Olivia Delcán (Menorca, 1992) és actriu, dramaturga i directora. El seu nom va començar a sonar amb força el 2015 gràcies a Isla bonita, la pel·lícula de Fernando Colomo en què, a més d’actuar, va participar en el guió i on Menorca es convertia en un personatge més. Des d’aleshores ha treballat en sèries com Vis a vis, Brigada Costa del Sol o la producció internacional Warrior Nun, mentre desenvolupava una sòlida trajectòria en el teatre i el cinema independent.

Més enllà de la pantalla, Delcán s’ha anat construint un camí propi: ha escrit i dirigit peces teatrals, ha codirigit curtmetratges i enguany prepara el seu primer llargmetratge, La hija bastarda, que s’estrenarà amb el suport de l’Acadèmia de Cinema i Filmin. Entre rodatges, residències artístiques i escenaris, sempre torna a Menorca, que per a ella és tant un lloc d’origen com un imaginari creatiu des del qual explicar històries.

En aquest diàleg amb Revista Posidònia, Delcán parla amb naturalitat del seu recorregut, de la precarietat i la disciplina, de la importància del col·lectiu en els processos artístics i de com entén el lloc que ocupen el cinema i el teatre en aquest moment del món.

ST: Vas partir de Menorca amb la decisió d’estudiar teatre? O hi va haver qualque pas previ?

OD: Vaig partir cap a Madrid amb 18 anys per estudiar Periodisme, i el primer dia de classe ens van dir: “Heu de tenir molt clar si voleu ser periodistes, perquè no hi ha sortida. Cobrareu 600 euros al mes o no tindreu feina”. La veritat és que jo em vaig acollonir un poc. Vaig pensar en el periodisme només perquè m’agradava escriure i fer fotos. De fet, volia ser periodista de guerra (riu). Va ser una etapa de recerca i al final em vaig apuntar a classes de teatre. La meva família va ser un impuls important per prendre la decisió. El meu germà em va animar a mudar-me als Estats Units, perquè ell hi viu, igual que el meu pare, i tenc molta família allà. Finalment me’n vaig anar a Nova York a estudiar interpretació.

ST: Com va ser aquella experiència?

OD: Allò era com un parc d’atraccions cada dia. Un ritme intensíssim de classes diàries... Pens en tot allò i em fa urticària imaginar-me tornant a una escola d’interpretació (riu). Era una època de generar molts de vincles i de lliurar-me al procés creatiu. Record que tornava a casa del meu germà i la meva cunyada per explicar-los entusiasmada el que havia fet i em miraven com si estigués boja. Va ser una experiència increïble que va durar —amb anades i vingudes— fins als 25 anys. Els darrers mesos vaig fer classes de guió i improvisació de comèdia fins que finalment em va sortir feina a Espanya i vaig tornar.

ST: Vas notar un gran xoc entre la manera de pensar i fer interpretació als Estats Units i a Espanya?

OD: Un poc sí. Vaig estudiar en una escola amb una tècnica molt concreta: Meisner. Després vaig arribar a una escola a Madrid que feia feina amb Txékhov, un enfocament que, en lloc de centrar-se en l’àmbit psicològic o en el fet de reviure experiències, t’impulsa a imaginar i treballar des del cos. A través del moviment físic, pots despertar emocions: encongir-te, expandir-te... Em sembla una tècnica molt més sana. Record que, en entrar en aquella escola, intentava aplicar el que havia après als Estats Units. Allà, abans d’una escena, ens podíem tancar uns minuts en una habitació per preparar-nos. En canvi, el meu mestre a Espanya em deia: “Preparar-te? No. En un rodatge no tindràs ni cinc minuts per fer-ho. Oblida-te’n ja”. Era una feina molt més visceral.

També es notava la diversitat cultural. A l’escola de Nova York la majoria érem estudiants internacionals, i cada país aportava qualque cosa diferent: els alemanys l’energia, els britànics la precisió, els llatins la passió. A Espanya, en canvi, veig que hi ha una cosa molt impulsiva, sensorial i directa, lligada a la terra, a la calor i a la vida social. Crec que no tenim res a envejar als Estats Units. Veig actuar els meus amics i em semblen actors increïbles. A més, el món s’ha globalitzat tant que les tècniques i les estructures de l’actuació es poden aprendre en qualsevol lloc.

ST: Si haguessis de definir el moment professional en què et trobes, què diries?

OD: Estic en un moment molt polit. Fa uns mesos vaig deixar la meva representant d’actriu i va ser un procés preciós, perquè vam acabar molt bé després de 10 anys treballant juntes. Per a mi, va ser molt alliberador. Ahir mateix vaig escriure a una altra representant explicant-li el meu recorregut recent: enguany he rodat una sèrie i també he fet teatre, amb l’obra Los brutos, de Roberto Martín Maiztegui —un dels creadors de La ruta—, juntament amb Francesco Carril, Àngela Boix, Javier Ballesteros i Emilio Tomé. Són actors boníssims, de qui vaig aprendre molt, i aquella experiència va ser meravellosa. Feia gairebé cinc anys que no feia teatre i ho trobava a faltar. A més, l’obra era una comèdia dramàtica i m’ho vaig passar molt bé.

L’any passat també vaig rodar a Menorca el curtmetratge Instrucciones para cocinar un pollo bajo tierra, codirigit amb Nacho Sánchez. Ara ja tenim data d’estrena: serà a la tardor, a la Secció Oficial de Curtmetratges Espanyols de la Seminci. Va ser un esforç enorme, però estic contenta perquè el curt reflecteix exactament el que necessitàvem explicar. D’altra banda, la pel·lícula que vaig escriure va rebre el primer premi al Mallorca Film Festival, dins de l’Atlàntida, amb el Talent Lab de Filmin i Elástica. I pens: “Ostres, he passat molts d’anys fent feina sense aturar, en condicions precàries, amb projectes a casa, imaginant, dubtant de si funcionarien o no, si interessarien a qualcú, si sabria escriure bé o si eren massa estranys”. He viscut molta síndrome de la impostora. Però ara sent que tot el que passa és un senyal que em diu que vaig pel bon camí. És com un bon toquet a l’esquena. Per açò estic tranquil·la i molt il·lusionada. A vegades faig massa via perquè tenc molts de fronts oberts. Aquest mes faré una residència a Es Far Cultural, as Mercadal, amb Macarena Regueiro, que, a part de ser amiga meva, també és creadora escènica, ceramista, escriptora i una artista increïble.

RP: Parlaves de la precarietat, de com fer feina. L’art sempre queda en un segon pla quan pensam en la feina. Com és per a tu arribar fins aquí pensant-te com a artista que ve de Menorca?

OD: La primera pel·lícula que vaig fer va ser Isla bonita, que vam rodar a ca meva, amb ma mare i els meus amics. La manera en què Fernando Colomo filmava era molt particular: treballàvem amb només quatre tècnics, i jo —a més d’actuar— m’encarregava del pla de rodatge, vestuari, maquillatge, figurants, part del guió, producció i art. Tots assumíem moltes funcions, i jo em pensava que el cinema era açò... i em semblava divertidíssim. Però aquell mateix estiu vaig rodar una altra pel·lícula i vaig descobrir que no era així. Allà els actors estaven separats en una furgoneta o una habitació, sense moure’s gaire, sense despentinar-se ni desmaquillar-se i procurant no fer renou. Va ser un cop de realitat.

RP: Va ser un pas cap a la professionalització?

OD: Sí. Però crec que després, quan vaig fer teatre, vaig tornar a connectar amb el mètode d’Isla bonita. El teatre és un procés creatiu en què tot l’equip artístic participa, i no et limites només a la teva funció d’actor o actriu: abraces moltes més coses. Aquesta manera de fer feina m’agrada: em motiva implicar-m’hi, perquè he crescut així. Els meus pares i el meu germà són artistes, i per a mi és natural gaudir amb aquest tipus de col·laboració. Per açò, en els meus processos creatius sempre intent involucrar l’equip, fer que se sentin part del projecte, que puguin opinar i proposar. No m’interessa una dinàmica més industrialitzada en què cadascú es limita a complir el seu rol.

També sent que Menorca m’ha marcat. Amb Isla bonita la gent ens va obrir les portes amb unes ganes immenses que la pel·lícula tirés endavant, i quan vaig fer el curt vaig reviure aquella sensació. Al principi l’havia escrit per rodar-lo en un bosc, amb la parella protagonista acabant allà, enmig de la muntanya. Però vaig pensar: “He anat tres vegades a la muntanya, no en tenc ni idea. El que conec és açò”. I em vaig adonar que sovint escrivim sobre el que ens agrada veure, però no necessàriament sobre el que coneixem. En el meu cas, quasi no havia vist obres ambientades a Menorca, de manera que no vaig pensar mai que jo mateixa podia explicar aquestes històries. I, tot d’una, en anar cap aquesta direcció —amb el curt i també amb la pel·lícula que estic escrivint— ho vaig sentir: “Açò sí que ho sé, açò m’encanta explicar-ho”. Sé imaginar i escriure des d’aquí.

RP: Penses que hi ha una narrativa de Menorca que no li fa justícia?

OD: Totalment. Crec que a Menorca sempre hi ha hagut molta cultura. Cada nova generació sol estar formada per gent que ha viatjat, que ha estudiat molt i que torna a l’illa amb ganes de revisar i revitalitzar la cultura, amb iniciativa i energia. Sent que jo mateixa en form part i m’il·lusiona tenir gent de Menorca a l’equip. De fet, tothom amb qui estic en contacte per a la pel·lícula, ara per ara, és de la meva generació: han estudiat cinema, música o disciplines afins, i tenen moltes ganes d’involucrar-s’hi. Em sembla molt guai que puguem dedicar-nos al cinema a Menorca. Crec que el cinema, a més, és un valor en si mateix per a l’illa.

RP: Ens trobam en un moment particularment convuls del món, en què molts d’artistes es posicionen políticament. Què et suggereixen les declaracions de Javier Bardem o Pedro Almodóvar, per exemple, sobre Palestina?

OD: Pens que vivim un moment de violència extrema. Per primera vegada a la història som testimonis d’un genocidi en directe. És esfereïdor entrar a Instagram, fer scroll i passar de vídeos de gent de vacances a imatges de bombardejos. Crec que el silenci, ara, afavoreix el poder i els qui són a dalt de tot. Per açò és important que figures públiques com Javier Bardem o Pedro Almodóvar, que tenen un gran altaveu i arriben a moltíssima gent, es posicionin i condemnin el genocidi.

Inevitablement, l’art forma part del món i no n’està al marge; per açò és polític. Com a artista, traduesc el meu entorn i el meu context, i pens que tota aquesta violència —que ens arriba amb un sol clic— ens afecta molt més del que ens pensam i tindrà conseqüències llargues i duradores. Per açò, crec que no ens hem de quedar de braços plegats. M’he sentit molt perduda sobre què fer i què pensar: la violència atordeix, et fa sentir impotent i et paralitza.

En aquests moments d’immobilitat, el millor que pots fer és informar-te, parlar-ne, contactar amb organitzacions, veure què necessiten i què hi pots aportar. I, sobretot, no neutralitzar-te. Hi ha molta por d’equivocar-se com a artista, i açò bloqueja.

A vegades fa vergonya reconèixer que no saps què pensar sobre el que fa, per exemple, na Rosalía. S’ha de posicionar tot artista? Crec que aturar-se a pensar i entendre per què és important no deixar de parlar de Palestina és una responsabilitat que hem d’exercir. En aquests moments de violència extrema, està bé aturar una mica i revisar els nostres privilegis.

ST: La hija bastarda, el teu pròxim projecte. Què em pots explicar? I sobretot, què et va dur a passar d’un costat a l’altre de la càmera? Com és aquest exercici d’actuar i dirigir?

OD: Vaig començar a dirigir el 2019. Vaig fer una obra de teatre amb amics i allà em vaig adonar que és molt bonic construir una cosa en col·lectiu, però també participar-hi des de fora, cosint el que es va creant, veient què necessites explicar i conduint la peça. Em sembla una feina preciosa. Jo també hi actuava, però des d’un lloc molt específic.

Després vaig començar a escriure amb Guillermo Benet i Rafa Arbeloa; tenim un parell de sèries començades, tot i que les sèries són molt difícils de moure. M’ho vaig passar tan bé escrivint amb ells —són boníssims— que em van demanar quan escriuria qualque cosa audiovisual pròpia. I així va sorgir el curt Instrucciones para cocinar un pollo bajo tierra. Com que estava inspirat en una cosa que ens havia passat a en Nacho Sánchez i a mi, vaig pensar: “L’hem de fer tots dos”. I va ser una experiència increïble.

Explicar una història completa és molt divertit: actuar-la, dirigir-la, planificar-la. La planificació —decidir on col·locar la càmera, què fer amb cada pla— és fascinant. També triar l’equip, les localitzacions... Tot em va semblar tan estimulant que vaig sentir que ho podia fer. És ver que apareix la síndrome de la impostora: penses que no ho aconseguiràs, que no tens referents. Ara pens que sí que en tenc: més gent com jo, que escriu, dirigeix i actua. Abans semblava que havies de triar, i, sobretot si eres home, dirigies.

Crec que ja havia començat a idear La hija bastarda quan vaig escriure el curt. És la història d’una dona de 56 anys que viu a Menorca. Quan es mor sa mare, se sent incapaç de continuar tenint cura de tothom. La pel·lícula reflexiona sobre aquella generació de dones treballadores i emprenedores, amb bons llocs de feina, però també grans cuidadores de la família i dels pares. És una generació que m’envolta molt: les meves ties, a qui he vist passar per aquesta edat. Són dones amb complexitats, llums i ombres, però també lliures, viatgeres, intel·ligents i amb moltes ganes de passar-s’ho bé.

RP: Sona com una mena d'homenatge...

OD: Sí, sens dubte. Aquestes dones són els meus referents, però no vaig créixer veient-les al cinema. I pens: “On són? Si són molt divertides!”, lamentablement són històries que no surten a la gran pantalla, moltes vegades el que apareix són dones amargades, tancades a ca seva. I per a mi és important posar al centre una altra vivència, la que jo he tingut: tenc sis ties així, i també hi ha les seves amigues, o sigui que qualque cosa hi deu haver.

La pel·lícula la produeix Solita Films. Va ser a les residències de l’Acadèmia l’any passat, va rebre el premi a l’Atlàntida, la distribueix Elástica i ara hi ha entrat Filmin. A més, tindrem 70 còpies en cinemes, cosa que és increïble. De moment, va molt bé. I estic gaudint molt de tot el procés: escriure el guió, imaginar el repartiment, formar l’equip. L’altre dia vaig ser a Ginebra perquè una part es roda allà —no coneixia la ciutat— i em va encantar.

Crec que és molt enriquidor transitar entre disciplines: dirigir, actuar, escriure. Totes m’alimenten de maneres diferents. Enguany, fent teatre, vaig pensar: “Necessitava sortir del cap i anar-me’n al cos i a la paraula”. Feia molt de temps que estava tancada escrivint a casa, immersa en les meves idees. Combinar cos, paraula, escriptura i pensament em sembla un planazo.