Un nou estiu arriba i la situació de les joves a Menorca no canvia. Una illa on el model econòmic
es basa en explotar les seves ciutadanes i els seus recursos, provocant danys materials i psicològics. Per açò, és necessari disseccionar-lo amb cura i entendre les causes que desarticulen l’illa.

Jove menorquina, aquest estiu tornaràs a ser explotada. Aquest fenomen no és únic ni aïllat: és la
conseqüencia directa de les lògiques del capitalisme, un sistema insostenible per a la classe
treballadora i per a la pròpia illa, convertida en matèria d’especulació d’empresaris i terratinents. El turisme és sinònim de precarització de la feina, explotació de recursos naturals limitats i vulneració de drets essencials com el dret a l’habitatge, el dret a una vida i feina dignes i els drets lingüístics.

Una illa al servei del capital

El model econòmic de Menorca i dels Països Catalans ha patit una transformació des de la
irrupció del sector turístic a partir de les darreres dècades del segle XX. El sector serveis representa el 80% de l’activitat econòmica de l’illa mentre que l’activitat industrial només n’és un 8,6%, segons dades del Consell Insular. L’Estat espanyol ha imposat un sistema turístic que ha
provocat el desmantellament de sectors molt importants com la indústria sabatera, la de bijuteria i
la pagesia. Aquesta transformació planificada condemna l’illa a una desertificació hivernal, que concentra l’activitat econòmica en la temporada d’estiu.

Això ens impossibilita gaudir de qualitat de vida a l’illa durant tot l’any i es pot entendre com un procés d'acumulació per despossessió, on la insaciable expansió del capital mercantilitza recursos comuns i drets fonamentals. Els llocs de feina que responen al turisme venen acompanyats de condicions pèssimes, com ara horaris interminables, hores extres no pagades o falta de suficients dies de descans. Malgrat l’evident precarització que provoca, la idea predominant és que el turisme garanteix un creixement econòmic per a l’illa.

Res més enfora de la realitat: els beneficis econòmics producte de l’explotació són usurpats pels empresaris i terratinents i no repercuteixen en una millora de les condicions de vida de les treballadores. Per poder superar aquest model el primer pas és deixar enrere la falsa creença que el sector turístic és imprescindible per al desenvolupament de l’illa. Per legitimar aquest espoli, les patronals turístiques operen com a intel·lectuals orgànics, imposant l'hegemonia ideològica que la supervivència de l'illa depèn exclusivament del turisme i criminalitzant qualsevol resistència sota l'estigma de la «turismofòbia».

Podem veure un cas evident d’això en l’explotació que pateixen les kellys des del prisma de com el capital buida de personalització i humanitat a aquest sector tan maltractat pel monocultiu turístic. El complex turístic a Menorca es presenta com un espai dissenyat per produir una experiència de calma, bellesa i tranquil·litat. Aquest embolcall ideal depèn estrictament d’una segregació espacial. Les kellys ocupen els espais invisibles de l’hotel (soterranis, passadissos de servei, habitacions minúscules…), concebuts per ocultar el treball que sosté l’experiència turística, per què el turista no vegi la violència patida per la classe treballadora al seu destí ideal.

L’arquitectura no només organitza funcions: també distribueix visibilitat i invisibilitat, revelant així el paradís turístic com a inseparable dels espais que el fan possible, és a dir, inseparables de
l’explotació invisibilitzada patida per totes les treballadores, que és condició de possibilitat del
model còmode i idíl·lic del turisme. La privatització de l’espai públic és una més de les problemàtiques derivades del sistema turístic capitalista. El cas dels amarraments dels ports n’és un clar exemple. Com assenyala Jacques Ranciére a La nit dels proletaris, l’espai públic ha estat tradicionalment un espai d’emancipació momentània del treballador, on fer la “xerrada” i on el “temps productiu” no hi tenia cabuda.

El procés de transformació de l’espai públic implica la pèrdua d'aquests espais. Açò és visible en els centres històrics dels nuclis urbans, redissenyats per posar-se al servei del turisme, com ara la
invasió de terrasses comercials. Aquest desplaçament cap al benefici privat també és visible amb
la desaparició del mobiliari públic no transaccional: aquells elements no destinats a un intercanvi econòmic directe, com els bancs, les fonts o els parcs infantils. Des d’Arran Menorca remarcam
que la mercantilització descontrolada de l’illa genera exclusió social i pèrdua de sobirania
territorial.

Recursos de tothom, beneficis per als de sempre

Un vector clau del conflicte és la mercantilització d’un dret bàsic com l’habitatge. Aquest es troba
en mans de qui no hi viu i només especula amb ell, per açò cal desmercantilitzar-lo i posar-lo al
servei del poble treballador menorquí. El lloguer vacacional és una font d’ingressos pels especuladors: en els darrers vuit anys s’ha registrat un augment del 50% dels habitatges turístics. A la vegada, la llista d’espera d’habitatge protegit de l’Ibavi supera les 850 famílies. La relació és
clara: més turisme, menys accés a l’habitatge. Al jovent se l’hi nega accés i se l’empeny cap a un
exili forçós. La classe treballadora ha de decidir entre una dicotomia injusta, on o bé entra a la
dinàmica capitalista i se sotmet a una vida precària, o se’n va de l’illa i, en el cas de moltes joves,
no té opció de tornar a casa.

El sistema capitalista se sosté sobre l’explotació dels recursos naturals. Mentre la institució mira
cap a una altra banda, les conseqüències de la crisi ecosocial són evidents: la pèrdua de sòl rústic, la contaminació de la mar i el problema de l’aigua, un exemple especialment urgent. Mentre les menorquines en patim els efectes, l’activitat turística continua acaparant els recursos en funció dels seus beneficis econòmics i no segons la capacitat natural de l’illa.

Un cas recent que exemplifica aquest conflicte és el de l’agroturisme Cap Menorca, quan l’agost del 2025 es va descobrir que extreia més de 40.000 litres d’aigua al dia d’un pou de manera il·legal. Folklorització planejada i executada El model turístic implica un atac continu i folkloritzant a la nostra llengua. L’Estat espanyol, com a braç executor de les polítiques capitalistes que afavoreixen la massificació, orquestra una estratègia d’alienació de la nostra cultura, posant-la al servei de les elits econòmiques i polítiques.

La turistificació provoca la concepció del català com una llengua morta i superada, i no com a eix
vertebrador de la classe treballadora del país. Aquesta estratègia minoritza la llengua, però el
català és viu i és la mostra que les menorquines no es dobleguen davant l’imperialisme cultural
que intenta suprimir les diferències i homogeneïtzar-ho tot per a fer-nos oblidar el nostre passat.

Un model que ha de canviar

Ens han fet creure que no hi ha una alternativa al capitalisme, però des d’Arran Menorca
defensam que un altre futur per l’illa és possible. L’alternativa per la qual lluitam és la d’un sistema ecosocialista, una proposta política que pretén situar la defensa social i del territori com a dos eixos inseparables.

Per aconseguir aquest canvi és necessari rompre amb l’Estat espanyol i amb el sistema capitalista que ofega la classe treballadora i sobrepassa els límits naturals de l’illa. La indústria cultural del turisme aliena i estandarditza el territori cooptant victòries populars com la «Reserva de la Biosfera» per empaquetar-les com a producte eco-chic de consum internacional,
buidant de contingut la nostra cultura, i anul·lant-ne la capacitat emancipadora davant l'opressió
del capital.

És possible i necessari implementar un model d’illa autosuficient, amb una economia planificada
en què es retorni la força als sectors primari i secundari i amb els mitjans de producció en mans
del poble treballador menorquí. Davant la subordinació a les elits polítiques i econòmiques,
apostam per una Menorca sobirana dins uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes, on
les treballadores siguin capaces de prendre les seves pròpies decisions i que situï les necessitats
humanes per sobre del benefici privat.

Menorca no viu del turisme, el turisme viu de nosaltres. Per açò les joves de Menorca ens
organitzam per a fer front a aquest model econòmic que ens prohibeix imaginar un futur millor.
Apostam per la Menorca combativa, que construeix l’alternativa a tot el que ja sabem que no funciona. Jove menorquina, aquest estiu tornaràs a ser explotada, i l’única manera de canviar-ho
és organitzant-te i lluitant.