Nou del matí. Amb una mà, na Sandra canvia un bolquer. Amb l'altra, acompanya uns primers passos intrèpids. Amb una altra, calma un plor. Amb una altra, neteja la pintura d'una boca inquieta. Amb una altra mà, prepara l'aula per a la següent activitat. Amb una altra, recull una joguina de terra. És dimecres. Un moment. Hi ha un detall: na Sandra només té dues mans. Fa escassos dies, el Ministeri d'Educació, gràcies a les mobilitzacions i sindicats, va abaixar les ràtios a les aules. La mesura és un avanç que millorarà la qualitat educativa i que respon a una reivindicació del sector; no obstant això, segueix sense ser suficient.

Na Sandra duu des de les set i mitja del matí a l'aula. A la seva classe hi són ella i divuit infants de dos i tres anys (a partir del curs 2027-2028 seran vuit). Ella: única adulta. A la classe del costat, la seva companya n’atén dotze d'un i dos anys (passaran a ser sis). Sí, també sola. Dues aules més enllà, una altra educadora sosté entre els seus braços vuit bebès (es reduiran a quatre). Els fillets es caguen i es pixen damunt, ploren, es mouen, toquen i s'enduen a la boca tot el que enxampen. Visualitza una aula, moltes criatures, moltes necessitats diferents, dues mans adultes, tot passant alhora.

L'etapa de zero a tres anys és clau per al desenvolupament infantil. Els especialistes destaquen la importància d'aquests primers anys per la plasticitat del cervell i per l'adquisició dels primers vincles, la socialització i l'aprenentatge primerenc. Les escoletes no són guarderies; no són espais on aparcar nens unes hores per anar a sostenir un sistema capitalista. A les escoletes s'aprèn i s'educa. També s'acompanya les famílies, es detecten necessitats primerenques i se sosté un treball quotidià essencial que sovint roman invisible.

A més de la baixada de ràtios, les educadores necessiten més mans perquè no arriben a tot: més personal a les aules i la implantació de la parella educativa. Ja són les deu del matí, l'aula està en ebullició. Na Sandra es fa un monyo disposada a apagar un altre foc. Se senten plors i riures de la classe del fons. En aquesta mateixa classe, encara que sembli mentida, una educadora que duu a terme exactament la mateixa feina cobra un salari diferent. La disparitat d'ingressos entre les unes i les altres arriba fins als 600 € tenint les mateixes responsabilitats, titulacions i tasques. Existeixen fins a set taules salarials per al sector.

A més, encara que s'exigeixi titulació per a aquest càrrec i estiguin en formació constant, el 80% d'educadores, en estar en escoletes externalitzades, amb prou feines supera el salari mínim interprofessional.

Quan es treu a concurs la gestió d'una escoleta s'està privatitzant un servei públic, se’l converteix en un negoci. Es ven al millor postor, es precaritza i baixa la qualitat educativa. Això desgasta les treballadores i afecta directament els menors. No ens importaven tant els infants? Les escoletes haurien de ser compensadores de desigualtats, com a xarxa pública, accessibles a totes les famílies, no han de ser rendibles.

No és curiós que una empresa de Florentino Pérez (Clece) gestioni a Espanya més de 100 escoletes infantils? Mentre les administracions defensen la importància de l'educació de zero a tres anys i amplien l'oferta de places, les condicions laborals no avancen. L'etapa és cada vegada més reconeguda sobre el paper, però els qui són a les aules cada dia continuen fora del focus.

Al llarg de la primavera de 2026 les protestes de les educadores s'han intensificat. Estan
exhaustes. No arriben a tot. Arrosseguen estrès emocional, conviuen amb la culpa de les
necessitats que no han pogut atendre i suporten el desgast físic de carregar, subjectar i
sostenir nadons que cada vegada pesen més. Ja no es pot blanquejar a través de la seva
vocació aquesta roda que les explota. Si les educadores estan malament, és impossible que
els petits estiguin bé.

El conflicte va molt més allà de les ràtios, de demanar parella educativa o un sou digne. Les
educadores necessiten més mans a les aules i més professionals a les escoles, que existeixin equips d'atenció precoç, que són essencials per detectar necessitats educatives. Precisen que es tinguin en compte les malalties professionals a l'ésser un treball tan físic (tendinitis, túnels carpians, hèrnies, espatlles, etc.), així com la jubilació anticipada: no estan en una oficina! A més, requereixen que el calendari escolar s'iguali a la resta d'etapes educatives; mentre infantil, primària, ESO i batxillerat acaben al juny, els fillets de zero a tres anys van a l’escoleta fins al juliol.

Continua sent dimecres, és igual l'hora. Na Sandra mira les cares grassonetes dels seus alumnes. Entre l'instint i la vocació es barreja tot. Adora aquests petits éssers amb els quals passa dies i dies, ha estat còmplice dels seus primers passos, ha vist l'evolució dels seus llenguatges, coneix les seves manies, els seus gustos. Precisament per això se suma a la vaga. Perquè li importen aquestes criatures, perquè no pot amb la culpa de no arribar a tot. La falta de mans no se substitueix amb vocació.