Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i esport
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Transfeminismes

25/11/2023

La militància sindical de Maria José Castán Canfranc i Custòdia Villalobos Pallicer

Berenam a Binicalsitx entre gallines, de vora el talaiot i amb plantes de tota mena. Conversam amb na Maria José Castán Canfranc i na Custòdia Villalobos Pallicer, dues militants de l'illa que accionen des de l'anarquisme, el sindicalisme i el feminisme. Ens expliquen la seva relació amb Menorca i amb les lluites socials. Entre línies, s’hi entreveu la importància dels vincles, l’acció comunitària i sobretot, la incansable resistència i lluita per la justícia social.

Per Aurora Brullet Gubern i Noelia Ramirez Sigüenza

Berenam a Binicalsitx entre gallines, de vora el talaiot i amb plantes de tota mena. Conversam amb na Maria José Castán Canfranc i na Custòdia Villalobos Pallicer, dues militants de l'illa que accionen des de l'anarquisme, el sindicalisme i el feminisme. Ens expliquen la seva relació amb Menorca i amb les lluites socials. Entre línies, s’hi entreveu la importància dels vincles, l’acció comunitària i sobretot, la incansable resistència i lluita per la justícia social.

Recorreguts fins al punt de trobada

Na Maria José (d'ara endavant Jose), neix a Osca al 1955, es cria en ple franquisme a la ciutat de Saragossa i arriba, "accidentalment", als 25 anys a Menorca: "viatjàvem cinc amigues, veníem de fer temporada d'hivern a Formigal i anàvem a Eivissa per continuar treballant. En ser a port, van cancel·lar el vaixell, però just vam topar amb una fotografia de Binibèquer i ens va semblar molt polit, així que vam decidir embarcar cap a Menorca aquell mateix dia" — explica. Amb poc més de vint anys, exiliar-se de Saragossa a altres territoris per guanyar-se la vida va ser l'única opció que va tenir: "participava activament de vagues i accions sindicals quan treballava al món tèxtil i els grisos em van posar a les llistes negres. Un dia, com a moltes d'altres, em van detenir a ca meva, ens van aplicar la llei terrorista i ens van tancar a la presó de Torrero. Vam sortir al cap d'uns mesos amb la Amnistia de Aries i mon pare, que era de dretes, em va fer fora de casa. Amb aquest currículum i en aquestes condicions era molt difícil seguir allà. Qui ens donaria feina o ens llogaria un pis? Com ens guanyaríem la vida?". A l'estiu del 1978 va començar a fer feina a l'Hotel Cala Galdana com a cambrera de pisos, on s'hi ha jubilat fa dos anys. Al cap del temps, s'afilia a CGT Menorca i lidera l'acció sindical entre les companyes de feina: "a Menorca no em vaig trobar amb una societat polititzada ni una classe treballadora organitzada. I per part de les esquerres, calia rallar manco i fer més".

Per altra banda, na Custòdia neix a Ciutadella el 1973 i es cria en plena transició. De mare ferrerienca i pare cordovès, la consciència política li ve des de petita: "vinc d'una família treballadora. A s'àvia paterna la va matar un guàrdia civil i l'avi va ser soldat republicà durant la guerra. Mon pare es va criar a un orfenat i quan va tenir edat, va anar cap a Barcelona i d'allà va venir a Menorca. Sempre hem xerrat de política, a casa". Custòdia es va diplomar en Treball Social a Palma i quan tornà a l’illa, es va unir a l'Ateneu Llibertari de Ciutadella, on va començar a submergir-se en el pensament anarquista i feminista: “hi havia un grup de dones, allà vaig connectar amb els feminismes. Aleshores, el moviment per la defensa del territori i el camí de cavalls també estava molt actiu, i tot i que hi vaig participar, anant a les reunions i penjant cartells, mai va haver-hi massa sinergies amb el moviment anarquista". Va començar a treballar a l'Hospital de Santa Rita, on va necessitar sindicalitzar-se: "em vaig fer delegada de CGT per reivindicar, entre d'altres, que el Consorci Sanitari reconegués com a personal laboral públic a tota la plantilla, a tots els professionals que exerciem el nostre treball en el centre, a través de la creació d’un conveni col·lectiu”. 

Així, les dues es coneixen a CGT Menorca: “quan vaig arribar era l’única dona a l’assemblea. Després ja va arribar na Custòdia. Per sort, avui dia som unes quantes més” —diu na Jose. En aquell temps, CCOO i UGT també existien a l’illa: “vaig col·laborar puntualment amb UGT quan feia feina a l’ajuntament des Migjorn, però vaig veure alguns tejemanejes que no em van agradar” —comenta na Custòdia. “Jo ho vaig tenir claríssim” —afirma na José— “no em plantejava formar part de sindicats que cobraven quotes obligatòries i que afiliaven policies i forces repressores de l’estat”. Na Custòdia comença ocupant el càrrec de secretaria de dona i posteriorment, el de secretaria general. Na Jose ocupa el càrrec de secretaria de formació, sobretot pel que fa al sector de la hosteleria, alhora que ambdues assumeixen tasques d’acompanyament i de serveis jurídics amb el suport de l’advocat del sindicat.

La “mala dona": lluita, autogestió i desobediència

És inevitable escoltar-les sense pensar que la nostra experiència laboral difícilment ha pogut trobar imaginaris que evoquin el més mínim esperit lluitador de classe obrera, o bé que defensin la desobediència com una eina necessària per a ampliar els marcs de sostenibilitat del treball. Les dues coincideixen en què hi ha molt desconeixement pel que fa als drets laborals, com també que hi ha molta por a lluitar. La tasca pedagògica l’han desenvolupat en els acompanyaments com a sindicat i sobretot des dels propis llocs de feina: “a les vuit i mitja, totes les companyes berenàvem juntes a l’hotel. Era el berenar i l’assemblea. Allà es xerrava tot” —explica na Jose. Reconeix que no eren dones polititzades i que la formació ha estat picar pedra cada dia: “calia empoderar-nos com a dones si preteníem dignificar-nos com a treballadores. Jo els hi proposava canviar les pastilles pel sindicalisme i la desobediència”, i no només en matèria laboral: “hem acompanyat a dones a avortar, a denunciar la violència dels seus marits, ens hem acompanyat també en les maternitats, ens hem recomanat i intercanviat llibres…". El llegat d’aquesta pedagogia diària es fa present quan explica algunes victòries, com ara aconseguir la jornada de vuit hores amb dos dies lliures, així com la reducció de ràtio d’habitacions per treballadora després d’advertir una vaga. També quan assegura que “moltes venen cada any als actes de l’1 de maig amb les seves filles i encara avui dia fem el cafè juntes els divendres”.

Recorden que als anys 70 fins als 90, les feines de les dones treballadores a Menorca en els diferents sectors ja tenien connotacions socials i econòmiques concretes i desiguals, on la qüestió del lloc d’origen és determinant: “les dones menorquines feien feina al camp i a la indústria, majoritàriament”, explica Custòdia. D’alguna manera, eren sectors que representaven els valors identitaris de “la menorquinitat” legitimada socialment. Pel que fa al turisme, Jose assegura que “érem les dones migrades, la majoria andaluses, qui fèiem aquestes feines. A ulls de la gent d’aquí érem les fresques, les forasteres que fèiem net i servíem, que fèiem allò que moltes de les dones d'aquí no volien fer”. Al cap d’uns anys, des del sindicat han acabat acompanyant moltes dones de l’àmbit de la indústria, ja que la menorquinitat del sector difícilment les va reconèixer ni emparar com a treballadores: "s’han passat la vida treballant a les fàbriques, cosint a les cotxeres o fent bijuteria a les cases. Dones que han patit accidents i no han tingut drets d’indemnització, d’invalidesa o de baixa [...] amb catorze anys van començar a fer feina i mai van estar donades d’alta [...] algunes van acabar treballant a l'hosteleria per poder tenir jubilacions dignes” expliquen. Paral·lelament i en contextos concrets com l’Hotel Cala Galdana, van ser les dones migrades i xarnegues l’objecte de la regularització de les feines feminitzades del sector serveis, i a través del sindicalisme, van poder reconèixer-se i agenciar-se com a dones i com a dones treballadores. Així, va ser “la mala dona” de l’època qui va resignificar el treball i el subjecte “dona” a l’illa, com un subterfugi on lluny del pueblo, del seu patriarca i des d’una “condició assalariada”, van poder sentir-se lliures per desobeir: plantant cara a l’empresa, posant-se un biquini o somiant una habitació pròpia. Així i tot, "quan partien al final de temporada, la roba i el biquini que havien comprat aquí no se l’enduien al poble" —comenten rient.

Mares i militants: construccions identitàries en constant negació

Custòdia i José també han confrontat amb el concepte de “la mala dona” i amb les construccions i deconstruccions de la identitat femenina a Menorca. Ocupar i accionar en allò públic des d’un cos de dona militant, treballadora, anarquista… no reduint-se només a l’àmbit privat, en certa manera les ha despullat de feminitat, les ha convertit en “males dones”: "en certs aspectes, sempre m'han fet ontes ses madones, inclús a vegades he pensat que una madona hagués estat una mare fantàstica pel meu fill", comparteix na Jose.

Pel contrari, atendre les qüestions privades, complint amb l’expectativa social de la feminitat, les ha condicionat com a militants: “és un agobio”, afegeix Custòdia, “la conciliació és molt complicada, a temporades no em dóna la vida i és impossible atendre-ho tot”. D’alguna manera, ser militant desdibuixa el ser dona —essencial i hegemònicament xerrant— i, paradoxalment, complir amb el mandat de dona fa que no funcionis com a militant. Són dues construccions identitàries que estan en constant negació mútua i que confronten la normativitat d’allò que entenem com a "ser dona" i el que entenem per "ser militant" —essencial i hegemònicament xerrant. Això travessa de ple en les experiències vitals i polítiques, a vegades des de la potencialitat del desencaix i a vegades en formes de càstig social i violència. Per últim, són conscients que aquesta confrontació identitària no és una realitat compartida amb la majoria de companys homes del sindicat. En aquest punt, reconeixem a les dones, esposes, mares, amigues, filles… que ells tenen al darrera, posant en valor les tasques de cures que elles han assumit (també essencial i hegemònicament xerrant) i el seu caràcter possibilitador.

Reptes i mirades de futur

Quan els hi demanam quin futur creuen que planteja la lluita sindical i social a Menorca, apunten a vàries qüestions, com ara la necessitat urgent d’agenciar-nos com a treballadores: "és vergonyós, com a sindicalista, entendre que actualment estem lluitant per tal de fer complir la legislació vigent, que és de mínims, i això ens impedeixi avançar més enllà en matèria de drets” —comenta na Jose. A més a més, apunten també a la necessitat de relleu generacional al sindicat perquè la lluita no mori amb la seva quinta: “ara han entrat persones joves i no podem estar més contentes”, expliquen. També assenyalen la necessitat de seguir interseccionant i unificant les lluites: “com a la CGT, la branca laboral és una, però també som un sindicat social i reconeixem les diferents lluites com a nostres. Accionem amb els pensionistes, amb la defensa del territori i la llengua, amb el moviment d’habitatge, amb col·lectius feministes…entenent que forma part del sindicalisme”, i afegeixen: “també possibilitam espais de trobada i d’aprenentatge col·lectiu amb xerrades diverses o intercanvis amb altres territoris, com les companyes zapatistas o el moviment de dones lliures del Kurdistàn”, assegura Custòdia.

Un altre repte és seguir integrant i articulant-se des dels feminismes, tant en qüestions laborals com socials del sindicat: “majoritàriament acompanyam dones amb feines feminitzades, i més enllà de l’acompanyament jurídic-legal, hi ha un acompanyament emocional, afectiu i presencial molt important, que també és part del procés“. Des de fa un temps, han creat un espai no mixte al sindicat, Les Llibertàries: “mos pensam com a dones* en els diferents espais que habitam, reflexionam sobre l’acompanyament feminista com a sindicat, oferim suport a altres dones…alhora proposam activament convocatòries pel 25N i el 8M”, expliquen. Així i tot, na Custòdia comparteix: “tenc una espineta amb el moviment feminista de l’illa, ja que sent que sovint no ens reconeixen com a part del moviment per configurar-mos com a sindicat. Se’ns va qüestionar poder participar de convocatòries d’assemblees del moviment feminista per ser un sindicat. Noltrus també som feministes, en allò laboral i social”. Assegura que majoritàriament, les relacions que mantenen amb el moviment són amb el col·lectiu Mendó Fem Renou, també a través de persones concretes. Quan els hi demanem com entenen aquesta distància, na Custòdia comenta: “trob que es sol associar sindicat amb sindicat majoritari alhora que també amb partit polític, i que això genera rebuig”. Amb tot, ens preguntem des del moviment transfeminista de l’illa, què estem nombrant i validant com a part del moviment i què no. Na Jose afegeix: “els feminismes han d’aterrar al món laboral, han de prendre consciència obrera i organitzar-se també en aquest terreny”. Estan convençudes que la consciència obrera ha de ser feminista i que els feminismes han de tenir consciència obrera.

Per acabar la conversa, amb el desig d’afermar els espais a l’illa on el sindicalisme, l’anarquisme i els feminismes es troben, els hi demanem de quina manera poden relacionar-se aquests discursos en els diferents contextos de lluita i generacions. Des del moviment transfeminista de l’illa, estem disposades a trobar-nos als espais veïnals i de lluita sindical, per possibilitar-hi la representació d’altres cossos, veus i experiències? Entenem el transfeminisme des de la construcció col·lectiva de base i els reptes que ens suposa la interseccionalitat a nivell local? Custòdia i Jose ens responen llançant-nos aquestes qüestions i s’acomiaden afirmant “Noltros tenim les portes obertes, ganes de plantejar coordinacions amb més antelació, poder relacionar-nos amb més persones, potenciar més vincles i més xarxa”. 


Entrevista a por Redacción Posidònia

menucross-circle