Arran de la publicació de l’assaig Cavalcar l’abisme. La cultura de la droga a les Illes Balears, conversam amb el seu autor, Tomeu Canyelles. Doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears, és editor de Nova Editorial Moll, periodista i músic. 

Miquel López: Ja vam parlar, arran de la publicació de Tacats de desig, sobre el teu interès per tot allò que queda als marges. Però, així mateix, t’has capbussat en el tema de la droga per cap motiu concret?

Tomeu Canyelles: Hi he anat perquè no teníem res a on aferrar-nos, Miquel. Ni més ni pus. Tret d’alguns petits estudis des del treball social o el dret, no tenim res que ens aporti perspectiva històrica per comprendre millor un fet humanament i culturalment tan complex com és el món de la droga. A altres comunitats autònomes hi ha alguns treballs, però és com si les grans ciutats haguessin capitalitzat la temàtica, quan realment les Balears, per les implicacions històriques, tenen qualque cosa a dir al respecte. Llavors, partíem d’aquest buit que d’una banda inquieta i de l’altra genera moltíssimes preguntes. 

Fa uns anys vaig entrar en contacte amb el tema a partir del llibre Ahir enterràrem un nin a Ciutat, sobre la breu i intensa història de “Chocolate”, el que es considera la primera víctima oficial —que no ho era— de l’heroïna. El 2021-2022 em vaig engrescar amb una història molt complexa i altament sensible com és la de l’heroïna a Mallorca, per a la qual vaig treballar amb moltes fonts orals. D’alguna manera, l’interès neix d’aquesta realitat volgudament oculta, la mediterraneïtat, aquesta discreció que tenim els illencs amb aquestes temàtiques que d’alguna manera ens toquen les fibres sensibles o que poden posar en entredit l’honorabilitat de famílies o fins nissagues senceres. Callats hi ha manco problemes. 

ML: És tal vegada el tema tabú per excel·lència.

TM: Sí, perquè aquí parlam de fibres sensibles. Primer de tot, per les famílies que varen perdre persones. En segon lloc, perquè a les Balears el procés de passar de l’arquetip del viciós al malalt va suposar un lapse de temps bastant gran. I en tercer lloc, també ens dona peu a reflexionar sobre el paper de certes grans fortunes que parlen d’un ecosistema insular en què les drogues sovint estan al mig. Materialment i culturalment. Llavors, em semblava necessari tenir un petit punt de partida, un llibret que començàs a ordenar aquesta història i pogués servir per a futures recerques. 

ML: Quina mena de preguntes et feies que t’han duit aquí?

TC: Per una banda, veig que la droga ens arriba —i al llibre ho suggeresc— no només perquè la tinguem a l’abast i la podem anar a “pillar” a prop, sinó perquè també hi ha un factor cultural. Mor un dictador, hi ha un moment de descompressió, la gent recupera llibertats i de cop i volta es pot llegir literatura abans prohibida, mirar pel·lis que abans se censuraven, fer guions amb temàtiques controvertides en el món del còmic, l’art... Hi ha un moment, al final d’una repressió tan gran, que implica aquesta descompressió, fet que s’ajunta amb la ignorància respecte als usos de les drogues, l’hedonisme, la llibertat, la curiositat, la pressió de grup... Tot conflueix damunt una generació que provoca que en alguns casos es paguin preus duríssims. 

Pensem que el 2025 es varen commemorar els 40 anys del Pla nacional sobre drogues, que d’alguna manera va crear una lluita ordenada, seqüenciada, amb institucions, escoles, món sanitari, etc. Però veim que comença el 1985 i que això va a una velocitat que durant uns anys la inèrcia encara arrossega molta gent. Tu pots frenar el cotxe, però fins que s’atura del tot han passat uns metros. Va costar oferir informacions en relació amb la droga que no anassin únicament cap al punitivisme. Realment ha comportat molts d’anys poder crear unes didàctiques en relació amb el consum de drogues. Ja ho veus, tenim tota la informació del món i la gent no s’ha deixat de drogar.

ML: Continuant amb el llibre, crida l’atenció que comencis a la prehistòria.

TC: Em pareixia completament revelador. No podia començar d’altra manera que a les Balears, territori del tot perifèric segons ens veuen des de les grans capitals. I de cop i volta, es documenten els primers indicis de consum de droga per part dels humans a Europa. Aquí. I que això passi a la cova des Càrritx, a Menorca, ho trob meravellós. La rellevància d’aquest fet per a la prehistòria de les Balears implica la prehistòria a escala europea. Increïble. 

ML: Si una cosa queda clara amb açò és que, des de temps immemorials, els humans s’han drogat. Podríem fer un breu recorregut històric, a tall d’aperitiu per als lectors?

TC: Idò si partim des Càrritx, ens evoca a pensar el paper que tindria la religió, les religions antigues. L’existència d’una relació entre la dimensió màgica dels humans i l’alteració de la consciència sembla evident. Si gratam en la prehistòria de l’Amèrica precolombina, també hi trobam una part ritual a partir de l’alteració de la consciència. 

També aquestes místiques peninsulars de l’edat mitjana i moderna, en què eren freqüents les “revelacions”... Menjaven pans que fermentaven de certa manera i que no eren tan diferents de prendre’s un tripi. És a dir, hi ha una dimensió que no era recreativa, però sí profundament espiritual. El llibre planteja que part d’aquest relat religiós es construeix a partir de l’alteració de la consciència. Com? Recorrent a la naturalesa. De fet, les Balears són especialment afortunades a l’hora de procurar-nos un mostrari d’herbes remeieres i des de segles enrere els humans han trobat una practicitat en aquestes herbes del corral, del camp: alleugerir els mals físics i, en alguns casos, espirituals, si en vols dir així. Evidentment, no era el mateix ús que en feien les padrines o repadrines (per exemple, del cascall, una planta completament demonitzada, perseguida), que no el que en pugui fer avui dia un jove. I no he entrat en el tema de la bruixeria.

ML: Açò t’ho anava a demanar, perquè sembla evident que els usos han canviat al llarg de la història.

TC: És clar, la nostra mirada, actual, és fruit de canvis polítics i culturals succeïts des de finals del segle xix. Foren els Estats Units qui impulsaren les primeres campanyes internacionals contra la droga i contribuïren a la punitivització, fet que ha provocat que la nostra mirada respecte a les substàncies naturals hagi canviat. Tornant al cascall, si tu avui tens cascall en un corral, els veïnats poden cridar a la policia i te’l venen a llevar, però fa 80, 90 o 100 anys qui més qui manco tenia un poc de cascall al corral. I, com dèiem, s’utilitzava per al mal de queixal o per al mal de menstruació, amb completa naturalitat. O l’estramoni mateix. Deus recordar que fa entre 10 i 15 anys varen morir un parell d’al·lots a la Península per haver consumit estramoni amb finalitats recreatives. Bé, l’estramoni ens ha acompanyat en aquesta aventura de plantes remeieres des de temps immemorials. Ens hauria de crear una certa reflexió... 

Recordem que durant el segon franquisme les dones que volien accedir a productes per aprimar-se anaven a la farmàcia i els donaven una capsa de Bustaid. Compraven amfetamines. De fet, les mateixes que llavors els seus fills agafaven, i amb una breu manipulació els servien per fer més divertits els caps de setmana. No és el mateix ús, és clar. 

ML: Seguint el repàs històric, quins diries que han estat els canvis més rellevants respecte a l’ús o la concepció vers les drogues?

TC: Crec que hi va haver dos moments fonamentals. D’una banda, la Primera Guerra Mundial, ja que, degut a un continent sacsejat per una guerra especialment violenta i cruel, acabà arrelant una forma de cultura de la lesió. La gent necessitava conviure amb les ferides de guerra, tant físiques com psicològiques. S’entén que després de la Gran Guerra fos el torn dels “feliços anys 20”, aquell període d’entreguerres en què París va esdevenir una capital relacionada intrínsecament amb l’hedonisme. Aquest és un moment important perquè es fomenten espais d’oci, i certes substàncies utilitzades durant la guerra per alleugerir el dolor físic —com la morfina— de cop i volta comencen a tenir una funció recreativa. O la cocaïna, que també havia iniciat el seu camí sent comercialitzada a la farmàcia. 

Fent una prospecció a la premsa dels anys 20 trobam que Palma té una intrahistòria increïble en relació amb la cocaïna. Una història de corrupteles de farmàcies, que impliquen al·lots de casa bona, tripijocs al port de Palma i Barcelona i una mena de Harry el Brut, el comissari, que s’ho pren com un tema personal. Sens dubte, els anys 20 marquen un període de reflexió, alguna cosa passa. No sé si això passa a Menorca, però no hi ha poble de Mallorca en què no s’hagin perdut fortunes, finques i casals a cop de joc. És que no era només una addicció al joc, sinó que molts de joves que feien partides de cartes durant tota la nit, per estar desperts, recorrien a certs estímuls. Encara hem d’aprofundir molt en l’estudi dels anys 20. 

I, per altra banda, l’explosió turística del segon franquisme va ser especialment rellevant. En primer lloc, es crearen espais d’oci concentrats als litorals de les Balears. En segon lloc, es reforçà el clixé o estereotip de permissivitat de les Illes respecte als costums estrangers. I en tercer lloc, es demostrà amb més força que mai que l’arxipèlag és al lloc adequat del mapa: el nord d’Àfrica, històricament relacionat com a gran productor de substancies cannàbiques molt a prop; al nord, el port de Marsella, importantíssim dins el circuit del narcotràfic a escala continental; a l’oest, el llevant peninsular (València, Barcelona, etc.). Som enmig, és una zona de pas, de trànsit. I si a això hi afegim que aquí ja existia un circuit previ de contraban, podrem comprendre com es dona gairebé de forma natural la substitució del contrabandista pel narcotraficant. 

ML: Anem per parts. Dius que els anys 20 foren un punt clau, però imagín que devia ser entre cercles d’una certa elit, minoritari...

TC: Les modes s’imposen des de dalt. El que vull dir és que tradicionalment les classes populars s’han hagut de conformar amb el seu tassó de vi, de whisky, etc. En canvi, les classes privilegiades varen cercar la manera de distingir-se, de crear una idea més cosmopolita. Com ha estudiat Juan Carlos Uso, figura cabdal en la investigació de la història de les drogues a Espanya, les primeres víctimes de la cocaïna o la morfina foren gent associada a la noblesa castellana. Un pescador es conformava a beure vi fins a alterar la consciència, tot cercant l’evasió. I ja està. Però la persona de casa bona, quina evasió havia de cercar? Tenia una realitat còmoda. El que cercava era la distinció, els usos socials i culturals per a uns pocs. Amb l’heroïna es veu clarament. Començà sent una cosa només per a gent que s’ho podia permetre. I molts problemes sorgeixen quan anam cap avall en aquesta piràmide social i arriba a gent que tal vegada no es podia permetre costejar-se una addicció amb la facilitat de la gent de classe privilegiada. Això provoca conflictes, robatoris, “palos”, atracaments, alteracions de substàncies, etc. Es dispara la inseguretat, provoca por i comença a haver-hi una reacció. 

ML: Llavors, tornant a l’evolució d’una realitat a una altra, els canals de l’estraperlo de postguerra seran els mateixos que els del narcotràfic?

TC: Les Illes tenen molts de ports. No és necessari anar al port més gran per desembarcar coses: ho pots fer a qualsevol cala. Efectivament, el problema gros amb les drogues va amb la seva generalització, d’alguna manera, i el creixent mercat negre. 

En aquest sentit, el narcotràfic va saber aprofitar unes rutes preexistents, però també hi ha casos en què mercadejar amb substàncies més desconegudes genera reticències. Al llibre cit algun exemple de traginers que, si sabien que hi havia droga enmig, no en volien saber res. Ara bé, molts pegaren el bot al narcotràfic sense problemes. Els primers “narcos” illencs eren gent discreta, gent que coneixia bé la mar. 

ML: Com va ser la generalització de les drogues ja com a ús recreatiu a les Balears? Els més joves tal vegada pensen que amb l’heroïna i el País Basc, però ja ens deixaves entreveure al principi que les Balears també hi tenim coses a dir...

TC: D’una banda, em sembla que l’arribada d’estrangers va exercir un paper fonamental, una mena d’aculturització. Hi havia un enlluernament cultural perquè eren com ambaixadors de la llibertat, amb un estatus econòmic... Tornant a la idea que les modes les imposen des de dalt, aquells al·lots estrangers, rossets, exitosos, amb doblers, que feien coses diferents, creaven efecte imitació. I en aquests espais de costa on es creaven espais de simbiosi cultural entre estrangers i residents es comencen a obrir aquestes pràctiques. 

Llavors parlam també d’una cosa: en el context de la Transició hi havia aquesta necessitat de rompre amb el passat. Les generacions acostumen a cercar el seu propi esperit, la seva pròpia estètica i llenguatge, i si tenies unes societats que fins aleshores consumien vi per alterar la ment, als anys 60 i 70 sorgeixen noves oportunitats. Recordem el context: la contracultura a les societats occidentals, el hippisme que propugnava l’experimentació, obrir la ment, viure experiències transcendentals amb comunió... Una sèrie de drogues que apel·laven al sentit de la col·lectivitat. Parlam de fumar un porro i compartir-lo, de drogues que al final, quan les prens en solitari, poden ser perilloses, però si és dins aquest ritual contribueixen a una romantització que va ser atractiva per a molts de joves. Llavors, insistesc: la influència cultural del moment predisposa a la necessitat de viure certes experiències. Música, Beatles, la psicodèlia, un cinema experimental obrint-se a temàtiques abans escandaloses... La tempesta perfecta. I això va fer que molta gent ho visqués amb naturalitat, perquè tampoc hi havia mecanismes de prevenció o d’informació. 

ML: Llavors, com es passa d’aquesta cosa gairebé romàntica de compartir un porro, en aquest ús recreatiu i més de comunió, a fotre’s una xutada en un carreró?

TC: Som del parer —potser erroni, però ara mateix ho veig així— que les drogues compleixen certs cicles que apel·len a qüestions culturals, però també econòmiques. Quan l’heroïna comença a tenir un impacte fort en la nostra societat és quan es deixen veure i notar els efectes de la primera i la segona crisi del petroli. Hi ha un moment a Espanya en què l’economia queda completament sacsejada i, de cop i volta, aquestes drogues tan socials i experimentals, d’obrir la ment, queden apartades per experiències d’isolació, revestides d’un cert individualisme, com l’heroïna. Fixa’t que els Estats Units són, ara mateix, el mirall de tot el que està malament al món, no només per qüestions polítiques, sinó també d’emergència social, amb el fentanil. La gent no hi entra amb la intenció de sortir de festa, sinó que cerca l’evasió d’uns problemes socioeconòmics terriblement profunds que aboquen moltes persones a només poder oblidar-se d’això recorrent a opiacis sintètics d’aquest volum. A veure, això és una manera simplista d’explicar-ho, perquè la història de la droga no es pot explicar mai en termes o categories absolutes, però sí que pens que ajuda a comprendre-ho. La cocaïna era l’expressió del consumisme, d’aquest expansionisme econòmic, i, en canvi, l’heroïna es podia relacionar més amb aquests moments de clarobscurs. 

ML: Quines complexitats se’t presenten a l’hora de tractar i investigar temes com el de l’heroïna a Mallorca?

TC: Per començar les fonts, diguem-ne professionals, com les policials. No solen tenir un accés fàcil. Ens hem de cercar la vida perquè no tenim accés a certs informes policials, però tampoc a una bibliografia preexistent que doni pistes. Llavors has d’obrir vies: m’agaf molt a l’hemeroteca, que, més enllà del component sensacionalista, parla de fets que varen succeir i permet anar dibuixant camins que ajudin a crear un primer mapa. I, en segon terme, són primordials i irrenunciables els testimonis orals, que aporten molt d’allò que la premsa no reflecteix i que t’obliguen a sumar moltes visions. Necessites la història de l’addicte o exaddicte per conèixer la droga des de dins. Necessites poder plantejar converses des del respecte i escoltar moltíssim; no extreure la informació, sinó deixar que persones que d’alguna manera han experimentat el cop de les drogues i els ha trastocat la vida puguin explicar la seva experiència sense filtres. En aquest cas, parlen de l’heroïna, però l’heroïna és una part més del seu viatge, que pot incloure àcid, porros, “amfetas”, cocaïna... No hi havia ningú que només prengués heroïna. 

Els testimonis t’ajuden a comprendre com s’inicia, com van orbitant diferents substàncies. Per a mi era important entendre com aquestes persones han lligat part de la seva vida a uns hàbits destructius, ho he de dir. També m’interessava parlar amb persones que hagin mercadejat amb drogues, amb gent que ha adulterat, amb policies (civils, nacionals, locals), personal sanitari, gent del camp de la prevenció, etc. És a dir, des de la màxima pluralitat possible, que cadascú aportàs com va viure aquest problema. A partir d’aquestes eines, fer aquest primer camí, perquè no pel fet de ser un tabú l’hem d’abandonar. 

ML: Hi ha un tema que vaig pensar en acabar el llibre i ara he recordat, quan comentaves amb qui parlar, i és el dels familiars. De com les famílies viuen un procés així. El fet que sigui tabú implica un silenci forçat, ni oblit ni res: silenci, per molts de motius. Em ve al cap un símil, tal vegada fora de context, amb les víctimes del franquisme: el que s’ha vist molt clar és que aquest silenci que es va imposar va impedir, d’alguna manera, un dol natural. I em deman si no ha passat una cosa similar amb aquest silenci, amb aquest tabú, amb aquesta pressió social que calla, que amaga, que haurà dificultat terriblement el dol a les famílies. Potser aquestes recerques i el fet de parlar-ne obertament, des del màxim respecte, ajuden a trencar ni que sigui mínimament aquests estigmes i a poc a poc facilitar una mica més el dol...

TC: Em pareix una molt bona observació. Hi ha un autor que parla de “les víctimes ocultes de la democràcia” i és ver: hem parlat a vegades de la memòria d’un conflicte bèl·lic, però, ostres, en aquest cas, sense trinxeres ni bombes, va morir molta gent. Per ventura mai tindrem una radiografia clara de les víctimes que ens han deixat les drogues a les Balears, no en tenim un recompte oficial. Perquè és impossible. Es pot fer un càlcul de sobredosis, que són les morts directes, però i la gent que mor per efectes col·laterals de l’adulteració, o pel sida, o aquelles persones que es varen llevar d’enmig, qui va anar a “pillar” en cotxe amb el mono...? Els anys 80 i 90 d’emergència van ser esfereïdors. 

I de la mateixa forma que hem pogut, com a societat relativament madura, empatitzar amb el dolor d’aquelles famílies que varen veure membres assassinats o morts durant la guerra i hi ha hagut reparacions, amb la droga no és així. La droga ens ha deixat històries recents que desapareixen en el més absolut dels silencis. A les Balears sempre hem tingut una gran habilitat per amagar davall l’estora el que no ens agrada. Com aquest relat de l’expansionisme econòmic superguai. Però realment tenim pocs estudis sobre la societat dels 80 i 90, no hem proporcionat gaire informació per entendre què va passar a aquests joves. I jo pens que, al final, ho saps, com a historiador: si a la història li treim la seva missió social, som narradors d’anècdotes, i ja n’hi ha masses, de “creadors de contingut”. Vull dir que els historiadors, la gent de les ciències socials, entenem que d’alguna forma necessitam entrar dins el nostre passat i poder reparar coses del present, i per ventura aportar un granet d’arena per crear un futur més autoconscient. Llavors tal vegada podrem entendre que tot aquest sofriment ha servit per a qualque cosa. L’estigma ha creat un escut tan gran i autodefensiu, per no mostrar les nostres vulnerabilitats, que tenim aquesta contrapartida oculta, aquest silenci insuportable. Parlem de tot allò de què necessitem parlar. Fem-ho, benvingut sigui. Generem mecanismes de transferències de coneixement perquè la gent conegui què va passar i no se n’oblidi.