La notícia: el govern del Consell, controlat per un Partit Popular en minoria, aconsegueix aprovar els pressuposts del 2026 gràcies a l’abstenció de Maite de Medrano, consellera no adscrita (però votada, inicialment, com a candidata de VOX, és a dir, votada inicialment com a dona de palla de Santiago Abascal: que ningú s’enganyi, si aquesta senyora té cadires és perquè els “seus” votants van votar Santiago Abascal. Bé, torn on era, que me’n vaig de Sant Pere a Sant Pau amb un no res).

Tornem-hi, idò. La notícia: el govern del Consell, controlat per un Partit Popular en minoria, aconsegueix aprovar els pressuposts del 2026 gràcies a l’abstenció de Maite de Medrano, consellera no adscrita, exconsellera de VOX. En la línia del que ens té acostumats, ha permès l’aprovació d’uns pressuposts que no li agradaven —“No estoy de acuerdo en todo lo que se hace desde el Consell”, ha dit només començar la seua intervenció— sense proposar ni tan sols una petita, remota, anecdòtica, testimonial, mera, simple, pobra, trista, simbòlica, esmena. Ni una. Res. 

I ha votat a canvi de res, us demanareu? A canvi, tot just, de fugir de “los delirios de la izquierda radical y sectaria que ha perdido el norte”, com ella mateixa digué? No! Ha permès que s’aprovin els pressuposts a canvi, entre altres mesures, d’un seguit de propostes que se’ns presentaven al Menorca com “algunos gestos simbólicos”. En la nota de premsa enviada més tard, Maite de Medrano no canvia gaires coses, i manté l’essència dels “gestos simbólicos”, és a dir, de les polítiques culturals. Mirem-nos-ho amb un poc més de detall.

El Consell accedeix, en primer lloc, a celebrar una “setmana de la Hispanitat” al voltant del 12 d’octubre. Certament, les festes i les commemoracions no són elements tangibles, són actes col·lectius. Ara bé, són gests simbòlics? Jo diria que no: són, més tost, gests d’afirmació col·lectiva, i també de declaració d’intencions.

En una nació bonicuita, però a què encara falten 5 minuts de forn i un parell (mallorquí) de processos de substitució lingüística perquè l’èxit sigui rotund, reafirmar i celebrar la hispanitat no és simbòlic. Més enllà del cost econòmic d’organitzar els actes —la gent té la mania de cobrar per la feina feta, i el PP haurà de pagar els serveis amb doblers dels pressuposts tot just aprovats—, celebrar la hispanitat serà, idò, una declaració d’intencions. Hi ha moltes hispanitats possibles i, tot i que jo no em trobi còmode amb cap, diria que la que ens ve és de les pitjors: una hispanitat casposa, imperialista, orgullosament castellanistai orgullosament hereva del genocidi americà —que no s’ha de ser presentista, d’acord, però que la hispanitat lingüística a Amèrica només és una forma moderna de colonialisme, i no ho dic jo, ho diuen els sociolingüistes espanyols que ho han estudiat.

El Consell accedeix, en segon lloc, a modificar el reglament d’usos lingüístics i asuprimir els dominis .cat que quedin en les institucions insulars. No la versió en català dels webs —que ja apareix sempre supeditada a la versió castellana—, sinó el domini .cat, com ja han començat a fer, de fet, en alguns casos. 

“Què implica el domini .cat?”, em demanareu. Implica que reconeixem les pàgines del Consell com a part d’un monstre polític com el projecte nacional d’uns Països Catalans lliures? No! El domini .cat implica reconèixer els llocs web que s’hi identifiquen com a part de la comunitat lingüística catalana. Diguem-ho més fàcil: implica reconèixer que el que s’empra en aquells llocs és el català. Llevar el .cat, idò, és negar aquesta identitat lingüística compartida. Nada más que añadir, señoría.

Escric una frase en castellà per començar a complir, també des de Posidònia, el tercer acord. El Consell accedeix a garantir la cooficialitat “real y efectiva” (sic, es pot ser real i no efectiu?) del castellà al Consell. Esper que es tracti només del Consell i no dels consellers electes, perquè Maite de Medrano suaria fort per parlar una estona en català (perdó, per rallar en menorquí). Que difícil que és predicar amb l’exemple!(Quina oportunitat perduda, difondre la nota de premsa en bilingüe cordial!) 

Ara fora bromes: cooficialitat real i efectiva vol dir que el català retrocedeixi (encara més) en alguns llocs on, tímidament, té, mal que sigui simbòlicament, una certa preeminència enfront del castellà. Ja ho sabem: bilingüisme i llibertat, aquest lema que tant agrada a l’espanyolisme, és més opressió per al català, i abandonar la tasca normalitzadora de la llengua que la legislació encarrega a qualsevol institució pública. Mancar a l’obligació del càrrec a què es deu, que és la definició que trobam al diccionari per al verb prevaricar. Idò.

Fixau-vos que he començat els tres acords amb la mateixa frase: “El Consell accedeix”. Us agrada el verb? A mi no gaire, perquè té una mena de regust de cessió, com si totes aquestes mesures no fossin del gust de bona part del PP de Menorca, com si reivindicar una hispanitat colonial, el secessionisme lingüístic més tronat i la supremacia del castellà no fos el que veim dia sí, dia també. Maite de Medrano ha donat pressuposts al PP, i l’excusa per executar les polítiques culturals que volia. Gests simbòlics? Gests que demostren la importantíssima utilitat de les coses (aparentment) inútils.