Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Actualitat
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+
Turisme i Massificació

"Ja no vull ser hippie"

Foto por Santiago Torrado

En aquesta crònica narrativa, Maria Dabén Florit reflexiona sobre la interrelació entre la impossibilitat d'accés a l'habitatge que té la classe treballadora d'Eivissa —així com la precarietat general que travessa les famílies— amb la dificultat d'aprenentatge o fracàs escolar de l'alumnat que pertany a aquest sector de la població. Educació i condicions de vida són dues variables indestriables per entendre el mapa social de l'actual Eivissa sobreexplotada i empobrida.

Maria Dabén Florit per Revista Posidònia

“Heu vist això?”, pregunta el d’Informàtica mentre ens apropa el seu mòbil amb la imatge d’una espècie de campament improvisat. “És a Can Negre, no?”, li contesta la d’Història, que acaba d’entrar a la sala de professorat. “És vergonyosa la situació a la que hem arribat. Diuen que ja l’han desmantellat, però es veu que el propietari del terreny els estava cobrant i tot, només per posar les tendes de campanya”.

Xerren d’un dels diversos casos d’assentaments il·legals que es multipliquen amb l’inici de la temporada turística a Eivissa. A falta d’habitatges a preus raonables qualsevol espai és adient per a tirar-hi un matalàs i dormir a la intempèrie, aparcar el cotxe o —els que compten amb una mica més de planificació—, l’autocaravana.

Tanques, voreres de platges i aparcaments als afores de Vila, Santa Eulària o Sant Antoni es transformen en zones residencials on fan vida comunitària treballadores temporals, famílies en estat precari i, fins i tot, algun professor o professional sanitari desplaçat hi aparca la furgoneta perquè, tot i tenir contracte de funcionari, no ha pogut trobar encara un pis de lloguer.

No és una situació nova a les Pitiüses, ans al contrari, una conseqüència més de l’escalada del cost de vida i de les desigualtats socioeconòmiques que s’intensifiquen amb la pujada de les temperatures. Quan arriben els primers visitants ansiosos per experimentar la Ibiza life experience és hora de revisar preus: els bars pugen (mai baixen) un euro les canyes i un parell d’euros les patates braves i els treballadors donen gràcies per entrar sense contracte en una habitació individual sense finestra pagant 200 euros més al mes que l’any anterior.


Perquè això és Eivissa, un còctel de pau, festa, drogues, luxe, exclusivitat i natura. L’illa és icònica i el seu nom, una marca. I els productes de marca, com tothom sap, es paguen més cars.

Voldria quedar-me a la sala de professorat a elucubrar accions impossibles per pal·liar la gentrificació, però són prop de les dotze i he de partir a donar PALIC o, el que és el mateix, català per a nouvinguts. A l’entrada de l’edifici B ja m’esperen a la porta un alumne de 3r C i les tres de 3r A: una paraguaiana, un colombià i una veneçolana, no sé quina d’elles amb més cara de son i avorriment.

María, ¿usted no querrá un gatico que nos encontramos afuera ayer?, los pobres están muy chiquitos y mi mamá dice que no nos los podemos quedar porque en la caravana estamos estrechos para tener un gato”, em pregunta en Tommy mentre obro la porta.

L’al·lot, que va arribar de Colòmbia fa uns mesos, m’explica que viu a la zona industrial en una autocaravana i, per tant, la mare li ha insistit que, per molt que ho desitgi, és impossible encabir algú més entre aquelles quatre parets sobre rodes, especialment si té forma no humana i pot esgarrar seients, pixar-se damunt la roba i posar-ho tot peus per amunt.

Me’l mir, somric sense dir res i faig entrar el petit grup a classe. No és l’únic que té poc espai propi. “Yo comparto habitación con mi mamá. Me gusta mucho, porque antes de ir a la cama nos cepillamos el pelo y hablamos antes de apagar la luz”, em comentava fa uns dies la Julia sense deixar de dibuixar el seu etern somriure a la cara. Ella ja fa més d’un any que viu aquí, però la situació a casa seva no és molt millor.

Mentre fan exercicis de singular/plural intent recordar quants anys tenen: Catorze? Quinze? Quan van néixer a l’altra punta del món jo tenia més o menys la seva edat i dedicava les hores mortes a imaginar-me vides alternatives sobre el paper. Me record devorant una vegada i una altra Complicada Bondad, de Míriam Toews, una novel·la ambientada al Canadà dels anys 70 que es va convertir en una de les meves preferides per les anades i vingudes i nebuloses mentals de la protagonista, na Nomi, una adolescent estancada en una comunitat mennonita on tenia molt clar que, en el millor dels casos, acabaria escapçant pollastres a la fàbrica del poble.

Se’m va quedar molt gravada una conversa que mantenia amb el seu nòvio: ell li diu que no sap si fer-se hippie o punk. La meva jo adolescent estava convençuda que li hauria insistit perquè optàs per la primera opció. Al cap i a la fi, l’estètica i l’ideal flower power són molt més positives: advocar per l’escolta del jo interior, la connexió amb una mateixa i amb la natura, viure en una caravana, anar-se’n a dormir amb la posta de sol i consolar-se en els mals moments cantant oms i passejant pel bosc.

No cal dir que les meves alumnes toquen molt més de peus a terra que jo. Elles no somien en despertar-se amb el so d’una guiterra vora la mar o en escriure poemes beatnik sota els efectes de l’ayahuasca, sinó en comptes bancaris ben engreixats i maquillatge de marca. Saben que que et pegui el sol a les 6 del matí a l’autocaravana no és tan romàntic com a Instagram i que si ta mare encén espelmes aromàtiques i palosanto a la vostra habitació no és precisament per entrar en un estat mental superior sinó per dissimular l’olor de peu de les vambes del teu germà. Perquè el quarto el compartiu tota la família, que alhora comparteix pis amb dues famílies més, perquè no us podeu permetre pagar 2.000 euros de lloguer per un habitatge en condicions i quasi no veus als teus progenitors perquè treballen més hores del compte per a poder arribar a final de mes en una illa on quasi qualsevol producte del bar o la cafeteria més comuna costa el doble que a Andalusia, Múrcia o València i una quarta part més que a Menorca.

A les sessions de PALIC, amb l’excusa que l’alumnat ha d’intentar expressar-se en català, les estudiants em conten prou detalls del seu dia a dia, i m’adon com de naïf era jo als seus quinze. Vivia quasi tant en la meva bombolla com els anglesos, francesos i holandesos que compren el camp eivissenc per transformar les cases de pagès en els seus racons de pau utòpica New Age. D’adolescent em passava per alt el més essencial de la vida hippie: ser fill de. Tenir pasta. Ni se m’acudia que un must de la vida despreocupada eren els sous. Potser perquè sempre havia tingut les meves necessitats cobertes. Elles, en canvi, tenen molt present que els diners són un condicionant vital.

Volen tenir plata per poder presumir de “carros de lujo” i pisos amb habitació pròpia on potser a alguna, fins i tot, li passàs pel cap fer els deures en quietud. Perquè aquesta és l’altra dificultat de l’alumnat de classe treballadora: no només tenir l’estímul o una família que t’acompanyi en el teu aprenentatge, que t’animi a estudiar, sinó també la possibilitat de posar-t’hi, començant per tenir un espai propi, indispensable per pensar i per crear, com ja deia Virginia Woolf.

La manca de referents i de recursos converteix aquest tipus d’alumnes en carn de canó per, entre altres coses, feines precàries. Dos estudiants de quart, per exemple, s’abstenen de classe per anar-se’n a treballar de forma il·legal a l’obra o fan extres de guarda de seguretat a vil·les de luxe. Però això ens donaria per a un altre article i el so del timbre que indica el final de la sessió m’obliga a tornar a l’aula. Les al·lotes de 3r A marxen a la seva classe i en Tommy, tot vestit de negre amb unes corretges penjant-li d’uns pantalons massa amples per ell, em torna a preguntar si vull un dels moixos. Li promet que m’ho pensaré mentre surt per la porta. Duu el cabell curt i rapat pels costats, un septum al nas i unes braceroles negres amb punxes. Es nota que vol fer-se el dur, però la seva estètica difosa no deixa clar si tiraria més pel grunge o per l’emo. Per ser punk li faltarien, com a mínim, unes botes estil Dr. Martens.

Llàstima que enguany imparteixi català i no anglès. Si no tindria una excusa per deixar les bruses de floretes i els pantalons acampanats i posar a classe alguna cançó dels Sex Pistols.

Nota*: Les paraules i situacions descrites per l’alumnat en aquest article són reals, però els seus noms i el curs que estudien són ficticis per garantir-ne l’anonimat.

menucross-circle