Per Miquel López Gual i Carlos de Salort

No fa gaire temps, tot just unes dècades, Menorca tenia un sector industrial ben viu i una economia repartida entre els tres sectors productius. Era allò que alguns entesos van anomenar “la via menorquina del creixement”. Avui, quan l’illa ja està més que venuda al turisme i guanyar-se la vida fora del sector terciari és molt complicat, pot semblar impossible.

Res en queda ja, de “la via menorquina”, només la memòria viva de les generacions que van viure la desindustrialització —iniciada als anys 70 amb la crisi del petroli i pràcticament culminada a mitjans dels 90— i algunes restes materials: productes, eines, màquines, infraestructures i fàbriques. Tots aquests elements són testimonis d’aquell procés social.

L’origen d’aquesta indústria es remunta al segle XIX, quan Europa estava immersa en la revolució industrial. A Menorca, la majoria de la població vivia del camp. De fet, eren temps complicats i una part important de la població s’havia vist forçada a partir. No obstant això, la petita menestralia va veure les noves oportunitats que oferia l’establiment de línies regulars de transport marítim amb la Península i el mercat colonial. Els sabaters, amb llarga tradició, s’organitzaren en tallers i sistematitzaren progressivament el procés d’elaboració. 

Els llaços amb les Antilles facilitarien la comercialització de botins i sabates al gust de funcionaris, militars, comerciants i gent benestant. A Ciutadella, hi havia sabaters arreu: arrenglerats a les voreres dels carrers amb les seves banquetes, fillets treballant com a mossos d’enviats i els tallers —epicentre d’aquest moviment—, on hi havia les ajuntadores. Encara avui, passejant pels marges del centre històric de Ciutadella, podem detectar les restes de façanes d’aquests tallers i fàbriques, com la de Pedro Cortés & Cía., al carrer Nou de Juliol —la planta baixa, avui Galeria Retxa—, o la de Francisco Netto & Cía., a la cantonada entre la plaça des Pins i el carrer d’Eivissa.

Al port de Maó, després de tota l’activitat comercial del segle XVIII, les primeres dècades del XIX foren de ressaca. El 1825, un mariner nord-americà que estacionà al port amb la “Mediterranean Squadron” deixava escrit al seu diari:

Los mahoneses son en su mayoría pobres e ignorantes, pero activos y amables. El lugar, a los ojos de los americanos, aparece poblado por curas y mendigos. Estos asaltan a uno a cada pasocon su estribillo en mal inglés: “Give me a penny for bread” [...] Para ellos, el sol sale y pasan las estaciones, sin significado alguno. Saben que hay un rey en España, porque sienten sobre ellos su mano de hierro. Saben que existen otras naciones porque sus barcos vienen por aquí. Todo lo demás lo ignoran".

És un comentari ple de prejudicis, però també és cert que justament açò —la disponibilitat de mà d’obra barata i escassament conflictiva— fou una de les principals raons per la qual un grup de burgesos escolliren el port de Maó per instal·lar-hi una gran indústria fabril: La Industrial Mahonesa. Aquesta fàbrica de teixits de cotó arribà a tenir 500 treballadors, majoritàriament dones i fillets. Hi ha molta iconografia de com era aquesta fàbrica, encaixada al barranc de Cala Figuera —on ara hi ha un aparcament i l’Autoritat Portuària projecta construir un centre esportiu, comercial i de serveis portuaris.

L’arribada del vapor com a força motriu va donar lloc a les farineres industrials, conegudes aquí com a molins de foc. El 1882, els germans Ládico obrien el primer, conegut més endavant com La Minerva —que, després d’anys de servir dinars i sopars, ara està tancada. A principis del segle XX, se n’obriren alguns més a l’illa. És el cas de La Moderna, al carrer de Santa Anna de Maó, de Joan Pons Nin —que ja havia aixecat dues farineres a l’Alger—, o la farinera de s’Arangí, avui en avançat estat de degradaciói en venda.

El port de Maó era l’únic capaç de servir-se de vaixells carboners i, per tant, estava destinat a ser el cor del procés industrial menorquí. De fet, ja havia estat la seu de la industria més antiga: la reparació i construcció naval a l’arsenal fundat pels britànics al segle XVIII —avui l’estació de l’Armada. Després, a mitjan segle XIX, aquestes instal·lacions foren arrendades a Mestres d’aixa particulars.

Aquest ambient fou el caliu per a la creació de La Maquinista Naval el 1895, dedicada a la reparació i construcció de maquinària i fosa de metalls. La Maquinista —més endavant coneguda com “L’Anglo”— va ser l’orgull de la industria menorquina al llindar del segle XX. Els seus tallers s’edificaren al Cos Nou, a prop de l’arsenal. Avui no queda rastre d’aquest projecte industrial, només algunes obres d’enginyeria civil de fosa, com la coberta de la plaça del Mercat, el pont de la colàrsega a Ciutadella o la peixateria i els bancs existents fins no fa tant a la plaça de la Miranda de Maó.

D’aquest teixit industrial en sorgí una classe social que, com arreu, hagué de patir els abusos del sistema i que acabà prenent consciència i organitzant-se en associacions i sindicats. L’any 1873 esclatà el primer gran conflicte laboral a La Industrial Mahonesa, a causa de les precàries condicions laborals de les obreres. La pèrdua de les colònies a finals de segle, letal per al sector sabater (juntament amb el Decret Cañal), acompanyada de la crisi bancària de 1911 que arrossegà La Industrial Mahonesa i La Maquinista, esdevingueren l’humus ideal per al desenvolupament de la conflictivitat laboral. De fet, les vagues i manifestacions no serien alienes a Menorca. En aquest context, va prendre el vol una altra activitat que, de la mateixa manera que la sabata, enfonsava les arrels en la nostra abnegada menestralia: la fabricació de bosses de plata.

Durant la primera década del segle XX, Menorca s’havia convertit en un immens taller de dones que confeccionaven malla de plata per al mercat europeu. El 1911, entre 2.500 i 4.000 dones treballaven a temps complet o parcial en aquesta activitat des dels seus domicilis. Una de les fàbriques de bosses més destacades fou la de Joan Gomila Riudavets, a la cantonada dels carrers de Santa Eulàlia i de Sant Manuel de Maó. Aquesta fàbrica fou enderrocada als anys 80 i avui només en queda la casa industrial Gomila, a la façana de la qual pengen diversos cartells d’immobiliàries.

D’aquest període és també l’emblemàtica fàbrica de Guillem Coda de bosses de plata, segurament la mostra més destacada d’arquitectura industrial que encara es manté dreta a Menorca. No obstant aquests anys daurats, a principis dels anys 20 la venda de bosses de plata es va enfonsar a tot Europa i aquestes fabriques hagueren d’abaixar la persiana. La de Coda va passar a ser la fàbrica de Joan Codina Villalonga, que introduí la goma a la fabricació de sabates i botes. La fàbrica Codina avui forma part de la Jardí de Ses Bruixes Collection, i serà reconvertida en un espai d’art i artesania.

La industrialització de Menorca avançava lenta i amb esforç, sempre amb el temor que algun canvi institucional o geopolític ho ensorrés tot. L’illa no fou aliena als convulsos anys 30, i d’això n’és un cas paradigmàtic la fàbrica de J. Pons Menéndez a Ciutadella. Aquesta fàbrica fou el bressol del partit comunista al poble i un dels escenaris més destacats dels enfrontaments entre obrers i patronal. Situada Dalt es Penyals, només en queda el record dels que la van veure abans que fos enderrocada entre els anys 1974 i 2002, alguna fotografia i cançons i anècdotes recopilades en un dels “Quaderns de Folklore” (núm. 4, dedicat a l’artesania de la sabata).

L’esclat de la Guerra Civil i el consegüent bloqueig aeronaval de Menorca per part de les forces sollevades tingueren nous efectes devastadors. Algunes fàbriques foren directament destruïdes per mor dels bombardeigs, com la de Juan Carreras Bagur (coneguda popularment com a “Can Rosquilla”), al carrer de Ciutadella. Aquesta fàbrica, que fou col·lectivitzada i reconstruïda durant el mateix conflicte, avui és també la seu d’un projecte de centre d’art.

Acabada la guerra, les empreses estaven descapitalitzades i antiquades, i molts d’obrers havien estat represaliats. De retruc, l’economia s’havia d’adaptar a les polítiques autàrquiques de Franco. Tot i això, la indústria prest va donar mostres d’una nova vitalitat. Als anys 50, la formatgeria Industrial Quesera Menorquina iniciava una reeixida campanya de màrqueting amb la marca El Caserío. Era el tret de sortida d’un canvi radical al camp menorquí: els llocs més rendibles passarien a convertir-se en fàbriques de producció de llet per a l’elaboració de formatge fos en porcions i embolica ten paper d’estany a la planta de Pere Montañés al carrer de Vassallo de Maó —l’edifici encara hi és, però és gairebé irreconeixible.

Uns anys després, va néixer Cooperativa Industrial Ganadera (COINGA), impulsada per pagesos i senyors de lloc que cercaven desmonopolitzar el sector làctic en mans de Montañés. Als anys 50 i 60, el règim franquista es començava a liberalitzar. Així, gràcies a la mà d’obra abundant i barata, aparegueren fàbriques com Sumadoras Comerciales (SUMCO), dedicada a la fabricació de màquines calculadores que s’arribarien a exportar al Brasil, a Nigèria o a la Costad’Ivori. D’aquesta fàbrica també val la pena mencionar que va acollir per treballar molts republicans i republicanes. La fàbrica de “Ses Sumadores”, com era coneguda popularment, estava ubicada al carrer de Santa Eulàlia de Maó i fou enderrocada a finals dels 80.

També nasqué IPAR, dedicada a la fabricació de components electrònics, sobretot per a ràdios. Un altre cas curiós és el de Constructo Miniaturas Navales, dedicada a la fabricació de vaixells en miniatura per a modelisme naval. Des del seu casat de Son Tretze, a Sant Lluís —tot i que bona part de la producció estava descentralitzada en domicilis del poble—, arribava arreu del món.

Tanmateix, els sectors més forts eren el calçat i la bijuteria. La bijuteria era la continuació de l’experiència de les bosses de plata, en una mena de fil històric industrial. Una de les empreses més representatives d’aquest sector fou sens dubte Carretero y Timoner, SA (Catisa), dedicada a tot tipus de bijuteria, fornitures i objectes de regal, que s’exportaven per tot el món. Catisa va arribar a tenir prop de 200 treballadors, que no només hi treballaven: segons Joan Elorduy, era una fàbrica “a la japonesa” en el sentit que tenia un ampli programa d’acció social i una forta presència als carrers, amb la construcció d’habitatges per als treballadors, àrees socials i esportives, teatre, llar d’infants…, i fins i tot un himne. Jover y Carreras (Joyca), ubicada al carrer de Santa Victòria de Maó, és també un cas destacable. Joyca produïa motors per a embarcacions i altres subministraments, i també desenvolupà un motor que s’acoblava a bicicletes, anomenat “mosquito”. Després es va reconvertir per fer majoritàriament fornitures per al sector bijuter.

Aquests són només alguns exemples d’un sector industrial que durant la segona meitat del segle passat destacava per la creativitat, la qualitat i la capacitat d’adaptació. Virtuts que, tanmateix, no foren suficients per aguantar el pols de la globalització. L’entrada de nous mercats molt més “competitius” —eufemisme per dir barats, que realment significa una plusvàlua més alta obtinguda gràcies a la mà d’obra de les persones— i l’arribada del turisme a l’illa van sentenciar el sector industrial. Menorca entraria a la postmodernitat en plena desindustrialització i abocada a esdevenir únicament una destinació turística.

Moltes fàbriques hagueren de tancar. Grans parcel·les amb immobles de centenars de metres quadrats, amb sostres alts, espais diàfans i ben il·luminats, materials constructius de qualitats diverses, que, en molts de casos, han estat destruïts o reconvertits per a nous usos. Ara bé, la reconversió no és res nou: durant les dècades industrials, es reconvertiren en fàbriques edificis com l’església evangèlica delcarrer de Sant Lluís Gonçaga, 4, que fou reconvertida als anys 20 en La Anónima del Calzado, o les lògies maçòniques, com la del carrer de Gràcia, 133 —actual Orfeó Maonès—, que esdevingué seu de l’Eléctrica Balear a partir del 1912, així com l’immoble del carrer Infanta, 186, ocupat per la fàbrica de sifons La Estrella.

D’altra banda, encara que pugui semblar paradoxal, indrets que no fa tant eren plens de vida —bé ho recorden encara les generacions que ho varen viure— ara són espais en blanc i una nafra al nostre paisatge urbà. A Maó, són evidents i molt recents els casos de Catisa —les ganes de construir-hi van precipitar-ne l’enderrocament el 2010— o l’estació d’hidrocarburs CAMPSA —on abans hi havia La Industrial Mahonesa. Avui dia, ambdós espais funcionen com a pàrquings, mentre grans i sucosos projectesconstructius esperen a ser executats. Cal esmentar també el recent cas de Timoner España, a Alaior, que un bon dia “va caure” per ser convertit, altra vegada, en un pàrquing.

En altres casos, la dissonància arquitectònica se’ns mostra reconvertida en nous usos. És més, no és infreqüent que les fàbriques hagin passat de la fase de destrucció a la de construcció de nous edificis, normalment blocs de pisos. Exemples flagrants d’açò són les dues antigues i importants fàbriques de sabates P. J. Pons Menéndez (Ciutadella) i Bagur Aloy Hermanos (Maó), com es pretenia amb Catisa. D’altres senzillament aguanten les façanes i els interiors es reconverteixen en locals comercials i habitatges, com les fàbriques de Francisco Netto i de Can Mercadal, a Ciutadella. Finalment, algunes fàbriques s’han enfocat a l’hostaleria, la restauració o altres serveis: La Minerva (restaurant, ara en venda), Cadenes Gelabert (hotel), Felixor (supermercat), INBIME (aparcament), Damià Bagur (hotel), Farinera Nin (escola de dansa) o l’Orfeó mateix.

Més recentment, els usos culturals han arribat a tocar la porta de les antigues fàbriques. En aquesta mena de febre d’or per l’art, en aquesta obsessió que sembla que tots els menorquins i menorquines tenim d’admirar i adquirir peces artístiques que no podríem pagar en anys de sou devaluats per uns lloguers insostenibles, diversos espais han donatpas a la “cultura”. Excepte algunes excepcions, ens referim a aquella cultura burgesa que ens explicava Jaron Rowan a Revista Posidònia.

Sobre diverses pedreres de marès, amb les de s’Hostal com a pioneres en l’explotació cultural i turística de l’espai, també planegen projectes de reconversió cultural. Antigues fàbriques com les de sabates de Can Rosquilla, Can Codina, els tallers Can Perot, les destil·leries Beltrán a Maó o Can Cortès a Ciutadella, són espais d’art. Fa uns anys van ser la bombolla immobiliària i el totxo que van enderrocar i substituir algunes fàbriques; ara és la bombolla de l’art que ha posat la mirada i els diners en aquests espais.

I, amb tot —què ens queda de tot açò?—, encara disposam d’alguns immobles que representen autèntics palimpsests d’aquest passat recent. Jaciments arqueològics en forma d’edificis industrials que acumulen infinitats d’històries i que, un dia o altre, seran reconvertits o enderrocats. A Ciutadella, val la pena destacar dos casos: Industrias Helios, SL, on a la façana hi penja un cartell que proclama una “promoción de 3 viviendas de alto standing. En venta”, i la Luís Esteban, SA (Can Lluiset), en mans d’una cadena de supermercats, segons el que ens ha arribat.

També a Ciutadella té un futur complicat —ja que s’hi volen fer pisos— Bisuteria Artística, SA (BISAR). A Maó, podríem dir que l’edifici que fou la seu de Joyca, projectat als anys 40 per l’arquitecte Josep Maria Claret i Rubira, és el cas més evident. A Alaior, cal esmentar COINGA. La parcel·la, de més de 8.000 metres quadrats, ha estat recentment adquirida per l’ajuntament i sembla que hi sobrevola la idea d’ubicar-hi una sala multifuncional, un segon geriàtric, habitatge social, aparcaments i zones verdes. Un darrer cas molt rellevant és la farinera des Mercadal, sobre la qual fa poc apareixia a la premsa la iniciativa de muntar-hi una escola. Però, com en el cas de l’art, no una escola pública, sinó una escola privada internacional pilotada per la Fundació Waldorf.

Amb tot, caldrà reflexionar sobre quina estratègia i quin tipus d’intervencions volem per al que queda del nostre patrimoni industrial i, en les circumstàncies actuals, quines iniciatives privades milloren —o no— les condicions de vida de la nostra petita i fràgil comunitat. Malauradament, la inacció de les institucions i administracions públiques davant la degradació d’aquest patrimoni també ha contribuït a agreujar la situació.

Davant d’aquest escenari, i amb el panorama actual de crisi de l’habitatge, la turistificació i gentrificació dels barris, etc., es fa més evident que mai la necessitat de cercar sortides col·lectives i comunitàries que permetin revertir l’abandonament d’aquests espais, així com construir alternatives sostenibles i arrelades al territori.

Cal tenir en compte que la conservació del paisatge industrial i del conjunt de restes materials d’aquest passat esdevindrà, algun dia, la millor manera —més enllà dels llibres d’història— de recordar-nos que vam ser quelcom més que un poble dedicat al turisme.