Per Tomeu Obrador Cursach

L’expectació és màxima a la barriada i una sala plena a vessar n’és un reflex. Són les 18.30 h d’un dijous (concretament, 14 de maig de 2026). Ben cert que els pamflets informatius de l’acte repartits pel redol i el seguiment de l’únic mitjà escrit han ajudat a crear aquesta set d’informació directa, però el tema no és menor. Per primera vegada es promou la construcció d’habitatges de protecció oficial a la barriada de les Tanques del Carme, concretament en un dels seus cors sentimentals, el solar que havia ocupat Catisa, la fàbrica de bijuteria que havia cohesionat també com a espai social el veïnat.

L’acte va ser plantejat des d’una perspectiva plenament institucional, amb una presentadora professional, la periodista Clara Elorduy, i dues assistents de sala que donaven un cop de mà tant en l’escenari com a acomodadores. Gairebé semblava un plató de televisió. Maó de vegades té aquest punt aspiracional. Dues parts ben marcades van vertebrar l’hora i escaig de l’acte: després d’una presentació i apologia del projecte per part dels responsables polítics (batle de Maó, president del Consell Insular de Menorca, CIMe, i directora de l’Institut Balear de l’Habitatge, IBAVI) i un parlament també a la presidenta de l’associació de vesins, s’havia anunciat una taula redona amb la participació de persones lligades a la barriada i a l’antiga fàbrica.

D’aquesta manera, el primer parlament va ser a càrrec del primer promotor del projecte, el Sr. Héctor Pons Riudavets. Va ser el més preparat, treballat i, si es vol, tècnic de tota la sessió, i va marcar les línies que reiterades fins a la sacietat pels altres participants. La memòria social d’aquest espai s’havia de dignificar fent-ne aquesta promoció que responia a una demanda poblacional. A més a més, aquest solar, qualificat d’excepcional per la seva situació al cor de la ciutat, servia per repartir millor els habitatges de protecció pública (HPP) i evitar d’aquesta manera que tots estiguin situats només a la perifèria.

Val a dir que la cohesió de la ciutat per evitar la creació de zones identificades amb les possibilitats dels seus veïns és probablement un dels millors arguments per situar aquesta promoció a la barriada. Un punt important del seu discurs —de fet, el punt amb què va començar— és l’assumpció d’aquesta iniciativa per la resta de membres de la corporació municipal, així com de les altres institucions involucrades, dirigides per partits polítics diferents. Finalment, també es va plantejar aquesta promoció com a element revitalitzador d’una barriada que ha vist desaparèixer la seva vida comercial, amb un ull posat també al mercat del Claustre del Carme, sa Plaça, i una menció als dos pisos d’aparcament que el soterrani de la promoció tindria amb gairebé el doble de places de les que el precari aparcament actual pot contenir.

Va seguir aquest parlament el de l’Hble. Sr. Adolfo Vilafranca Florit, president del CIMe. Després d’unes generalitats sobre la qüestió i d’afirmar la seva absoluta adhesió i compromís amb el projecte i que la bona sintonia entre tots els agents en aquest afer era palpable, aquest va ser un discurs francament decebedor, centrat a defensar la gestió en habitatge per part del seu mandat en el CIMe.

Si bé és difícil desvincular tota la posada en escena de l’acte de l’estat de precampanya electoral que caracteritzat l’any anterior a unes eleccions, aquesta intervenció va fregar en no pocs moments el gènere del míting.

Va seguir-lo la Sra. Àgueda Reynés, directora de l’IBAVI en substitució del conseller del Govern Balear absent per motius d’agenda (no fos cas que es prioritzàs Menorca). Com a antiga batlessa de Maó, va comentar, com ja havia fet el Sr. Héctor Pons, la transformació en aparcament del solar que va gestionar ella mateixa bo i assumint que les condicions no eren ni són les més idònies. Aquest punt de familiaritat, de consciència d’una necessitat veïnal, la de l’aparcament, i en algun moment de comparació amb altres actuacions fetes a Mallorca van ser els punts forts del seu discurs, mancat, per la resta d’elements, d’una voluntat pròpiament informativa, atès el caràcter gairebé de fórmula d’alguns tòpics sobre Catisa.

S’ha d’aplaudir que en l’acte es donàs veu a la presidenta de l’Associació de Veïns de les Tanques del Carme per fer partícip aquesta institució, tot i les reserves explícites d’una persona que no era pràctica en aquesta mena de discursos.

Malauradament, va ser una oportunitat perduda: com que la participació ciutadana en l’acte va quedar restringida a la taula rodona dels diferents convidats, hauria estat una bona escletxa per exposar la veu i demandes dels actuals veïns, que al cap i a la fi seran qui hauran de conviure, si és que el projecte s’acaba realitzant, amb una nova densitat demogràfica sense que, aparentment, es facin millores estructurals de l’entorn. 

Quant a la taula redona, més que un diàleg com maldament volia crear la presentadora, van ser un seguit de petits monòlegs centrats en el perfil de cadascun dels convidats. La majoria de perfils van ser conduïts a parlar des d’un punt de vista més memorialístic. Podria semblar un punt superficial i gairebé estètic, però tot plegat volia consolidar la imatge d’espai social que ha de continuar tenint un impacte social. I en aquest sentit s’ha de valorar la reivindicació de la presència d’indústria i d’un tarannà més humà i proper que la realitat econòmica actual (sense deixar d’explicitar cert «paternalisme») i d’una barriada amb botigues i bars (com de passada es va voler també reivindicar que havia estat el «barri xino») que la vertebraven i cohesionaven fins a permetre l’arribada de migracions (llavors vingudes principalment d’Andalusia i en alguns casos de Galícia). En aquest sentit, les aportacions de la fotoperiodista Gemma Andreu, com a veïna, van ser prou sucoses per lamentar que no hagués disposat de més temps per desenvolupar els seus raonaments.

Ben diferent van ser les intervencions de l’arquitecte Toni Vidal. Com a autor d’un estudi diagnòstic de l’estat i necessitats de la ciutat, va oferir una visió de futur amb una perspectiva eminentment tècnica.

Per a Toni Vidal, aquesta promoció hauria d’anar acompanyada d’una renovació total de tot l’entorn. En els preàmbuls d’aquests projectes, les seves paraules de vegades feien la impressió de tenir al cap un projecte en què la promoció d’habitatge era gairebé una excusa per revitalitzar (sense les conseqüències que això sol comportar) una barriada desolada pel tancament de la fàbrica i del principal hospital de l’illa.

Un solar i un monstre enorme presidint buit un port al qual vivim d’esquena, sumats a la crisi global del 2007 que encara no s’ha revertit en les butxaques dels ciutadans malgrat les dades macroeconòmiques, són l’emblema d’una barriada desarticulada i reduïda a la residència.

Passada un poc més d’una hora d’acte, es va donar per finalitzat. Aquest punt va ser especialment caòtic i frustrant. Alguns dels tertulians seguien fent aportacions, malgrat el renou derivat de l’aixecament de part del públic. A més a més, en aquest moment alguns veïns assistents van voler plantejar preguntes, que van quedar totalment en là, tot i que una, certament centrada en la gestió actual de l’espai per la congregació de rates, es va poder sentir. Que no hi hagués un autèntic debat amb la ciutadania, malgrat l’encert d’explicar-ne el projecte directament, va ser una absoluta decepció que recordava massa a aquesta moda actual de les altes esferes polítiques de fer suposades rodes de premsa sense acceptar preguntes.

Són moltes les qüestions que van quedar sense respondre i la sensació és que el públic se’n va anar sense haver-ne resolt cap. Una preocupació molt fonamentada que surava en l’aire era la qüestió de l’aparcament. En les dues darreres dècades els carrers d’aquesta zona s’han buidat de places disponibles i l’única alternativa ha estat l’esmentat precari aparcament de Catisa. Òbviament això ens hauria de dur a parlar de la necessitat del cotxe per part dels veïns que òbviament en els comentaris posteriors a l’acte mostraven la seva estupefacció davant d’unes polítiques urbanes que allunyaven els serveis cívics i comercials. No es pot privar de borses d’aparcament als veïns en una barriada en què les cotxeries particulars són poques i tots els serveis són enfora. És cruixidor veure com es buida la ciutat de vida cívica amb polítiques incoherents. Certament, la resposta que la nova promoció d’habitatges tindrà dos soterranis d’aparcaments no satisfà perquè a ningú se li escapa que una part de les places s’hauran de reservar per als nous veïns i la resta, essent un espai tancat i delimitat, és evident que seran de pagament, la qual cosa castiga justament les classes treballadores.

Ni tan sols es va parlar de reforçar i millorar el transport públic. Hi manca un model seriós de ciutat que no seguesqui amb l’actual dualitat de serveis per als veïns al polígon i establiments per a turistes a la ciutat.

Pel que fa a la intervenció de Toni Vidal, hauria estat interessant que la seva exposició, més que no diàleg, hagués tingut el batle com a interlocutor, per poder resoldre les altres qüestions que envolten el projecte. Més que parlar de pacificació del trànsit, tot i que és cert que hi ha carrers en què hi ha un trànsit considerable, la veritable preocupació són les instal·lacions que proveeixen de serveis i el mateix manteniment i millores dels carrers. No podem oblidar com d’habitual és que alguns dels carrers d’aquesta barriada es quedin sense llum quan cau el primer gotim i que s’aneguin amb les torrentades, de cada vegada més freqüents. I no esment aquí, perquè no se m’acusi de populista, tot i que hauria de ser una prioritat institucional, el problema generalitzat de manca d’aigua i, específicament d’aigua potable, que pateix Menorca i, des de fa més temps, la ciutat de Maó, malgrat les iniciatives impulsades en temps de l’anterior batlessa. 

Hi ha un punt central que va ser absolutament ignorat en tota la sessió: la contaminació del solar. Malgrat tot el lligam sentimental que els veïns puguem tenir amb Catisa (encara els de la nostra generació van gaudir de festes d’aniversari infantils al seu bar), res no pot fer obviar que la bijuteria és una indústria que empra una gran quantitat de productes tòxics per al medi ambient i per a les persones.

Fa devers una dècada Autoritat Portuària de Balears va haver de dragar part dels llots contaminats amb mercuri que havia estat abocat al port de Maó. És un problema seriós per a la nostra societat. Òbviament els terrenys de l’antiga Catisa seran extrets per fer lloc a l’aparcament promès. Però què se’n farà? Com es tractarà? Qui en pagarà el tractament? Se sol comentar que és precisament això el que ha aturat algunes promotores de fer-hi cap projecte.

Sigui o no cert, no se’n va fer cap esment, ni que fos per desmentir que hi hagués un problema. Tanmateix, és innegable que un solar així al centre de la ciutat no es pot deixar perdre, tot i que el model d’HPP fa que la promoció acabi una generació i mitja després privatitzada (la qual cosa no estaria de més reconsiderar).

Tot plegat, assenyala també la feblesa dels nostres gestors públics i d’aquest sistema econòmic, consagrats a salvar la immediatesa. Que no es fes cap menció per part dels representants de tres graons diferents de l’Administració pública de la causa de fons del problema d’habitatge, que no es fes, no dic ja una diagnosi superficial o una mínima reflexió, a aquest sistema econòmic que consisteix a explotar gent constantment nouvinguda amb treballs precaris, temporals, sense possibilitat de millora i cap aportació social ni cívica.

Personalment, seguesc astorat de com grans edificis de la ciutat, en tost d’haver-se promogut amb les divisions pertinents, com a habitatge plurifamiliar, han estat convertits, amb les llicències i la legislació municipal intacta, en establiments hotelers i derivats. Té sentit seguir apedaçant el problema socioeconòmic de Menorca perquè uns empresaris amb seus i fiscalitats de cada vegada més allunyades de l’illa puguin disposar de treballadors? Com he dit, els veïns, sense dret a pregunta ni rèplica, tot i haver reviscut uns bells records durant un fosquet, en vam sortir amb les mateixes incerteses amb què hi havíem entrat.