La pupil·la de la mar (Edicions Cuc, 2024) és, principalment, un llibre d'història. Però també és un llibre amb un discurs activista molt marcat. Per començar, ens trobem davant del que Bartomeu Obrador anomena un "patrimoni ignorat". Sosté que l'herència islàmica de Menorca té una importància molt elevada en la nostra història però que, no obstant, ha estat sistemàticament i injustament menyspreada en favor de les etapes antigues més conegudes a Menorca: els temps remots de la prehistòria, per una part, i tot el que vingué després que Alfons III conquerís l'illa el 1287. Obrador es capbussa en les profunditats d'aquesta etapa encara difosa per aportar-hi llum i claredat.

El discurs activista el trobem subjacent en dos aspectes fonamentals. Per una part, la denúncia a la desídia administrativa i històrica que ha provocat que no s'hagi investigat el patrimoni islàmic que es troba a Menorca, tot i les nombroses evidències que hi ha al territori. I després, aquesta desídia s'emmarca en l'actualitat en la progressiva turistificació de Menorca, per a la qual el patrimoni històric és un accessori més del decorat en què ens hem convertit, i no interessa dedicar esforços a res de què no se'n pugui extreure un benefici econòmic. Tenint en compte això últim, també s'ha de posar en valor que aquesta obra ha estat editada per Edicions Cuc, una editorial independent creada per tres joves menorquines amb una proposta clarament arrelada al territori.

Em vaig acostar a aquest assaig amb nombroses expectatives i preguntes, ja que reconec que (suposo que com deu ser el cas de la majoria de persones de Menorca) el meu coneixement sobre aquesta època de la nostra història és bastant limitat. S'han complert les expectatives? Sí, sens dubte. La pupil·la de la mar és un assaig que posa llum a un període enfosquit per la desídia tant historiogràfica com (sobretot) administrativa, una etapa de la qual se sap molt poc perquè no s'ha volgut investigar suficientment, tot i que les evidències sempre han estat al nostre abast. S'han respost les preguntes? Sí, també. En tenia dues de fonamentals. En primer lloc, com d'extens podia arribar a ser el patrimoni islàmic de Menorca? I en cas que ho fos molt, com és que hi ha tanta desinformació i desconeixement sobre el tema, amb l’excepció del treball d'unes poques persones (com el mateix Obrador i altres estudiosos/es a qui l'autor esmenta en el llibre) que s'han esforçat de valent a revertir aquest oblit sistèmic?

Són diverses les qüestions d’aquest llibre que m'han cridat especialment l'atenció, i com que no és possible llistar-les totes, sí que m’agradaria destacar-ne un parell: En primer lloc, el fet que Menorca esdevingués una arcàdia literària/cultural durant els últims anys de la dominació àrab. El món islàmic estava de retirada a la península Ibèrica, fins al punt que, anys abans de 1287, totes les Balears ja havien retornat al domini cristià… excepte Menorca. D’aquesta forma, Obrador ens explica com la nostra illa esdevingué un lloc de pas amb una important diàspora que la consolidà com un reducte on escriptors i artistes van anar coincidint (tot i que fos de forma temporal) durant uns anys. L’autor recorda com “Menorca esdevenia una petita república de les lletres en què pervivia, efímerament, l’esplendor de l’època andalusina”, un moment en què “va deixar de ser la perifèria del món musulmà per transformar-se en un recer d’intel·lectuals i anònims en la diàspora, sovint de camí al nord d’Àfrica” (pàg. 28).

És durant aquest període que es produeix el que Obrador anomena “probablement el fet cultural més important que ha viscut Menorca: s’hi establiren intel·lectuals de primer ordre” degut a la pèrdua de territoris continentals, la qual cosa fou “per a l’illa un punt àlgid de les arts i les lletres”, fins al punt que Menorca “començava a tenir un nom en els divans de poesia andalusina per mor de la cort literària d’Ibn Hakam” (pàg. 120).

Tot i que s’han conservat molt pocs textos elaborats a Menorca en aquella època, queda oberta una porta de cara a profunditzar en aquest moment tan fascinant. I, per altra part, aquesta obra posa de manifest com el fet de recuperar l’herència islàmica de Menorca es troba amb una dificultat enorme, i és la por atàvica cap a l’alteritat, que Obrador assenyala com “el punt fonamental […] de la nostra relació amb el patrimoni andalusí” (pàg. 82): Els repobladors menorquins i els seus successors hem crescut amb la plena consciència que aquesta terra va ser presa i arrabassada dels seus antics habitants per la força. Aquesta consciència configura el temor principal del menorquí de l'edat moderna: un dia els moros hi voldran tornar. No existeix l'autoctonia. (íbid).

Quan “el moro” apareix en el folklore i la història menorquins, sempre ho fa com a alteritat, com a amenaça: des del moro d’en Xoroi fins a la llegenda de la núvia d’Algendar. És un estranger que saqueja, que roba, que segresta les dones i mata els animals, i després desapareix en els camps i els boscos.

Una ombra en l’inconscient col·lectiu menorquí que sempre està a l’aguait. I en un moment en què el món occidental travessa una onada reaccionària en què les amenaces externes són el pa de cada dia per reunificar la nostra identitat, la islamofòbia ha pres un protagonisme més robust que mai. I també, com ja s’ha mencionat, la turistificació del territori provoca que les administracions només tinguin interès en allò que pot produir un benefici econòmic venent-se a l’exterior. Per tant, l’estigma és doble: hi ha el temor atàvic de la societat a l’alteritat que representa el món islàmic, i també el fet que parlem d’un patrimoni que no interessa a la maquinària turística que ha esdevingut el monocultiu econòmic de Menorca.

Sobre aquest oblit històric, aquests prejudicis socioculturals i aquesta maquinària neoliberal s’alça La pupil·la de la mar. És una exposició de l’oblit, un recordatori del tresor que tenim entre mans, una reclamació a les nostres administracions perquè s’impliquin en la seva recuperació, i una denúncia de la deriva del nostre territori, en què la dictadura de la turistificació és qui decideix què importa i què no, què és beneficiós per a la nostra illa i què no ho és. Tant de bo moltes més obres que ens ho continuïn recordant.