No són pocs els llibres de viatges que s’han escrit sobre Menorca, però el nostre territori es troba ara mateix en una cruïlla que fa especialment interessant que es publiquin obres d’aquest gènere que parlin sobre l’illa. La turistificació és un fet, una circumstància que ha modificat completament Menorca, i la literatura de viatges no pot resultar de cap forma aliena a aquest nou context.

El 2024, el periodista i escriptor català Xavier Moret publicà Menorca, l’illa somiada, en què la tensió entre l’arcàdia perduda i la nova realitat menorquina és constant dins el recorregut que l’autor fa des del llevant fins al ponent de l’illa. Moret no és novell ni en la literatura de viatges ni a Menorca. Respecte del primer aspecte, en dona fe el seu programa Roda el món, a Catalunya Ràdio, en què fa bastant de temps que explica els seus trajectes arreu del planeta (abans, havia col·laborat amb programes com Equipatge de mà o Consultora de viatges). D’altra banda, com es veu clarament al llibre que ara ens ocupa, els seus viatges a Menorca han estat constants, a diferència d’altres destinacions que ha explicat a partir d’estades més puntuals.

El recorregut que fa Moret de Menorca és geogràfic, però també simbòlic: l’escriptor recorre l’illa des de l’est (on surt el sol) cap a l’oest (la zona de ponent), com si presentés el declivi del paradís que retrata i que ara es perd de manera accelerada, tal com relaten la gran majoria de persones amb qui es va trobant (i a qui va entrevistant) al llarg de la travessia. És en aquestes trobades on es manifesta plenament que l’autor és assidu de l’illa, ja que té diverses amistats aquí. I, si no són amistats directes, són contactes a través d’aquestes amistats. Igualment, si no, tampoc té cap problema a establir converses espontànies en els diferents llocs que va visitant, fet al qual deu estar prou ben acostumat.

La Menorca de somni és precisament aquella que s’ha perdut: la de les platges paradisíaques, la dels monuments prehistòrics, la de les feines típiques que ja no tenen relleu generacional, la dels racons amagats que el turisme va posant al descobert. D’aquesta manera, el llibre fa una mescla ben anivellada entre història, etnologia i actualitat, amb l’atractiu principal de donar una veu protagonista tant a persones autòctones com a estrangers que fa molt de temps que viuen aquí. Aquest atractiu és un gran potencial del llibre, però també conté una deficiència: malgrat tots els aspectes positius que aporta, també es revela insuficient per analitzar i comprendre els canvis que ha patit el nostre territori els últims anys. M’explic a continuació.

Moret es troba amb diverses persones menorquines, una desfilada de figures que van des de terratinents estrangers que ara viuen a l’illa fins a persones nascudes aquí que han treballat tota la vida en les ara minvants indústries, com poden ser la sabatera i la bijutera, o celebritats de la nostra cultura com el baríton Joan Pons, el poeta Ponç Pons o el músic Cris Juanico. Això és un gran avantatge, d’una banda, ja que ningú millor que els mateixos menorquins pot explicar com és Menorca. Amb tot, aquests testimonis acaben resultant monolítics i unidimensionals. La majoria són homes d’edat mitjana o avançada, que recorden l’arcàdia perduda i el paradís que —com denuncia tothom— la turistificació ens ha robat. D’aquesta manera, el retrat de Menorca no pot evitar pecar de certa rigidesa, d’adoptar la forma d’una postal. Molt realista i acurada, però una postal al cap i a la fi.

El que es troba a faltar és una mirada una mica més plural sobre l’illa: la de les dones, la de persones joves, la de persones migrants i racialitzades, la de persones LGTBI+, o la de persones que estiguin immerses en lluites socials i transformadores (aquí sí que es compta, per exemple, amb Miquel Camps, la cara més visible del GOB, però es queda en la superfície del problema de la turistificació). És cert que Moret entrevista dones extraordinàries, com Maite Salord (escriptora, professora i expolítica), o Dolors Boatella (activista cultural i propietària de la llibreria ciutadellenca VaDllibres), però la balança està massa tombada cap a un relat de l’illa que torna una vegada i una altra allà mateix: tot allò que era tan meravellós i que ara ja no ho és, tot el que s’ha perdut i que ja no tornarà. De la mateixa manera que es parla amb treballadors veterans (o jubilats) que no troben relleu generacional, tal vegada també hauria estat bé, per exemple, sentir les veus d’aquelles persones de generacions joves que no volen continuar amb aquests llegats. Quins motius tenen per haver pres aquesta decisió?

Deixant això de banda, el retrat que ofereix Moret de Menorca és profundament rigorós i evocador, tant en el contingut com en la forma. Es deté amb gran interès als pobles, a les platges, als monuments, als llocs, als bars i places de poble, a les finques rústiques, al passat i al present... Construeix, en definitiva, un retrat que fa genealogia del passat alhora que denuncia la pèrdua d’autenticitat i identitat que la turistificació ha comportat. Tot i que el relat històric i costumista sobre el passat necessitaria veus més variades i potser algun altre matís, sí que l’encerta a l’hora de traçar un retrat fidedigne dels aspectes més distintius del nostre territori i a l’hora de posar al centre de la diana la gran tensió actual que es viu a l’illa. Com assenyala molt bé Ponç Pons en una de les converses amb Moret, “Menorca s’ha posat de moda, i això és el pitjor que ens podia passar”.