Una crònica de Maria Dabén Florit

–¡Mama, mama! M’escoltes? Mama, que soc jo, l’Ariadna. Mama? Escolta’m, que no tinc bateria: soc a Naxos…

Tríptic del silenci, Brigitte Vasallo (2023).

Ariadna, filla del rei Minos i de la reina Pasífae, perd els privilegis de princesa de Creta per haver ajudat Teseu a fugir del laberint del Minotaure. Ell la recompensarà deixant-la tirada a l’illa de Naxos. Es convertirà així en una de les primeres exiliades polítiques de l’imaginari grec. Brigitte Vasallo recull el fil de la seva vida mítica a Tríptic del silenci i l’empra per cosir les herències oblidades d’aquells que es van veure obligats a migrar durant i després de la Guerra Civil, fugint de la persecució o de la misèria. Vasallo retorna la dignitat a les despullades d’arrels, a les que van amagar els seus orígens i la seva llengua perquè primer una dictadura i després la pobresa els van fer creure que era millor fer-les desaparèixer. Que ser de poble i no de ciutat, que el seu accent, la seva parla i les tradicions no eren desitjables i per tant no eren dignes de ser retransmeses. Que els seus contes i les seves cançons no tenien importància perquè no formaven part de la “cultura” i no calia passar-les de mares a filles.

Han passat mesos d’ençà que vaig veure la posada en escena d’aquesta obra de teatre i no puc evitar seguir establint paral·lelismes entre aquells exilis forçosos i les nostres vergonyes d’avui. Perquè les històries que reivindica La trilogia de Naxos, com també s’anomena aquesta peça en tres llengües —català, castellà i gallec—, no són només del passat. Tampoc del present. La ràbia que travessa el clam de venjança de na Brigitte —filla de gallecs que per aprendre la llengua de la seva estirp ha hagut de retornar ja d’adulta a la terra d’on els seus pares van marxar— és atemporal i de classe. Perquè, tot i que en els mitjans de comunicació i l’agenda del Govern espanyol es tengui marcada en vermell la commemoració de la mort del dictador al llit fa 50 anys, hi ha coses que no canvien. O tal vegada només muden de color de pell i de procedència.

Les xaboles del Somorrostro ja no existeixen i ja no hi ha una indústria que cridi a despoblar l’interior d’Espanya perquè els llauradors formin part del gruix del proletariat a Catalunya o a Madrid. És cert. Però a ca nostra ja no podem amagar els infrahabitatges on passen les nits els servents que necessitam per alimentar el Minotaure turístic.

A Eivissa, mentre els empresaris del sector de serveis es lamenten per la manca de personal que vulgui repetir temporada als seus establiments, les caravanes s’acumulen en descampats com el de Cas Bunets. Allà pernocten els que, encisats per la promesa d’un bon feix de bitllets a canvi de feina a la restauració o a la construcció, arriben de múltiples llocs del món per engreixar la bèstia. En aquest terreny en rústic, després de desallotjar els assentaments de Can Rova i Can Raspalls, la nova mà d’obra barata i sense drets es veu abocada a construir-se infrahabitatges per poder sobreviure en una illa que els convida a aixecar els seus hotels, però que alhora no vol compartir-hi espais quan volen establir-s’hi.

Colombians, filipins, veneçolans, paraguaians, subsaharians… Ells són els nous murcianos, que és el terme que utilitzaven els eivissencs per referir-se indistintament als primers peninsulars (tant era si venien de l’Horta de Múrcia, d’Andalusia o de Galícia) que van desembarcar al port de Vila i van engegar a funcionar els primers hotels i xiringuitos als anys 60. De fet, les condicions de vida dels migrants actuals són pitjors. Els murcianos originals van poder establir-se a l’illa precisament perquè tingueren accés a un sostre assequible. Potser a l’inici dormien als soterranis dels establiments hotelers, però això i uns preus anteriors a l’avarícia dels lloguers turístics els van permetre estalviar, hipotecar-se i arrelar, encara que per a segons qui només fos físicament.

Els neomurcianos, en canvi, per molt que construeixin, facin net i mantenguin les mansions de famosos i influencers, tenen molt poques possibilitats d’accedir a un habitatge digne durant tot l’any, especialment si estan en una situació irregular. En un mercat immobiliari col·lapsat, si les opcions per accedir a un pis de lloguer per a una família eivissenca amb uns ingressos mitjans són ridículament baixes, per als que es troben en una situació irregular són pràcticament inexistents.

Els fills i filles dels temporers actuals van a les escoles i instituts públics en condicions similars als fills i filles dels murcianos primigenis, però afegint-hi la vulnerabilitat habitacional: d’alguns se’n burlen, però no només per l’accent i per uns costums que no comparteixen, sinó també perquè abans d’anar al centre tota la família va a dutxar-se a un gimnàs. No hi ha aigua corrent a la furgoneta. Tampoc tenen on endollar l’ordinador abans d’anar a classe ni un espai tranquil on fer els deures.

Alguns dels nouvinguts aconsegueixen fer amistats diverses a l’escola o a la feina. Fins i tot trobarem algun cas excepcional que, ja sigui per entusiasme o per obligació, aprèn la llengua que molts eivissencs han deixat perdre. D’altres, però (la gran majoria), cerquen el caliu d’un espai segur ajuntant-se amb persones d’orígens similars. Regeneren lligams i creen una xarxa comunitària a partir de la cultura, la gastronomia i la música que els uneix, de la mateixa manera que La Hermandad Rociera de Sant Antoni de Portmany segueix celebrant una romeria en honor a la seva verge andalusa cada primavera. Recreen el sentiment de pertinença a un poble, a una casa, a una gent, que està a milers de quilòmetres més dels que separa els joves balears que estudien a Barcelona. Aquells que cada vegada que els agafa enyorança de la corresponent “roqueta” fan una visita a l’Espai Mallorca.

És la fórmula que tenim els humans no només de sentir-nos menys sols, sinó també de restablir seguretats i xarxes de cures en llocs que ens són estranys o hostils. I, en el cas dels neomurcianos, en unes illes que els atreuen econòmicament, però que els arrufen el nas quan reclamen un espai físic i social. Per aquest motiu, n’hi ha molts que després d’una temporada o dues acaben partint. Tot i fer hores extres o encadenar dues jornades laborals, no poden millorar la seva situació. Ni tan sols tenen on viure. I tot i que al carrer i als plens dels ajuntaments ens posem les mans al cap davant una situació habitacional que va contra els drets de les persones, la solució no arriba. Tampoc no sembla que s’hi treballi més enllà de plantejar mesures criminalitzadores que garnin el problema de l’habitatge d’un lloc a un altre. Mentre que a Palma s’ha aprovat multar les autocaravanes que estacionin al carrer, al pàrquing de sa Joveria fa temps que la policia pressiona a les furgonetes camperitzades perquè parteixin. A Ciutadella, tot i que la persecució no és tan evident, s’acumulen prou habitatges sobre rodes en aparcaments com els de sa Coma.

Torn a recollir el fil d’Ariadna i mir cap a les primeres civilitzacions del Mediterrani per cercar una explicació a aquesta inacció social i política. A l’antiga Grècia, els migrants rebien el nom de metecs. Tot i que eren persones lliures i en teoria havien de ser ben acollides dins de la comunitat segons les normes d’hospitalitat, no podien ser ciutadans. Com a μέτοικος [métoikos] (és a dir, persones que havien canviat de llar), se suposava que no compartien els valors comuns, com la llengua, la religió i la cultura. D’aquí que, per norma general, no poguessin participar en la vida política. Tampoc no tenien dret a posseir propietats, però sí l’obligació de pagar impostos.

Els grecs diferenciaven entre metecs i estrangers de pas o ξένος (xénos), que literalment significa ‘estrany’. D’aquí ve el terme xenofòbia. Tal vegada d’aquí ve també el fet que la situació de certes persones, especialment les que semblen venir per poc temps a donar-nos servei, no ens acabi d’importar. Perquè, de la mateixa manera que a Menorca i a Mallorca sempre seràs un foraster si no xerres “en pla” i entre els teus llinatges hi ha qualque Pons, Mesquida o Coll, a les Pitiüses murciano encara ho és qualsevol que no sigui Planells, Tur o Torres de cognom i que no parli “pagès” o quelcom que s’hi assembli. És la nostra manera amable i alhora despietada (per simpàtica) de perpetuar l’aïllament dins l’illa.