Claudia Ferrer té els ulls vidriosos i la mirada tendra. Potser per això les paraules que acompanyen els vint-i-quatre quadres de la seva nova exposició siguin, entre d'altres, afectació, tacte, plec o dolçor; paraules que apareixen contínuament durant la nostra conversa. La seva mostra entre plecs parla de cossos i teles que interactuen, però també d'una manera d'habitar el món des de la vulnerabilitat.

Els colors i els pinzells sempre han format part de la seva vida, com a manera d'entendre l'espai. Claudia va estudiar estudis literaris. Després va assistir a classes de pintura, finalment es va animar a estudiar belles arts a Barcelona. Allí es va especialitzar en gravat. “Els darrers anys pintava i esborrava, pintava i esborrava, sense saber què volia pintar encara”, explica mentre es desplaça per l'espai de la galeria Atica de Maó, on la seva exposició es pot veure fins avui 11 de juliol.

Quan va començar la idea d'“entre plecs”?

Sempre m'ha agradat molt pintar figures i cossos, però l'any passat, em vaig fixar que estava pintant molta figura ubicada a llits i reposades. Alhora, em fixava molt en les teles: les estovalles, la roba, les cortines, tot. Fins i tot teles que s'usen per al gravat, teles que usen els que cusen de patronatge, o els mateixos suports on pintar. Aquí vaig pensar: aquí hi ha alguna cosa amb la tela.

Això em va fer pensar que hi havia alguna cosa vinculada al treball final de grau que vaig fer a Belles Arts, que relacionava el cos amb la massa del pa: transformar l'experiència a través del tacte per parlar de coses properes. Al final, el tacte és el que et vincula al present proper. M'ha passat una cosa semblant amb les teles. M'atreu molt la idea del tacte, del proper, el quotidià, la presència. Va ser llavors quan va aparèixer la idea del plec.

M'interessava pensar el plec com una petjada. Quan toques alguna cosa, sempre deixes un registre.

També m'agradava la idea de pensar que el cos, en moure's, genera els seus plecs. Generen plecs les teles però el propi cos es replega. Em vaig inspirar una mica al llibre Blandito Blandito. Ja havia iniciat el projecte i me'n vaig anar trobant amb lectures que li anaven donant paraules.

Quines altres coses t'han anat inspirant al llarg del procés creatiu?

Hi ha moltes artistes que m'inspiren, com Louise Bourgeois que usen formes molt orgàniques a nivell visual. Però després he llegit alguns autors que recullen i dignifiquen el que és quotidià per fer front a la realitat. Com quelcom quotidià et pot generar una actitud diferent davant la vida, estar present, la idea del tacte. El Llibre de la Resistència Ìntima té la frase: “tocar tocar tot el que pugueu”.

Com et deia abans, a Blandito Blandito, l'autora fa un recorregut de diferents textures del tou entrellaçant les pràctiques artístiques contemporànies amb els feminismes per suggerir els plecs davant del món de la fermesa. Una manera de reivindicar el tou. Dignificar la tendresa, el tendre, la bondat, la dolçor. També amb els materials que utilitza.

El llibre de la potència afectiva em va agradar perquè em va donar la paraula afectació. Són diferents assajos de diversos autors, que es van contestant entre ells. Parla de materialisme, descans, dolçor, del cos. I té una estructura de: escric i em contestes afectat em va agradar molt.

Com enteneu el concepte d'afectació?

Tot el que toques és doble. De vegades quan fem servir la paraula afectat és com: “ah, això t'ha afectat, o t'ha emocionat o t'ha posat trist o una cosa així”. I en aquest cas és més com: ah val, la figura toca la tela, s'afecten mútuament.

Una mica portat al general; al final sempre hi ha una afectació mútua, no vius aïllat a la societat ni a la vida. Allò que tu fas o fan els altres t'afecta, es generen plecs o diàlegs o coses noves. Jo mirava els quadres i pensava: oh, semblen cossos afectats. Si tu toques alguna cosa, allò que toques et toca. Generes un enllaç amb això.

Després hi ha la idea de la dolçor-parlar-la no des de la literalitat, aprofitar la materialitat de la tela, que el material ja és suau o tou o flexible; és un material que tendeix a acollir o adaptar-se a un cos. Un material que serà afectat, que no és rígid, ho pots modificar, és amable. Sara Torres en parla, de relacionar-nos no des d'un lloc de poder o dominació sinó més del que és tendre, d'intentar entendre l'altre, i de fet a nivell visual això fa que moltes siguin figures horitzontals.

Els teus quadres, a més, transmeten molta calma. Quin paper hi té el descans?

Crec que ens costa força dir com: bah, avui descans, prendre't estones de descans, si no és productiu, donar espai al buit. El llit és un espai, que igual que la roba, et toca molt a nivell físic: els llençols, les teles.

M'he centrat sobretot en l'enllaç del cos i la tela, els plecs, la idea d'afectació, però al llarg del procés pensava i llegia molt en això del descans – la societat del cansament, la vida contemplativa…

La idea que quan no som productius hi ha molta culpabilitat i de vegades no ser productiu està bé. També el descans requereix uns temps, paciència, no hi ha pressa. El tacte està molt vinculat a la presència, a ser-hi. Les coses requereixen temps. Hi ha una part de no-presa.

El procés creatiu imagino que dóna peu a aquesta lentitud, oi?

Si, també de vegades pintes alguna cosa i no et surt, això et genera un altre quadre, altres et surten més ràpid perquè tens la composició o els colors més clars, en canvi altres creies que ho tenies clar i veus que no funciona. Després vas llegint coses, vas generant un imaginari del que vols parlar, amb aquesta idea de replegar-se sobre si mateix, però no sempre és tan ràpid portar-ho a allò material.

Una de les coses que m'ha cridat més l'atenció de les teves obres és com un mateix espai —un llit— pot contenir tantes maneres de sostenir un cos...

Sí, d'una cosa vas fent un imaginari de la mateixa manera visual i se'n van generant d'altres. Alguns s'entenen més només amb un quadre i d'altres en estar en conjunt amb altres. De vegades pensava generar un moviment. Per exemple: al fons hi ha dos quadres similars, en un la figura està estirada i al següent fa una bola.

Què busques quan tries els colors o les textures?

M'agraden les imatges força netes, generar grans capes del mateix color, que t'afecti més cada color. Fins i tot per exemple, als gravats hi ha molta capa de negre, ja que ara hi ha colors però sempre dos o tres que són els protagonistes. Al final, són composicions on la figura és molt protagonista.

Les figures que pintes són dones. A més, fas que allò sexy pugui ser tendre alhora.

Si, d'alguna manera, com que és dona, el cos que pinto no només és a manera musa, no és un cos que veig des de fora sinó que està vivint i sentint coses en primera persona. No és una imatge, sinó que és un cos propi. Objecte-cos. No és tant com veus el cos sinó com ho vius. No és una mirada des de fora. Es pot estar sexi i no estar sexualitzada. Com que hi ha tanta tela i tant de plec, hi havia d'haver forats on hi hagués pell perquè respirés una mica el quadre.

La Clàudia beu un glop d'aigua i el got es marca amb la forma de la boca.