Hi ha renou de sabres a Europa. L’anunci del rearmament europeu fa ressonar els tambors de guerra, i la matèria primera són inevitablement les armes i els joves. En aquest sentit, Alemanya va al capdavant. El desembre passat, el Parlament alemany va aprovar la creació d’un nou model de servei militar voluntari, acompanyat d’un fort increment salarial per als nous reclutes que inclou avantatges fiscals per a aquells que s’allistin aquest any.

Així mateix, el nou model va acompanyat d’una revisió mèdica obligatòria a gran escala, destinada a recopilar dades de tots els alemanys que enguany facin 18 anys —unes 600.000 persones— amb l’objectiu de determinar la seva aptitud per al servei militar. Les organitzacions juvenils ja temen que la mili acabi essent, una altra vegada, obligatòria. La mesura va ser aprovada amb els vots de la coalició governant, formada per socialdemòcrates i conservadors. Els Verds, l’Esquerra i els nazis d’Alternativa per Alemanya hi van votar en contra.

La fi de la diplomàcia i el retorn dels conflictes militars s’estenen pel món. En aquesta crònica, recuperam un episodi clau per a Menorca durant els anys de “la puta mili obligatòria”: l’explosió de la bateria de canons Vickers de Llucalari, l’any 1953. Un episodi que va deixar desenes de morts, fruit de la inexpertesa d’uns joves obligats a vestir-se de soldats, comandats per sergents del cigró, en un indret que avui és, com no podia ser d’altra manera, un espai destinat al turisme elitista.

“Jo hi vaig estar destinat tres dècades després de l’accident”, explica a Revista Posidònia l’antic recluta Luis Guillermo Magán, natural de Burgos i criat a Bilbao. Les reverberacions de la seva història floten en l’èter dels records, ancorats en la joventut dels 25 anys, moment en què va ser obligat a traslladar-se a la Mola per complir amb la pàtria amb armes d’artilleria. “Acabava de ser pare i havia engegat un negoci, de manera que estava bastant emprenyat”, resumeix Magán.

Els fets

Quan passaven 15 minuts de les 12 h del migdia del 26 de juny del 1953, a la bateria de costa de Llucalari es va produir un accident. Va tenir lloc durant un exercici de tir d’artilleria en una peça de costa Vickers 38,1/45 mm del Regiment d’Artilleria. Aquell dia es va registrar una deflagració accidental de càrregues de projecció de pólvora negra mentre eren preparades per introduir-les al canó durant la pràctica.

La deflagració va deixar un balanç de 23 joves morts i vuit ferits greus. Segons l’informe oficial elaborat per l’exèrcit de terra, els fets van tenir lloc cap a les 12.15 h i es va atribuir a l’escampament de pólvora en el mecanisme d’elevació de les càrregues, que es va encendre per fricció durant la maniobra. L’accident de Llucalari és considerat un dels fets més greus que han tingut lloc en una bateria de costa de l’exèrcit espanyol en el segle XX. Tanmateix, les autoritats van tardar molts anys a reconèixer les víctimes.

“Durant el temps que va durar el servei militar, no vaig saber res d’aquell terrible fet. M’imagín que el secretisme del règim va ser deliberat, i açò va fer que fins i tot reclutes que havien arribat molts anys abans que nosaltres tampoc en sabessin res. Prova d’açò és que diversos antics soldats —i fins i tot un oficial de l’estat major d’artilleria— amb qui he parlat anys després van al·legar desconèixer completament els fets”, explica Luis G. Magán, que relata que va acabar els anys de mili com a xofer d’un coronel a Maó, antic integrant de la División Azul.

“El dolor de les famílies d’aquells al·lots va quedar enterrat amb ells a l’illa i aquí ha quedat per sempre”

Segons fonts oficials, el primer homenatge institucional impulsat per l’exèrcit en memòria de les víctimes de l’accident de la bateria de Llucalari es va celebrar el 26 de juny del 2019 a la fortalesa de la Mola. Van haver de passar 66 anys perquè els uniformes de la pàtria espanyola reconeguessin els morts que ells mateixos havien provocat.

Què hauria passat en aquella maniobra si el servei militar hagués estat professional i no obligatori? Què hauria passat si, en tost d’una dictadura decadent, al capdavant de l’Estat hi hagués hagut un govern democràticament elegit l’any 1953? Tal vegada ens hauríem estalviat 23 morts. Tal vegada, si l’accident s’hagués produït igualment, les famílies no haurien hagut d’esperar 66 anys per rebre un reconeixement.

Els exercicis contrafactuals no serveixen per fer història, però sí per imaginar escenaris possibles.

Els darrers anys del servei militar obligatori

“Als anys 80, l’estructura militar espanyola continuava sobredimensionada. Era un aparell heretat directament del franquisme. Les casernes mantenien destinacions pensades per a un altre temps, plenes de comandaments que necessitaven tropa a qui manar. Alhora, es donava una paradoxa: sobraven reclutes. Les generacions del baby-boom arribàvem en massa a l’edat militar i milers de joves quedaven exempts per excés de contingent. Tots els meus companys de facultat, majoritàriament de Bilbao, se’n van deslliurar. Jo, natural d’una ciutat de Burgos, vaig treure la bolla de les Balears”, explica Luis G. Magán, que descriu com era el procés d’incorporació en aquells anys.

“Després d’assignar-me destinació, em van despatxar a Palma, on vam fer un mes al Centre d’Instrucció de Reclutes (CIR). T’hi rebien a crits i els maltractaments eren constants. El pas d’una vida lliure a un tancament jerarquitzat era incomprensible. Jo, personalment, venia de la universitat pública del País Basc, d’un ambient antimilitarista, de manifestacions contra l’OTAN i les bases americanes. Després de tot açò, posar-me un uniforme em resultava impensable”, relata. I afegeix: “Vaig arribar a Menorca amb la por al cos pels rumors de La Penita, tancada des de feia dècades, però encara envoltada d’una aura de mala fama. Durant la segona instrucció a la fortalesa de la Mola, els edificis abandonats d’aquella presó ens observaven cada capvespre”.

Els records de la mili no són sempre un niu fosc de ressentiment, maltractaments i dolors envellits. Hi ha qui es va saber adaptar bé a la disciplina de les casernes, i és ver que, entre el conjunt de reclutes, també hi hagué qui va gaudir d’uns anys d’or jugant a soldats. “Jo vaig estar al Regiment de Maó 47. Record la mar ple de bogamarins, era impossible nedar-hi, però l’aigua era neta. El menjador dins la fortalesa era fantàstic. M’hi hauria quedat molt de temps. Meravellós!”, explica Fernando Aguilar Orozco, antic soldat que va prestar servei a Menorca a principis dels anys 70.

Per la seva banda, Luis G. Magán sosté que “amb accidents com el de Llucalari n’hi ha prou per qüestionar el model de servei militar obligatori, que responia més a la voluntat de mantenir una estructura heretada que a una necessitat real en matèria de defensa”. “Malgrat tot, crec que avui dia no seria sobrera una formació mínima que permetés als joves conviure durant un breu període. Aquella estranya cohesió entre persones d’orígens molt diferents i l’aprenentatge d’una certa disciplina també forjaven caràcter, cosa que sempre acaba essent útil en la vida personal i professional”, afegeix.

L’experiència del servei militar obligatori durant els primers anys de la democràcia espanyola va deixar al descobert les profundes contradiccions d’una institució que havia sobreviscut al canvi polític sense una transformació equivalent. Des d’una perspectiva històrica, la mili no va crear ciutadans més compromesos ni exèrcits més eficients, però sí que va deixar una empremta de frustració, pèrdua de temps i, en casos extrems, vides humanes.

Els accidents, la desmotivació generalitzada i la manca de sentit pràctic del sistema van reforçar la idea que la defensa moderna no es pot basar en la coerció ni en estructures obsoletes. Davant la possibilitat que torni el servei militar obligatori a Europa (Àustria, Xipre, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Grècia, Letònia, Lituània, Noruega, Suècia i Suïssa ja el tenen o l’han reintroduït amb models diversos), convé recordar aquesta experiència.

La seguretat no es garanteix imposant sacrificis indiscriminats a les generacions joves, sinó mitjançant exèrcits professionals, ben formats i plenament integrats en societats democràtiques. Recuperar la mili sense una reflexió profunda suposaria ignorar les lliçons del passat i repetir errors que ja van demostrar ser socialment injustos, humanament costosos i estratègicament ineficaços.