La Setmana Santa omple, un any més, els carrers de l’Estat espanyol amb imatges de sants i verges, confrares i ciris. El catolicisme practicant surt al carrer a mostrar la seva devoció poques setmanes després que el principal líder cristià, el papa Francesc I, hagi estat a les portes de la mort. La incertesa i la política es mesclen aquests dies amb la fe i l’entusiasme pels evangelis, les interpretacions contemporànies dels quals divergeixen i es multipliquen com els pans i els peixos.

Aquest 2025, el final de la Quaresma arriba enmig d’un món convuls, violent, polaritzat i al llindar del col·lapse econòmic. Avui la Setmana Santa no és només una festivitat central per als cristians del món. Es tracta, probablement, de la darrera eucaristia del papa de la fi del món.

Mentre els natzarens desfilen pels carrers de tot l’Estat i de tota l’illa, a Revista Posidònia ens hem volgut demanar: qui és el papa Francesc? Què ha fet durant aquests anys de pontificat? Com es relacionen aquells que no tenen el do de la fe amb la seva mirada sobre el món i la política? Aquesta Setmana Santa, què feim amb el papa progressista?

El peronisme, el Club Atlético San Lorenzo i la sotana

Jorge Mario Bergoglio va néixer el 17 de desembre del 1936 a Buenos Aires (Argentina) en una família d’immigrants italians. Va estudiar a l’Escola Tècnica Hipólito Yrigoyen, a la cantonada dels carrers Virgilio i Baigorria, on es va graduar com a tècnic químic. Als 21 anys, Bergoglio tenia dues passions: el Club Atlético San Lorenzo i l’Evangeli. Va entrar al seminari jesuïta i va ser ordenat sacerdot el 13 de desembre del 1969. L’Argentina vivia un moment de profunda convulsió política, influïda pels ecos de la Revolució Cubana i per la resistència de les classes populars que exigien el retorn del peronisme, proscrit des del 1955.

Des del començament, la tasca de Bergoglio va anar lligada als sectors populars. Tal com digué Jesucrist en el sermó de la muntanya, l’actual pontífex es va vincular ràpidament amb els que tenien fam, amb els morts de set, amb els migrants, amb els pobres i amb els perseguits. El papa es va fer peronista.

En un capítol de la seva autobiografia, titulada Esperanza, publicada al gener per Plaza & Janés, el papa Francesc explica que, fart de sentir un familiar pròxim malparlar dels pobres i del govern de Perón, li va ruixar la cara amb un sifó de soda:

“Cansado de escuchar ese disco rayado, me enfadé y le dije: ¡No tienes derecho! ¡Tú eres rico! ¿Qué sabrás de los pobres y sus tribulaciones? También la tenía tomada contra Evita: decía que era una mujer de mala vida porque había sido actriz de cine. Y yo le respondí: ¿y tú, les ayudas? Se cruzaron insultos y la situación se deterioró hasta que tomé un sifón y le rocié la cara con agua de seltz. Mi tía me sacó de la habitación hasta que —nunca mejor dicho— se calmaran las aguas”.

D’aquesta extracció popular i d’una interpretació social de l’Evangeli, que s’inscriu en una llarga tradició profundament llatinoamericana, es desprèn el paper que té avui assegut a la càtedra de Sant Pere. A diferència del paper reaccionari i ultraconservador que va tenir l’Església catòlica a Europa, la immensa majoria —per bé que no tots— dels pastors cristians a l’Amèrica del Sud a partir de l’any 1950 es van vincular, amb més o menys coherència, amb projectes polítics revolucionaris i d’alliberació (Nicaragua i el sandinisme, l’Argentina i els montoneros, Xile i el PS, Colòmbia i l’ELN, per esmentar-ne uns quants).

L’arribada de l’última dictadura civicomilitar a l’Argentina el març del 1976 va posar un èmfasi especial en la repressió, la persecució, els assassinats i les desaparicions dels anomenats capellans dels barris pobres, dels quals Bergoglio formava part, en alguns casos amb la connivència de bisbes i membres de l’alta jerarquia catòlica (com el funest bisbe Primatesta). Amb l’arribada de la democràcia el 1983, Bergoglio va ser cridat a declarar per la seva possible complicitat amb la Junta Militar, però mai va ser imputat ni processat.

La dictadura militar els considerava perillosos subversius per la seva vinculació amb els pobres i els oprimits, i en conseqüència van ser afusellats, llançats des d’avions en marxa, torturats i desapareguts. No es pot concebre el papa Francesc d’avui sense tenir en compte el Bergoglio d’ahir, i açò, probablement, explica moltes de les seves posicions actuals.

El papa Francesc avui

“El pontificat de Francesc ha obert la porta a la possibilitat de no haver de viure la religiositat catòlica d’una forma conservadora i reaccionària. (…) Ha fet de l’Evangeli la clau per entendre conflictes mundials, d’acord amb el progressisme. Hem comprovat que es pot ser d’esquerres i fer una vida inspirada en la paraula de Crist, una invitació que, fins aquest pontificat, mai ens havia fet la cúria vaticana”, explica en diàleg amb Revista Posidònia el filòsof i catòlic practicant menorquí Francesc Xavier Marquès.

Aquest jove, que s’autodefineix com a catòlic i progressista, insisteix que, tal vegada “no sempre amb l’èxit esperat”, el papa Francesc ha sabut “engegar els rellotges de la història dins l’Església, molts cops aturats a consciència” dins de la institució. Amb tot, Marquès assenyala que l’oposició a Francesc durant aquests anys no es deu només a la interpretació social del cristianisme que caracteritza el pontificat de Jorge Mario Bergoglio.

“No ens enganem: el que ha molestat no és només el seu discurs pròxim —ni molt menys del tot a favor— als moviments LGTBIQ+, ni tampoc les postures en contra del consumisme o la seva defensa dels migrants. El que realment molesta és que hagi tancat l’aixeta a la Banca Vaticana per operar en règim de paradís fiscal per a una part molt important de l’establishment dels diners arreu del món”, explica.

“Molts de creients, sobretot de la meva edat, pensam que l’Església té una veritat que està lluny de l’ús d’aquesta institució com a element de poder dins la geopolítica. Creim en una Església inspirada per l’Evangeli, que estigui a prop dels més vulnerables, que propagui l’amor de Crist i que suposi una crida a la deriva mundial. Aquest plantejament de l’Església l’hem vist en el papa Francesc, grosso modo, fet que no vol dir que no en puguem ser crítics”, afegeix.

Un comunista a la casa de Déu

Miquel Àngel Maria va ser conseller executiu de Cultura i Educació fins al 2019 i es va llicenciar en Estudis Teològics als anys 90. A més de ser un militant d’esquerres àmpliament conegut a Menorca, és, parafrasejant Alfonso Carlos Comín, “un comunista a l’Església i un cristià al partit”.

“Jo visc la meva militància d’esquerres sense cap distinció de la meva vida religiosa. Per a mi, ser catòlic no és incompatible amb el fet de ser d’esquerres, fins i tot és el més coherent”, explica en una conversa amb aquesta revista. Sobre el papat de Francesc, recorre a la metàfora de les llums i les ombres: “Crec que totes les trajectòries tenen coses bones i dolentes, i el pontificat de Francesc no ha estat cap excepció. Ara bé, veient d’on veníem i tenint en compte el perfil conservador de Benet XVI i Joan Pau II, realment crec que ha estat un papat molt positiu. Des del moment en què va sortir al balcó amb una simple sotana blanca i va demanar al poble que resés per ell, en lloc de donar-nos la benedicció, ja em va quedar clara la seva intenció reformista”.

Miquel Àngel Maria sosté que, encara que no es reconegui obertament, l’Església està dividida i, segons la seva mirada, hi ha forces molt conservadores que treballen activament per bloquejar les reformes impulsades pel papa Francesc. “L’encíclica Laudato si’ connecta amb demandes i sensibilitats històriques d’una part del poble creient que considera fonamental que l’Església abordi qüestions com la crisi ambiental, el canvi climàtic, les migracions o el diàleg amb la comunitat LGTBIQ, tots temes de plena actualitat”, explica.

Aquest veterà militant d’esquerres reconeix que ha estat veritablement innovador sentir un pontífex abordar temes tan rellevants amb un llenguatge comprensible per a tothom. Considera especialment significatiu el fet que hagi definit el canvi climàtic no només com un problema ecològic, sinó també com una qüestió social de gran abast. Tanmateix, Maria reconeix que, en l’intent de reformar l’estructura i l’organització de l’Església, el papa s’ha trobat amb fortes resistències per part de la cúria romana. Segons la seva anàlisi, l’establishment vaticà no li ha permès avançar amb la profunditat i la contundència que hauria volgut.

“Mentre el món gira cap a l’extrema dreta, el papat de Francesc ha estat una alenada d’aire fresc, i també una demostració del paper que ha de tenir l’Església en aquest moment del món. Malauradament, no ha pogut anar més a fons perquè dins de la mateixa Església hi ha qui impulsa i estimula aquests moviments reaccionaris, especialment dins la jerarquia. Alguns d’aquests moviments, com el Sodalicio de Vida Cristiana, han estat fulminats pel Vaticà, però amb açò no n’hi ha hagut prou”, sosté Miquel Àngel Maria.

“Hi ha una apropiació de la identitat catòlica per part de l’extrema dreta que fa molt de mal a l’Església”

El bisbe de Menorca, entre el cel i la terra

Des dels curas rojos dels anys 70 fins als nostres dies, Menorca acumula una llarga tradició de proximitat entre les preocupacions i reivindicacions socials i l’Església. En aquest marc, es podria considerar que el nomenament del nou bisbe de l’illa, Gerard Villalonga, s’emmarca en la voluntat d’acostar el cap de l’Església a l’illa a les preocupacions i els dolors del seu ramat? Podrà el nou bisbe interpretar els desitjos del poble i posar-se al capdavant de les seves reivindicacions?

“Jo crec que aquesta és una de les coses positives que ha fet el papa Francesc per a Menorca: tenir un bisbe d’aquí no és una cosa menor. Hi tenim una relació molt més propera, fet que genera una naturalitat i una proximitat, fins i tot en la gestió del conflicte. És més fàcil i millor poder dialogar de tu a tu amb el bisbe sabent que és algú nascut i criat a Menorca que si fos un rector espiritual vingut de fora”, reflexiona Miquel Àngel Maria.

Francesc Xavier Marquès, per la seva banda, destaca el compromís del bisbe amb els preceptes de l’actual papa. “Em consta el posicionament favorable cap al papa Francesc que té el bisbe Gerard, i n’és una prova el fons social per garantir l’habitatge que ha creat des de Càritas Diocesana, així com el viatge que va fer amb un seguit de fidels a les portes de l’hospital Gemelli: si el papa no fos de la seva corda, no crec que l’hagués fet”, reflexiona.

“El bisbe Sebastià Taltavull, a Mallorca, també suposa l’encarnació dels ideals de Francesc. Ho veim, per exemple, en la defensa de la llengua que ha protagonitzat els darrers mesos. Una acció local però que, enfora del marc proporcionat per Francesc, a Espanya segurament no tindria cabuda”, afegeix.

A propòsit de la darrera encíclica papal, Marquès ens deixa una darrera reflexió, íntimament lligada al que és Menorca: un territori en què la protecció territorial i la cura per la natura és exemple arreu del món.

“Crec que Laudato si’ encaixa perfectament amb l’ànim de la Llei de reserva de la biosfera de Menorca, a grans trets. També és fruit d’aquest clima sincer, transparent i sense maquinacions polítiques que vol el papa Francesc per a la seva Església el fet que hagi propiciat la creació de la plataforma Alcem la Veu a Menorca, que defensa una església més transversal i horitzontal, amb la participació de la dona i del cos laic com a sostenidor necessari del poble de Déu en marxa”, conclou.

Sembla evident que l’Església viu un moment convuls, no exempt de les tensions que travessen el món. Com un significat buit, el cristianisme és avui un espai la força del qual resideix en la seva capacitat de condensar múltiples significats i funcionar com a punt d’articulació d’una identitat col·lectiva, sempre en tensió. L’Església és avui més que mai un camp en disputa: ni un simple pilar de suport per a l’opressió dels pobles, ni únicament un projecte d’alliberació i solidaritat.