13/12/2025
A finals del segle XIX, Anton Txékhov va escriure El monjo negre, una novel·la que narra la vida d’un jove que pateix al·lucinacions nocturnes en què un monjo sinistre li xiuxiueja deliris de grandesa, fins a convèncer-lo de la seva genialitat i precipitar-lo a un tràgic final. En política, la idea del “monjo negre” és l’oposada a la del conte de Txékhov: es tracta de qualcú amb una àmplia capacitat d’influència en decisions de govern, però que passa desapercebut i es manté enfora dels focus mediàtics. Pels passadissos del Consell Insular de Menorca s’hi pot veure una amalgama de les dues figures en la pitjor versió: el conseller Joan Pons Torres.
Malgrat que, sobre el paper, el cap polític de l’executiu insular és Adolfo Vilafranca, Joan Pons Torres és una figura que ocupa un rol central en l’elaboració ideològica i discursiva del govern. Un subjecte que ha aconseguit un lloc en l’equip de govern a força de construir una vasta trajectòria treballada en les més insòlites i variades tribus de la dreta, des de l’ultra simple fins a l’antivacunes, passant pel gonellisme sense prejudicis ni complexos, i tot esperonat per l’altaveu que, durant anys, li ha concedit sense censures el diari Menorca. Ens proposam fer-ne un breu repàs que, tot i ser incomplet i humil, pot resultar interessant per entendre qui és l’home que hi ha al capdavant de la màxima institució de Menorca.
Es fa difícil pensar que l’acord signat entre l’equip de govern i l’exconsellera de Vox, Maite de Medrano —cèlebre pels seus panegírics sobre ETA a cada ple des de fa dos anys—, per aprovar els pressupostos del 2026 no té com a artífex el conseller Pons Torres, especialment si observam la fina sintonia amb què ambdós càrrecs interpreten el món i la història. “Cada vegada que un polític s’atreveix a celebrar sa Hispanitat o a sentir-se orgullós de ser espanyol, han de sortir ets ofendiditos de torn a gemegar, a treure a passejar es fals genocidi que mai va existir a ses colònies espanyoles d’Amèrica”, va escriure Pons Torres al diari Menorca amb motiu del 12 d’octubre del 2022. Sobre les interpretacions del dia de la “Hispanitat” de la consellera Medrano, ara no és moment d’entrar-hi.
És evident que la negació del genocidi a Llatinoamèrica forma part del discurs global articulat per l’extrema dreta com a peça de la seva maquinària de propaganda. Més enllà d’açò, es tracta d’una afirmació que cap historiador seriós pot sostenir sense pecar d’ingenu, de ridícul o d’imbècil. Qualsevol crònica de les Índies —escrita per espanyols— relata amb detall els assassinats en massa, els desplaçaments forçosos, la reducció a l’esclavitud, les campanyes de saqueig i la destrucció a tot el continent.
El fet que un conseller de Cultura parli de “descobriment”, de “Nou Món” i de “civilització” il·lustra perfectament de quin peu calça. A tall de contrapunt, basta assenyalar que el 1512, quan Hernán Cortés va trepitjar Tenochtitlan, Madrid no era més que una vila modesta de poc més de 10.000 habitants, sense rellevància urbana ni cultural dins la mateixa Europa. Mentrestant, en el mateix període, el que avui és Mèxic era una metròpoli d’entre 200.000 i 250.000 habitants, més gran, més neta i més ben organitzada que qualsevol ciutat europea del segle XVI. Tenia sistemes de drenatge, mercats immensos, canals navegables, planificació urbana, serveis públics i una administració complexa que va sorprendre fins i tot els cronistes espanyols. Segles abans, Teotihuacan havia estat una de les urbs més importants del planeta, amb més de 150.000 habitants i una arquitectura monumental que Europa tardaria molt a igualar.
El problema no és que el conseller reivindiqui la seva “hispanitat” el 12 d’octubre, sinó que pretengui emprar les institucions públiques per celebrar la conquesta, el sotmetiment i la mort, en tost de reconèixer la diversitat, la creativitat i l’enorme riquesa cultural dels pobles indígenes que van destruir els seus avantpassats.
Una altra de les obsessions del conseller Pons Torres abans d’aterrar als despatxos de la plaça de la Biosfera, expressada amb vehemència i arguments variats en la secció d’opinió del Menorca, ha estat la defensa aferrissada, caparruda i irresponsable sobre la necessitat d’acabar de construir el pas a nivell amb rotonda de Rafal Rubí. Si revisam l’hemeroteca, l’argument més emprat pel conseller és el de la “seguretat viària”. “Es desdoblament de sa carretera general no és un caprici per dos mesos forts de turisme, és una necessitat per sa vida i sa seguretat des menorquins es dotze mesos de s’any per evitar més accidents frontals que acaben essent mortals. No mos cansarem de repetir-ho. Desdoblament ja”, expressava Pons Torres el 2022.
Tot i que una mesura tan reclamada i viable com limitar la quantitat de vehicles de lloguer podria solucionar, o almanco mitigar, el problema de la seguretat viària a la ME-1, el conseller considera que l’única solució és construir una rotonda gegant. L’entestament sobre el punt de Rafal Rubí té més a veure amb el terreny simbòlic que amb el de l’obra pública. Pons Torres intueix que en aquest pont es disputa una batalla simbòlica en què col·lideixen dos models d’illa: d’una banda, el del creixement sense fi, el ciment i el monocultiu de turisme massiu —en sintonia amb la darrera proposta de reforma del PTI—, i, de l’altra, el de les regulacions, el decreixement i la diversificació econòmica.
Tot i que Pons Torres insisteix que l’alt organisme de l’ONU no disposa de tots els informes tècnics per indicar —en dos dictàmens— la inconveniència d’aixecar el pont, hi ha —com a mínim— dues dades que desmunten el seu relat. D’una banda, l’únic informe favorable que avala la construcció del pont està signat per un tècnic privat —Jordi Tresserras—, tot i que ja no era membre del consell assessor de la UNESCO a Espanya i, per tant, es podria suposar que està viciat de parcialitat. De l’altra, qui sí que és membre del consell assessor de la UNESCO és Víctor Fernández, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Sevilla, que, per cert, acaba de signar un manifest públic contra la construcció del pont.
Són freqüents les històries sobre un passat fosc del conseller. Personalment, no crec que Joan Pons Torres sigui un feixista o un nostàlgic dels temps antics. Més tost sembla un oportunista que ha trobat en el clima polític actual un espai per impulsar la seva agenda ideològica. Probablement, en privat, la seva posició és més radical del que aparenta, però no consta que empri mètodes antidemocràtics per assolir o mantenir el poder. Tanmateix, basta fer un poc d’arqueologia a internet per trobar una foto grupal on alça el braç amb decisió, reproduint la salutació feixista. Segurament en aquell moment devia pecar de jove i d’inconscient, sense saber que aquesta imatge seria, al cap d’uns anys, de domini públic.
A més, l’hemeroteca —que el diari Menorca conserva gairebé íntegrament en línia— ens serveix per comprovar amb quin entusiasme el conseller ha celebrat les victòries de l’extrema dreta a Europa i en altres llocs del món, i com aplaudeix la persecució policial per motius ideològics. Fins i tot va arribar a difondre, molt en sintonia amb el discurs d’un cert públic ultra, que la pandèmia de la COVID-19 era un “virus des comunisme” i va elogiar públicament l’exmetgessa Nadiya Popel —condemnada en diverses ocasions—, coneguda per haver promogut el consum de lleixiu contra el coronavirus i haver fabricat artefactes que combaten els camps magnètics dels microxips —que venen amb les vacunes i que et tornen homosexual i d’esquerres.
El col·lectiu LGBTIQ+ és una altra de les fixacions de Pons Torres. En un article del 2017 titulat “Sa LGTBI-Inquisició”, ja advertia que l’objectiu real de la Llei 8/2016 no és “evitar que ets homosexuals siguin discriminats”, sinó discriminar “tots aquells ciutadans que no som homosexuals atorgant uns privilegis an es col·lectiu LTGBI que serien inconcebibles si d’una altra comunitat es tractàs”.
Més enllà de la prosa curiosa de l’honorable conseller de Cultura, cal subratllar que ja en aquell text l’ara militant popular expressava el seu menyspreu per l’Agenda 2030 —a la qual el PP formalment sí que s’adscriu—, decàleg que acusa de “woke” en textos i tuits posteriors. Deu ser que la seva aversió per les polítiques de l’ONU s’ha radicalitzat fins al punt que, com a càrrec públic, està disposat a sacrificar la declaració de Patrimoni de la Humanitat de la Menorca Talaiòtica per salvar l’illa de les urpes d’un organisme clarament comunista? Un visionari.
La llengua ha estat, de sempre, el cavall de batalla de Joan Pons Torres. Un leitmotiv que s’ha incrementat els darrers anys, però que ve d’enfora. La bandera d’una croada personalíssima i que xoca, en alguns aspectes, amb el perfil moderat en matèria lingüística que vol marcar el PP de Marga Prohens. Fa anys que Pons Torres s’esforça, sense fonaments acadèmics, a rompre la unitat lingüística del català. Ja el 2016 defensava la pervivència d’un suposat romanç mossàrab a Menorca que hauria derivat, segons ell, en aquesta llengua amb què ens feim entendre actualment: “Sa nostra llengua menorquina és fruit de sa mescla des llatí degenerat d’aquells mossàrabs amb es romanç des nous pobladors de sa Corona d’Aragó. Un patrimoni lingüístic mil·lenari des que n’hauríem de treure pit, i ses nostres institucions haurien de vetlar per sa seua conservació a ses escoles, a s’Administració i an es medis de comunicació, entost d’encolomar-mos es barceloní que faria esborronar sa pell an es nostros ancestres”.
La fixació per remarcar les diferències entre el menorquí i un suposat estàndard imposat des de Barcelona ha donat els seus fruits: Pons Torres és l’autor del llibre Sa llengua de Menorca, editat per Sa Fundació, òrgan del qual fou president i al qual continua vinculat. Per bé que s’han moderat lleugerament, les dèries secessionistes de Pons Torres no s’han refrenat amb la seva entrada al Consell Insular: basta esmentar, a tall d’exemple, el pròleg signat com a càrrec institucional de la flamant adaptació al menorquí d’El petit príncep, el canvi de model lingüístic d’algunes xarxes socials que depenen del seu departament, o la recent presentació salada del llibre d’homenatge a Josep Mascaró Pasarius, finançat i publicat pel mateix Consell Insular.
De qualcú que atribueix “s’estrepitosa davallada de parlants de sa nostra llengua a Balears” al “fracàs de sa Llei de Normalisació Lingüística”, no sorprèn que sigui l’artífex, juntament amb Maite de Medrano, de la modificació, per la via d’urgència, de 18 dels 27 articles del Reglament d’usos lingüístics del Consell Insular. No entraré més sobre aquesta qüestió, a què ja es referia l’altre dia el col·lega Eloi Bellés Boeta, perquè tornar-hi a entrar ja cansa.
Fins aquí he ressenyat només algunes capes superficials de les moltes que s’amaguen darrere del nou vestit del conseller Joan Pons Torres. La seva nostàlgia antihistòrica amb deliris imperials, el seu afecte per les conspiranoies truculentes i una greu manca de voluntat de servir tots els menorquins són només algunes de les principals característiques d’aquest polític tan fill de la seva època. Del seu pas per les tribus de cadells neonazis a Ciutadella fins a ocupar un escó a la institució pública més important de Menorca, tot just dos anys de gestió al capdavant de la Conselleria de Cultura, Educació, Joventut i Esports han tingut resultats: amb aquest rumb, la Menorca Talaiòtica quedarà fora de la UNESCO i el català desapareixerà de les institucions. Açò sí, podrem salar quan vulguem i tindrem grans desfilades marcials cada 12 d’octubre.
Per Santiago Torrado
