En primer lloc, context: el 41è Congrés del PSOE, celebrat a principis d’aquest mes, donà lloc a una polèmica que, en principi, no estava prevista: el sector feminista transexcloent del partit (molt influent gràcies a figures com Carmen Calvo, Amelia Valcárcel i Ángeles Álvarez) va maniobrar per a que s’aprovessin dues esmenes que tornaven a posar en l’ull públic els drets de les persones trans en particular i de les faccions dissidents del col·lectiu LGTBI+ en general. Què ha passat exactament?

Una d’aquestes esmenes fa referència a la presència de les persones trans en les competicions esportives, assenyalant que només les persones nascudes amb sexe femení poden participar en les categories femenines, implicant aleshores que les dones trans n’estarien excloses. L’altra es refereix a l’acrònim LGTBI, en referència al qual s’ha aprovat una esmena que bloqueja la possibilitat de referir-s’hi com a LGTBIQ+, deixant fora la “Q” de queer i el “+” que es refereix a altres conceptes relatius a les dissidències de sexe-gènere que no estan incloses en l’acrònim principal. Quin és el calat de fons que hi ha en això i quina és la dimensió real que implica més enllà de la inmediata polèmica mediàtica que ha ocupat el debat públic aquests dies?

Definir “queer” no és cosa fàcil, de fet és una empresa a la que li he dedicat tot un llibre (en vaig parlar ja a Posidònia mateix, recomano fer un petit recordatori aquí abans de continuar). En línies molt generals, ho podem considerar un terme que defineix un posicionament polític dissident a les normes de sexe-gènere, una forma d’activisme contestatària al sistema, i una filosofia política crítica des de la
perspectiva de les minories sexuals.

Té una dimensió acadèmica, la tan referida “teoria queer”, però en contempla també una (per a mi) més interessant que és la que engloba política i activisme. Una altra accepció del terme és el seu ús com a paraigües identitari que abarcaria totes aquelles persones que no són cisheterosexuals, especialment utilitzada als Estats Units. I aquí és on apareix el calat de fons al que em referia al principi.

La polèmica reactivada pel PSOE ha portat, entre d'altres reaccions, a una contestació basada en un replec identitari, reclamant i reafirmant la inclusió de la Q en l’acrònim LGTBI+, resposta que pot ser positiva en la immediatesa però que amaga el risc d'acabar pegant-nos un tir al peu a mig-llarg termini. Per què?

Una identitat en sí mateixa no comporta de forma intrínseca un posicionament polític dissident. Una persona pot ser gai, lesbiana, bisexual, trans… i tenir un pensament reaccionari de totes formes. Pot lluitar per alguna cosa que tingui que veure amb els seus drets individuals (com el matrimoni igualitari en el cas de persones homosexuals), però al mateix temps donar suport a accions que soscavin les realitats d’altres.

Una persona gai o lesbiana pot ser bífoba, transexcloent, racista o capacitista, per exemple. Allò queer, en canvi, comporta sí o sí assumir una mirada interseccional, una observació de la nostra societat que entén de forma global les opressions y assenyala al sistema estructural que crea les desigualtats.

Ho fa des del punt de vista de les dissidències de sexe-gènere, però té una mirada crítica general. De fet, un dels qüestionaments més comuns que fa allò queer és als conceptes identitaris, els quals discuteix en tant a constructes socials funcionals al sistema, i no essències naturals que haguem de donar per suposades. Per tant, el moviment queer no es basa preferentment en “qui”, si no en “què?” i “per a què?”. No posa el focus principal en la identitat, sinó en les accions polítiques enfocades a discutir i transformar de forma radical (i col·lectiva) el sistema en el que vivim.

Aquest element col·lectiu és fonamental, i un dels exemples que poso al meu llibre es respecte de com l’activisme transfeminista/queer ha irromput a Menorca en els últims anys. El que l’ha vehiculat no ha estat l’identitarisme, sinó el fet de compartir una visió radical i transformadora que va més enllà d’allò LGTBI+, ja que intersecciona amb el territori, amb el feminisme, amb l’antirracisme, amb els moviments pel dret a l’habitatge, amb la denúncia al genocidi que està patint Palestina, etc. Totes aquestes realitats han tingut una presència destacada en les nombroses accions que els col·lectius menorquins han anat portant a terme en els darrers anys, perquè allò queer no es limita a les demandes individuals i identitàries de les persones que pertanyem al col·lectiu LGTBI+, sinó que entenen la nostra opressió com una més dins l’estructura que ordena (i jerarquitza) la nostra societat. Per tant, el que reclament no és la inclusió acrítica en la mateixa, sinó una transformació radical que esfondri aquestes estructures desiguals que la cimenten.

I és aquest aspecte estructural el que li fa por al PSOE, perquè es tracta d’un partit de règim que mai voldrà escometre transformacions radicals de la societat en la que vivim. Es conforma amb un assimilacionisme acrític, un progressisme identitari que pretén “normalitzar” allò LGTBI (sense la Q i sense el +) i integrar-ho de forma suau, escalonada i no contestatària en el sistema. Per això el feminisme trànsfob que domina el partit parla tant del “subjecte polític del feminisme”, perquè el que volen és que només un tipus de dona molt concret (cisgènere, blanca, de classe mitjana-alta, amb estudis universitaris…) pugui formar part d’aquesta identitat protagonista. I d'aquí que no vulguin saber res d’allò queer, perquè és el moviment que els recorda que el més important no es qui, sinó què, com i per a què.

Tampoc els homes gais i les dones lesbianes del partit en volen sentir a parlar, ja que allò queer sempre els recordarà que les seves demandes són legítimes però insuficients, perquè renuncien a exigir un qüestionament radical del sistema. Aleshores, respondre al PSOE arrelant allò queer com un paraigües identitari pot semblar un bon moviment en quant a resposta immediata, però també amaga la trampa (neoliberal, individualista, identitària) de buidar el potencial dissident que el terme incorpora de forma intrínseca.

Les identitats i les etiquetes són una eina imprescindible per a reconèixer-nos i col·lectivitzar-nos, però han de ser qüestionables i mutables, i en cap cas l’eix prioritari en la nostra lluita. Precisament per aquest motiu, el meu posicionament personal (compartit amb moltes altres activistes transfeministes/queer que m'han precedit i de qui he après tot el que sé), és que la sigla Q no ha d’estar a l’acrònim LGTBI+, ja que no és un terme identitari com ho són els demés. Penso que hi ha altres canals més adients per reivindicar i impulsar l’acció radical que no passen per assentar-la com un eix identitari més.

És un debat complex, que no té un posicionament unívoc, i comprenc que la urgència de la política institucional, del debat mediàtic i de les xarxes socials obliguin a prendre posicionaments ràpids i que a vegades no estan suficientment ben pensats. No obstant, crec que és adient aprofitar aquests esclats per a seguir repensat de forma col·lectiva com ha de ser la nostra lluita.

Ha d’estar la batalla vehiculada en torn al replec identitari? De cap manera. On ens ha de trobar aleshores? A les associacions, a les assemblees, a l’Orgull Crític, als feminismes amb perspectiva interseccional, a l’antirracisme i el moviment decolonial, a l'ecologisme, a les PAH i els sindicats d'inquilines, a la lluita anticapacitista, o a les demandes decreixentistes per frenar la gentrificació dels territoris.

La lluita LGTBI+ no és, en absolut, incompatible amb aquestes altres, i precisament aquí trobem la base de l’enfocament queer: no ens fixem només en qui som, sinó amb qui anem de la mà, per què considerem que ens hem d’unir, i contra qui i què ens estem enfrontant.