Tot el que llegireu en aquestes línies ha passat. Els fets i els llocs són reals; alguns apunts estan dramatitzats, però el seu contingut consta en fotografies o surt dels testimonis que eren al lloc dels fets. En algunes descripcions, aquest article podria ferir sensibilitats. Relatam un crim real. La informàtica i el mercat capitalista no entenen de sensibilitats.

El 24 de desembre del 2024, dissabte de Nadal, s’esdevindria un dels episodis més fatídics que s’han viscut fins ara a Revista Posidònia.

Sense més preàmbuls, tocades les dues del migdia d’aquell dia d’hivern, l’ordinador de la dissenyadora del mitjà digital deixà de funcionar. Mort sobtada per expiració de la placa base i sense garantia pel fet d’haver-lo adquirit en una web de segones oportunitats. Una nova víctima del capitalisme més despietat. Aquest n’és l’informe oficial.

Cal remuntar-se al dia 23, a les sis del capvespre, per explicar que la dissenyadora (M. M. S.) començà a notar certa simptomatologia sospitosa en el seu company de viatge informàtic. Una possible fallada de contacte, un excés de pauses injustificades, un alentiment generalitzat... Aquestes eren algunes de les primeres demostracions de debilitament. Però, abans de deixar-se endur per grans alarmes, una persona optimista com és la protagonista d’aquesta història, avesada a la precarietat, es declinà per un mal menor: era el moment de reiniciar la màquina, d’apagar-la i tornar-la a engegar, de reduir programes en ús i pestanyes obertes, que pesen massa. Provats tots aquests intents d’informàtica elemental, M. M. S. pensà en veu alta “Deu ser es carregador” i, tot seguit, va córrer a comprar un nou cable que evités possibles mals contactes.

Aquest primer episodi podria resultar irrellevant si no fos perquè l’adquisició del complement digital (el carregador) va tenir un preu únic de mig centenar d’euros i perquè, com ja es pot anticipar, aquest primer recurs va resultar absolutament inútil. Així idò, parlam d’una primera despesa alarmant per a una generació que compra en webs de segones oportunitats. Per a més inri, es pot establir qualque relació entre aquest cable i una possible deshonra afegida que patiria la nostra protagonista? Tot seguit, hi indagarem.

Tornant a l’escenari de la mort, ens remetem immediatament a l’acció de l’ordinador: posant-se fosc, d’una negror profunda que només coneixen aquells que han fet el darrer alè, la màquina s’apagà a l’acte.

Davant la violència d’aital succés, la nostra protagonista, M. M. S., considerà que allò, si bé ja no es tractava d’una broma, només podia tenir una explicació: el dispositiu havia passat fred. Així és, lectores: la primera hipòtesi no contrastada, la primera deducció preautòpsia, fou que l’ordinador havia agafat fred. Pensau que ens situam en les gèlides jornades nadalenques, de manera que la dissenyadora, immersa en una espiral negacionista, va optar per aparcar l’aparell a la unitat de cures intensives. Aquest intent de tornar-lo a la vida, empès per la desesperació, va consistir, concretament, a deixar l’ordinador cobert amb una manta i gaudint d’un bell repòs damunt la trona familiar més preuada de la llar, a prop de l’estufa de butà.

Procurant que el descans de l’aparell fos com més plàcid millor, M. M. S. va partir a celebrar el tradicional vermut de Nadal as Claustre i es va lliurar de ple al savi consell de beure per oblidar. Tanmateix, passada la ressaca nadalenca i assimilant que l’intent d’escalfar el cadàver no havia funcionat, la dissenyadora va emprendre nous passos per deixar d’ajornar el procés de dol.

Aquella mateixa setmana, quan es complia un any exacte de la compra original de l’ordinador, M. M. S. va entrar per la porta de Correus per embalsamar el difunt, enviar-lo a la casa a Brussel·les —ara no podem entrar en les incoherències del mercat global—, denunciar la mort programada i reclamar-ne la reparació. En origen, l’havia comprat el 31 de desembre del 2023 per poder-lo incloure en la declaració de renda d’aquella anualitat. Va ser una inversió fraudulenta al límit per poder declarar la despesa, ja que la propietària del mort s’havia de donar de baixa de l’Agència Tributària de l’Estat just l'endemà, 1 de gener del 2024 —les altes i baixes injustificades són, sovint, l’única forma de subsistència d’un autònom mitjà dedicat a les taques creatives.  

Malauradament, tot i la feina d’embalatge, la botiga de segona mà va rebutjar les possibilitats de garantia de l’aparell apel·lant a una suposada retxa. L’antimoralitat d’aquesta primera part de la història és que l’insult capitalista no va consistir només a declinar l’opció de garantia, sinó que l’objecte va ser retornat amb un nou cable de carregador “de regal” (el mateix que ella ja s’havia comprat).

Foto 3. En aquesta imatge podem veure la retxa. Com diria Antoine de Saint-Exupéry, l’essencial és invisible als ulls.

Foto 4. Excedent de cable del qual disposa actualment M. M. S.

El terror continua: com omplir el buit de la mort

El que s’esdevindrà a continuació són els fets que més desconeguts fins ara i als quals Revista Posidònia ha tingut accés de manera exclusiva.

Una vegada la dissenyadora va veure com s’esfumava la possibilitat de resoldre la situació amb el pretext d’una garantia, va entrar en joc una difícil elecció dicotòmica: arreglar un aparell d’obsolescència programada sense estar segura de recuperar-ne el contingut interior, o bé pagar-ne un de nou procurant que aquesta vegada no fos un objecte defectuós de segona mà.

La primera opció, la d’arriscar-se a rescatar l’impossible, venia motivada perquè l’ordinador contenia l’únic document maquetat existent del número 4 de la Revista Posidònia en paper. Ningú més (ni el núvol ni cap disc dur extern) tenien a l’abast aquell document en còpia que, sense poder-se preveure, havia desaparegut com un testament que no desitja ser llegit. Així és, estimades lectores, la feina de disseny i maquetació del número 4, quan estava a punt de ser conclosa, es va perdre juntament amb la placa base. S’inaugurava així l’inici d’aquesta espera agònica que patiu, de manera tan injusta, les persones associades al projecte.

Desistint d’arreglar el que previsiblement seria font d’una altra despesa inútil, M. M. S. es va decidir per la segona opció: comprar-se un ordinador nou i reiniciar la feina des del començament. Ara bé, especular amb la idea d’obtenir un nou dispositiu era materialment complex: és una decisió que qualsevol persona de renda mitjana ha de cavil·lar amb temps.

Sense opció de reparació ni de compra imminent ni de vida, M. M. S. va provar de sortir del pas (acompanyada de nou per l’optimisme) recuperant el seu ordinador antic. La màquina en qüestió havia estat abandonada al calaix de l’oblit atès que només li funcionava una secció de la pantalla. Però qui ha dit que no es pugui fer feina amb un quart de pantalla esbrellat?

Foto 7. Detall

Contra tot pronòstic, per plantar cara als més escèptics, M. M. S. va començar a treballar tenint només a disposició un percentatge ínfim de bona visibilitat. Un modus operandi que, ben prest, es veuria obligada a abandonar, ja que l’ofici del disseny té unes exigències que no sempre permeten fer feina a cegues.

La nova alternativa temporal fou recuperar un televisor en desús de casa dels pares i començar a treballar en grans dimensions —aquest televisor no tenia cable connector, perquè els cables havien quedat en una antiga casa que la família es va veure obligada a abandonar per causes gentrificadores poc abans del traspàs etern de l’ordinador. Una qüestió molt llarga que ara tampoc ens ocupa.

Una vegada comprats els nous cables per al televisor, M. M. S. va experimentar amb les potencialitats de treballar amb una pantalla desproporcionadament gran. Prest començarien a aparèixer els efectes col·laterals d’aquesta situació: unes migranyes insofribles. Va quedar comprovat que fer servir una pantalla de 65 polzades no és una opció realista. Però a carn dura, dent aguda: M. M. S. no podia prescindir de la gran pantalla, de manera que es va resoldre a combatre les migranyes amb unes noves ulleres de sol polaritzades i amb filtre Blu-ray.  

Foto 8. Artista en acció amb equipament ocular antimigranyós.

Després de tota aquesta cadena d’esdeveniments inimaginables, els mesos han anat avançant i a l’escenari del crim s’hi han anat sumant noves capes de desgràcia que han dificultat l’execució i, sobretot, la culminació de la maquetació de la revista.

La precarietat és un camí ple d’obstacles, però també —com agrada tant de recordar als neoliberals— és una font per on es filtra la imaginació. La nostra dissenyadora, seguint les petges de Steve Jobs, va partir del no-res, submergida en una pugna cruel i solitària, que la va obligar a reinventar-se. I així és com ahir, diumenge 23 de febrer del 2025, el document final de Revista Posidònia número 4 va ser lliurat a la safata d’entrada del correu de l’associació.

Aquest article ha volgut treure a la llum un nou crim del capitalisme sense escrúpols. Els condemnats no podran ser jutjats i aquesta investigació no haurà estat suficient per posar fi al cinisme del mercat. Però la veritat no prescriu mai i la revista arribarà pròximament a les vostres cases amb l’excusa d’haver estat dissenyada dues vegades. Esperam que també la gaudiu el doble.

Foto 9. Espòiler de la portada del número 4 de la Revista Posidònia en paper. Molt prest, a les millors cases.