont de comandament. Després, Íñigo Mijangos dona l’ordre a la tripulació, que posa en marxa el protocol.

—Ens han avisat d’una embarcació amb aproximadament 30 persones a bord que hauria sortit de Líbia en algun moment d’ahir. Ens preparam, tripu.

L’estàtica de la ràdio que romp el silenci de les quatre de la matinada no aconsegueix del tot imposar-se al mareig, que ja és generalitzat en tots els tripulants. Hi ha ones de més d’un metre i, tot i que ningú no ha dormit aquesta nit, tots dissimulam el cansament i les ulleres. De berenar, biodramina i cafè. Qualque cigarreta. Ocupam els nostres llocs: a proa, voluntaris i mariners; a popa, màquines; oficials al pont. Jo i les sanitàries miram com aliens al tràfec mogut del rescat imminent. En Pablo ens cuida.

Passen tres hores de fred i maror intensa fins que tímidament el sol treu el cap per l’est. No escalfa els ossos humits i glaçats, però almanco permet més visibilitat. Són passades les set i mitja del matí quan finalment qualcú dona l’avís d’alarma per ràdio.

—A menys de 1.000 metres a babord. Una embarcació de goma a punt de col·lapsar. Activam protocol alfa.

És només una taca incerta sobre la negror de la mar, eriçada pel vent i encara abraçada a la foscor de la nit. En aquest llindar entre la nit i el dia que dura només uns minuts, s’activa el protocol de salvament alfa: una llanxa es desprèn de l’Aita Mari amb una grua i avança cap a la fràgil embarcació, atracant-s’hi amb cautela per llegir-ne els signes, mesurar-ne la urgència, comptar si falta qualcú, avaluar si hi ha víctimes. Carregada amb sacs plens d’armilles salvavides, la llanxa Donosti avança a tota velocitat en direcció a l’embarcació, esquivant un onatge que ens banya i que, a estones, ens impedeix mantenir el rumb.

La veu de n’Edou s’imposa al murmuri del vent, les ones i el motor de la Donosti, que bramula intentant mantenir-se estable i a prop de l’embarcació. Crida en anglès, en francès, en wòlof, en àrab. Després sabrem que els refugiats procedeixen del Camerun, Eritrea, Mali, Burkina Faso, Nigèria, Ghana, Somàlia i Costa d’Ivori, i només alguns entenen el que se’ls diu.

—Som una organització humanitària, som aquí per ajudar. No tragueu els peus de l’embarcació i manteniu la calma.

Trenta parells d’ulls desorbitats d’esgotament i por ens miren surant amb dificultat enmig del no-res. Aconseguim posar-nos d’acord amb alguns tripulants per evacuar en primer lloc els quatre menors que hi ha a bord. Es llancen sobre la barca, xops, tots ploren excepte una filleta de tot just dos anys, que mira amb els ulls rodons i desperts assenyalant la silueta llunyana de l’Aita Mari. Abraçada a la cintura de la seva mare, gairebé sembla somriure, enmig de tot el caos del món. “Alhamdulillah”, repeteix la seva mare, que tot just aconsegueix sortir de la barca, mentre aixeca les mans en senyal d’oració.

Fa dos dies que van a la deriva i només els quedava una garrafa d’aigua per compartir entre 32 persones. N’hi ha que tenen cremades químiques produïdes per la mescla tòxica que es genera en barrejar aigua salada amb la gasolina del motor forabord. Tots presenten signes d’hipotèrmia i esgotament. Tres van ser torturats per grups de traficants, i dues dones van ser violades durant el trajecte de Mali a Líbia. El rescat dura gairebé tres hores. Quan finalment trepitgen coberta, no hi ha alleujament immediat, només un silenci dens, travessat pel cansament i la incredulitat de continuar amb vida.

Després de quatre dies de navegació, desembarcam finalment a Vibo Valentia. És de matinada i una pluja fina, persistent, cau damunt el port gairebé en silenci, com si volgués esborrar les petjades del viatge. A terra esperen efectius de la policia, la guàrdia costanera, carabinieri i duanes. No hi ha paraules, només procediments. Un a un, els migrants són conduïts fora del vaixell sota una vigilància estricta, encara embolcallats amb mantes tèrmiques, tractats amb una fredor que contrasta amb la fragilitat del trajecte que deixen enrere. L’escena es tanca sense èpica, amb la sensació incòmoda que, en trepitjar terra ferma, deixen de ser nàufrags per ser gestionats com a sospitosos.