El 5 d’octubre, en el marc de la VII edició del Menorca Doc Fest, es va presentar l’òpera prima de Xavi Bosch Llufriu (Ciutadella, 1993), (Nora)bidean, un documental de 51 minuts que relata històries de la migració en trànsit. Una reflexió sobre les històries de persones que intenten travessar la frontera entre Irun i Hendaia, i sobre les xarxes solidàries d’aquells que militen pel dret al lliure trànsit de migrants i exiliats. Una mirada crítica a les polítiques migratòries europees des del límit nord de l’Estat espanyol.

Què és aquest artefacte que has presentat a Menorca? Què has volgut transmetre amb el documental?

(Nora)bidean és un joc de paraules que en basc vol dir ‘pel camí’. També es pot formular com una pregunta, perquè la idea del documental és precisament mostrar que la migració no és només un punt de sortida i un punt d’arribada, sinó sobretot un trànsit. Un trànsit que, en les històries que explic en el documental, està ple de vicissituds. He volgut recuperar la idea de la migració com a circulació, com a moviment, i no com un destí fix o estàtic.

Com va sorgir la idea de fer el documental? Què et va atreure de la temàtica?

Va ser una idea bastant orgànica. Tot va sorgir arran d’una cobertura periodística: l’agost del 2021, Euskal Telebista, el canal de televisió on faig feina, em va enviar a cobrir la mort d’un jove migrant de 18 anys anomenat Abdullah, que va morir intentant travessar el riu Bidasoa per passar d’Irun a Iparralde.

Record haver pensat: “Quin final tan trist per a algú que ha recorregut tants i tants quilòmetres des de ca seva, morir en aquest riu que, d’una riba a l’altra, amb prou feines té 60 metres”. A partir d’aquell moment, la idea del documental va començar a madurar. Vaig començar a reflexionar sobre el riu com a “frontera natural”, però també sobre la noció mateixa de frontera.

(Nora)bidean pretén ser una denúncia sobre la decisió política, generalitzada a tot Europa, de no regularitzar les persones migrants. És a dir, la voluntat que arribin, però que es mantenguin sense papers, sense accés als drets, totalment precaritzades i invisibilitzades.

També aborda la manca de corredors humanitaris a les fronteres, especialment a les fronteres interiors d’Europa, i les conseqüències que açò té per a les persones migrades.

Crec que una de les idees centrals del documental és desmuntar el mite que el calvari de les persones migrants i en situació administrativa irregular s’acaba quan arriben a Europa.

Com has afrontat l’equilibri necessari per retratar de prop persones migrades sense afectar la seva dignitat i, alhora, mostrar la duresa de la situació que viuen, especialment en aquest moment d’auge dels discursos d’odi contra aquest col·lectiu?

Per fer aquest documental vaig partir d’una tesi que implica una pràctica política: no parlar d’ells sense ells. No assenyalar la seva alteritat, sinó treballar des de la proximitat, amb ells i no sobre ells. Evidentment, aquesta proximitat acaba generant un vincle, una empatia. Crec, a més, que el respecte ha de ser sempre la premissa fonamental per treballar amb qualsevol persona, i encara més quan ho fas a través d’una càmera.

En cert sentit, tu també ets un migrant intern. Diries que has abordat la migració de persones en situació irregular en contrast amb les facilitats que tenen aquelles amb nacionalitat europea?

Diria que sí, tot i que potser de manera inconscient. Al cap i a la fi, a mi ningú no em va posar traves per moure’m d’una comunitat autònoma a una altra, o fins i tot a un altre país. Ningú no et qüestiona on vas, per què o per quant de temps. La llibertat que ens atorga un passaport de la Unió Europea és, en realitat, el privilegi fictici de poder comprar un bitllet barat, travessar mig món i passar uns dies a Tailàndia sense cap problema. En canvi, qui ve a guanyar-se el pa és qüestionat, perseguit i, en molts de casos, acaba perdent la vida.

Fa algunes setmanes, el Consell Insular de Menorca va reclamar al Govern central el desplegament d’efectius de Frontex a les costes de les Illes a causa de l’increment de l’arribada de migrants. Què n’opines?

Em sembla una barbaritat. No crec que els preocupi gens la situació humanitària de les persones acabades d’arribar. És evident que el personal de Frontex no hi és per rebre els migrants, sinó per impedir que passin. No s’ocupen d’ells de manera integral ni incorporen enfocaments socials o psicològics; més aviat, tot al contrari.

Em sembla un despropòsit i una decisió que aposta per aixecar murs en lloc de bastir ponts.

Has estrenat (Nora)bidean en el marc del VII Festival Menorca Doc Fest. On es podrà veure el documental els pròxims mesos?

Les pròximes setmanes, es podrà veure a Gernika, Iparralde, València i Barcelona. Les dates concretes es poden consultar aquí.