per Eloi Bellés

Si entrau a l’Instagram de molta gent que ha passat un estiu a Menorca pagant un apartament a un preu que no el val, hi trobareu una foto del protagonista, disfressat amb roba de fil clara (i cara?), amb un fons de cases blanques i carrers estrets. A la localització, “Poblat de pescadors de Binibèquer Vell”. Bé, ni Binibèquer és tan vell ni, sobretot, és cap poblat de pescadors. Però la foto, amb les cases blanques i el romanticisme mediterrani, hi és. Sortint de fer-se la foto, un bon ranxet agafaran un SUV ben gros, el retxaran a qualque paret seca i, renecs a banda, seguiran la costa sud fins a la Cova d’en Xoroi. Deixar-se atracar per un gintònic a canvi de la golden hour mediterrània, veient la posta de sol en una cova on un moro havia raptat una princesa cristiana, bé valdrà una clavada important a la targeta de crèdit i qui sap si dinar de pasta blanca amb oli quinze dies a la tornada (potser el que val els 15 euros que els robaran és la foto per ampliar l’Instagram. Bé, tant se val).

Llegendes de moros i parets blanques, idò. Dos dels llegats andalusins que han restat a Menorca, i que o bé han sobreviscut per inèrcia, o bé s’han folkloritzat. En tot cas, els menorquins han viscut amb por, recel i desconfiança aquest llegat, mentre que les institucions han maldat per encimentar-ne les restes i abocar la nostra contribució (sempre fa més polit dir-ne contribució que impost) a defensar la (des)coneguda cultura talaiòtica. Menorca ha viscut d’esquena a la tradició andalusina, i n’ha tractat el llegat amb desconfiança. Aquesta és la tesi de La pupil·la de la mar. Un assaig sobre el dàtil, la taronja i el garballó, el llibre que Bartomeu Obrador Cursach acaba de publicar a les joveníssimes Edicions Cuc de Ciutadella (2024).

He dedicat els primers dies de gener a mirar-me amb un cert deteniment l’assaig, i l’he trobat d’una ironia i d’una finesa només a l’abast dels grans, només a l’abast dels autors en els quals hi ha talent, sí, però també hores de feina i d’ofici. Tot plegat, però, m’ha semblat que el llibre, disfressat sota la premissa d’una reflexió al voltant del llegat andalusí de Menorca, era tota una altra cosa. No vull dir que aquesta reflexió no hi sigui, perquè seria dir una mentida. Què passa amb Santa Àgueda? Per què el folklore de Menorca és ple de moros? Per què les institucions de l’illa —i del país— no s’han preocupat mai de tractar com es mereix aquest llegat? Com ens relacionam amb la conquesta catalana d’Alfons el Liberal? Totes aquestes qüestions hi són, al llibre, i hi són amb tacte, humor i esperit crític. Un exemple, del primer capítol per no fer gaires spoilers. El llibre comença explicant la troballa de la maqbara de Cornia Nou durant les obres d’ampliació del POIMA Fase IV. Ja sabem com va acabar: el polígon, encimentat, i ni una placa que recordi la troballa. Obrador ens ho recorda, i encara hi afegeix:

En general, els morts del passat —i més quan no són del nostre passat— van tenir tots molt mal criteri a l’hora de triar lloc on ser sebollits. Sempre fan nosa. Tanta sort que, civilitzats com som, els retiram del lloc que van mal triar per al seu repòs etern, els descarnam de la terra, la pedra o la calç i els dipositam en un lloc més encertat: dins d’una capsa siglada en una estanteria de ferro d’un magatzem. Tanta sort que hem civilitzat el passat.

La facilitat amb què Obrador es mira el passat des del prosaisme del present és marca de la casa. Si em permeteu l’expressió, una certa manera de riure’s del mort i, sobretot, de qui el vetlla. Amb tot, he d’afanyar-me a aclarir que el llibre no cau mai en el presentisme, i no puc aturar de felicitar-nos-en, però vull referir-me encara a un altre passatge ple de sensibilitat i que ens obliga a qüestionar-nos com entenem el passat. La conquesta catalana de l’illa i el genocidi (la paraula és d’Obrador, però la subscric) posterior sempre són un tema polèmic i delicat, que no sabem com tractar. Tal vegada, però, ens canvia la mirada si en lloc de parlar de la població islàmica esclavitzada parlam de persones amb nom i “llinatges”, amb vida, història, passat, present i, qui sap si, futur. El llibre ens obliga a enfrontar-nos-hi quan Obrador ens planta als nassos una veritat incòmoda: els menorquins (empr el gentilici conscientment) andalusins que no es van poder pagar la llibertat van ser venuts com a esclaus molt prest. I com ho sabem? Idò ho sabem perquè en tenim els albarans de venda. Que ho expliqui l’autor:

No hi ha cas de dir que aquests albarans són talment com el nom indica: una relació de productes (persones, en aquest cas) que s’han posat legalment a la venda, i que són idèntics en el cas de les persones que en el del bestiar.

El passat, doncs, hi és. La mirada crítica al passat, i a la gestió que n’hem fet en el present, hi és. Però és fal·laç que el llibre vagi d’açò (o només d’açò). No. La pupil·la de la mar és un assaig sobre la Menorca i els menorquins del segle XXI. Sobre qui som, i què volem ser. Sobre com ens hem relacionat amb el passat, sobre com s’ha construït el concepte de menorquinitat (primer lligat a la catalanitat, darrerament més aviat embrutat per l’espanyolisme que tot ho pot). És una idea que em persegueix des del primer capítol, i que no aconseguesc endreçar del tot. Amb l’esperança que m’hi ajudi, em veig amb l’autor per parlar-ne amb calma.

I ara som el fosquet del 16 de gener del 2025, la vigília de 738è aniversari de la conquesta catalana de l’illa. Fa fred i he quedat amb en Tomeu a Ciutadella. Ens trobam en un bar del centre, i rallam de la intenció del llibre, de la voluntat manifesta d’ordenar el que sabem sobre el passat andalusí de Menorca. Obrador es lamenta que Ibn Ḥakam no tengui un carrer dedicat a cada poble. Ens planyem plegats de la desídia institucional a l’hora de preservar el llegat andalusí de l’illa. Pacificarem es Born de Ciutadella, però no l’aixecarem, perquè qualsevol polític sap que açò implicaria vint anys d’excavacions i una condemna electoral.

Tal vegada el que no pacificarem serà la memòria col·lectiva. Parl amb Obrador d’una de les qüestions que més m’han cridat l’atenció del llibre, que té a veure amb la memòria oral del passat islàmic. Obrador m’explica com, en el més profund de la menorquinitat, sempre hi ha hagut el temor que el moro, l’altre, tornarà a recuperar l’illa, que era seua. L’assalt turc de 1558 va permetre mantenir viu el temor a l’altre, un temor que les cançons populars, el teatre i el folklore divers de base romanticoide han mantingut viu del segle XIX ençà.

En Tomeu me’n posa un exemple que també surt al llibre: les famoses carotes de Sant Joan. Com lamentam els anys que no hi ha cap moro entre les carotes, dibuixos condemnats a ser destruïts as Pla, primer per una lladriola i més tard per una multitud suada i enginambllimonada.

Vaig veient que el llibre, de fet, va de les dues coses: del llegat andalusí de Menorca, i dels menorquins del segle XXI, perquè fet i fet seria impossible parlar d’una cosa sense l’altra. No vull acabar la conversa sense felicitar-lo per la citació que encapçala l’últim capítol. Els lectors de l’assaig s’adonaran que cada capítol va encapçalat per una citació d’altri, de la qual s’extreu el títol i el resum. El darrer, doncs, traduït del castellà, fa així: “Obtingut el permís, se’n colgaran les restes”. El text es refereix a les restes que es trobaren en unes obres as Born de Ciutadella, però a Obrador li serveix per sintetitzar prou bé l’esperit del llibre.

Ens acomiadam, sortim del bar i cadascú fa cap a ca seua. Mentre pens en aquest article em mir el decorat —ara buit— que és el centre històric del poble. Com que els turistes no hi són, gairebé tot és tancat. Pas per un forn que ha guanyat un premi, i que ho anuncia en castellà. Pas per un banc que m’ofereix hipoteques en castellà. No cal que m’hi aturi, perquè les velles cases de marès xop ara són de capital francès. Igualment, m’atur en una immobiliària, on els cartells són en castellà i... en anglès. Demà és Sant Antoni i a Ciutadella hi haurà els tres tocs. Sense garballons, es vendran dàtils i taronges, el subtítol que Obrador ha posat al llibre. Hauria de ser un homenatge a la tradició, però tenc por que no sigui, tot just, una romanalla folklòrica. Al cap de pocs dies, amb l’aluda de dàtils buida o oblidada en un racó, els polítics menorquins faran cap a FITUR, perquè la roda demencial de la despersonalització de l’illa no s’aturi. Qui sap si, d’aquí a 700 anys, qualcú farà un assaig sobre el patrimoni català de Menorca i acabarà concloent que, obtingut el permís, se n’hauran ben colgat les restes.