Davant la crisi habitacional, Niu Ètic impulsa a Menorca cooperatives d’habitatge en cessió d’ús com a alternativa a l’especulació i la gentrificació. El model aposta per la propietat col·lectiva, l’autogestió i la creació de comunitats que fomentin les cures compartides i el dret a decidir com viure. Avui entrevistem a la portaveu de l'associació i una de les cares visibles d'aquest projecte, l'arquitecta Rosario Román.

Rosario, com neix la idea d’impulsar un projecte cooperatiu i una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús?

Jo form part de la Xarxa d’Economia Alternativa i Solidària d’Espanya (REAS, per la sigla en castellà) des de fa molts d’anys. Curiosament, jo fa aproximadament quatre anys vaig començar a acompanyar una iniciativa a Menorca per a sèniors que es deia Binisàvia. A més, em van telefonar d’una iniciativa de Mallorca on hi havia na Maria Riaza. Finalment, cap dels dos projectes va acabar sortint. Vaig tenir aquest primer acostament mentre estava al Consell Insular de Menorca, on vaig ser directora insular d’Habitatge. Des de la institució, vaig intentar veure com podia donar suport a les cooperatives.

Realment tenim una llei de cooperatives autonòmica que està molt ben plantejada, però, malgrat açò, no l’empram. Vaig haver de presentar la meva renúncia abans d’hora al Consell Insular de Menorca perquè, de sobte, una de les coses en què em vaig voler enfocar va ser el tema de les cooperatives, ja que sempre he estat activista pel dret a l’habitatge.

Havia fet un projecte d’investigació relacionat amb els habitatges buits, juntament amb l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM). Fer cooperatives implicava revitalitzar centres urbans, crear barris i desgentrificar zones. Llavors, en aquest impàs, vaig decidir investigar al nord d’Europa l’origen del cohousing. Vaig visitar més de 30 projectes de co-habitatge i vaig crear el projecte Old-Together, que vam presentar a l’Ateneu de Maó.

Aquest projecte d’investigació va tenir una gran acollida. A més, l’estudi arribava a la conclusió que feia falta crear una associació o una entitat pròpia a les Illes, per bé que era molt difícil engegar iniciatives. El primer pas de Niu Ètic ha estat fundar l’associació, que és d’àmbit balear i té el suport de la REAS Balears. Així mateix, formam part de la comissió REAS Cooperatives d’Habitatge, i cada mes tenim reunions en línia. Per tant, estam molt connectats i coordinats amb la resta de te-rritoris.

Sou una associació per a les cooperatives d’habitatge amb un model molt concret: cessió d’ús. Què és exacta-ment aquest model i per què us centrau exclusivament en aquesta opció?

La idea és evitar l’especulació. El model es basa en l’autogestió per part dels usuaris. La cooperativa seria la que impulsa el projecte, la que rehabilita o construeix l’edifici. En aquest sentit, els membres de la cooperativa són cessionaris, és a dir, se’ls cedeix l’edifici per a tota la vida. Té res a veure amb el fet de defugir i evitar aquesta lògica de la propietat i el rendisme? Totalment. És una opció molt més justa i més econòmica, ja que evites intermediaris. 

És realment una opció més econòmica que els models convencionals com ara un lloguer per a tota la vida o una hipoteca a 50 anys?

Sí. A més, la idea és que la cooperativa fa un projecte amb diferents arquitectes i després cerca una constructora que tiri endavant el projecte. Ara mateix, per exemple, iniciatives com Sostre Cívic ja tenen la seva pròpia constructora ètica. En aquest sentit, el model constructiu ètic és una cosa que cal tenir molt en compte en aquesta illa. En el cas de la cooperativa, el constructor sempre s’enduria un benefici, però no hi hauria intermediaris.

Es pot dir, per tant, que la cessió d’ús no sols es basa en el fet de construir edificis en terrenys cedits, sinó també enel fet de rehabilitar-los?

Sí, hi ha molts models possibles. Per aquest motiu, ara mateix feim diferents tallers arreu de l’illa amb Edurne de Blas Valcarlo. Ella venia d’un projecte cooperatiu a Eivissa i li vaig demanar que fes un taller as Mercadal sobre aquesta qüestió. Posteriorment, ens vam proposar fer cinc tallers participatius a Menorca. Ara com ara, n’hem fet quatre: a Sant Lluís, Alaior, es Castell i Ferreries. Hem presentat Niu Ètic i hi ha assistit molta gent jove. Ara hem de fer un estudi de les valoracions que ens ha fet arribar n’Edurne. 

Donau prioritat a cap model de coliving en particular o abraçau totes les opcions d’habitatge compartit en format cooperativista?

El model que defensam pot ser tant sènior com intergeneracional. Quan ens referim a sènior, hem d’aclarir que no parlam de gent gran: és un model d’envelliment actiu. Una cosa que dic sempre és que, a Europa, la gent que s’ha adherit al model de cohousing sènior ho ha fet amb un mínim de 45 anys i un màxim de 75. La idea és crear comunitat, de manera que has d’estar en plenes fa-cultats per poder participar en la iniciativa i per garantir l’autogestió del grup.

El que determina que siguis sènior és el fet de no tenir fills a càrrec. És un problema que el model sènior es confongui amb un sinònim de persones de més de 60 i 70 anys, perquè açò fa que tota la comunitat envelleixi a la vegada. En aquest sentit, cal tenir en compte que hi ha una qüestió de cures molt important, també en els models intergeneracionals: compartir la criança. Les iniciatives que vaig visitar a Suècia eren un gust, perquè s’hi creaven grups de treball.

Hi havia un cas, per exemple, en què es feien el sopar, un altre en què una vegada per setmana et tocava recollir la sala comunitària, etc. Tot està molt organitzat. Així, idò, una altra cosa molt important de les cooperatives és la responsabilitat de les persones que en volen formar part: no necessàriament has de compartir tota la vida amb els amics; has de tenir una visió conjunta i una voluntat.

Recuperant aquesta idea de les cures i de models de vida que deixen un poc de banda l’individu i tenen la comunitat com a protagonista, quina idea teniu de veïnat i de comu-nitat? I més en una illa en què aquests llaços socials estan més romputs. Per què trobes que estan més romputs?

Entre altres coses, per la turistificació, la globalització, la lògica de la individualització, la tendència de desaparició d’espais socials per donar lloc a nous models comercials completament alienígenes. Per tant, de quina manera les cooperatives poden reforçar aquests llaços socials? Aquests vincles ja els hem perdut. Quan jo vaig arribar a Menorca tot era molt diferent. Per començar, tenia 24 anys. És veritat que érem molt joves i llavors el barri on vivíem ens donava moltes facilitats. La família també són els vesins, els amics. Ara sembla que, en la societat actual —i no només a Menorca—, quan es parla de soledat no desitjada es parla de gent jove, d’infants, de gent gran... Alhora, no hi ha cap alternativa a la família tradicional, que encara ara és una imposició. Tot açò ens ha conduït a estar més sols, perquè no hi ha altres opcions. Crear una comunitat, a més, en un context d’emergència d’habitatge com el que vivim, és clau.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és que les persones ja reivindiquen que els habitatges que tenen no s’adapten a les seves necessitats. Açò ho hem pogut veure amb els diferents tallers que hem anat fent. Què passa? Que les cooperatives es dissenyen amb un nou model d’habitatge. Ja no necessites aquestes cases amb tres dormitoris, dos banys, un estudi, una sala d’estar enorme i una cuina. Aquest és un model d’arquitectura conservador i masclista.

Des del cooperativisme, incidim molt en la perspectiva de gènere i la igualtat. En la majoria de casos, les càrregues de cures han recaigut en les dones. Amb tot açò, pens que donam resposta no solament a l’emergència habitacional, sinó també a l’emergència social i familiar. Jo, per exemple, no vull que em cuidin les meves filles. Quan parlam de Niu Ètic, és per construir el poder de decidir on, com i amb qui volem viure. Açò també implica responsabilitat, i no hi estam gaire avesades. Ens hem acostumat a queixar-nos, a l’individualisme, a la necessitat que ens ho donin tot fet.

Idò no: també ens hem d’arromangar i implicar-nos. En aquest sentit jo sempre pos com a exemple Revista Posidònia, i també Via Menorca. Hi ha hagut una bretxa social d’activisme: quan anàvem a les manifestacions, érem els de sempre, i hi ha hagut un buit generacional. Si no hi ha gent jove que noti i necessiti canviar coses, anam malament. 

Podem dir que els joves de la societat actual estan cada vegada més connectats, però, alhora, més desconnec-tats? 

Vivim com en un estat letàrgic. Açò ha creat una societat amb uns índexs de suïcidis molt elevats, i també de dones amb problemes enormes. Jo ho veig en el meu entorn: encara ara, les criances pesen molt des del punt de vista professional. De sobte, la qualitat de vida queda totalment afectada. A Menorca, per exemple, la gentrificació té un impacte molt gran. Tots aquests edificis buits que ara es compren es poden adquirir per part de l’Administració i destinar-se a habitatges dotacionals, que serien una alternativa a les residències, però que no s’adreçarien a la gent gran, sinó a un projecte d’envelliment compartit.

Llavors, aquest model de cooperativa d’habitatge no solament ha de ser present a les ciutats?

Totalment. L’únic que veig que cal tenir en compte i que és important és que tenguin dotacions i serveis a prop. Sempre en funció del projecte. Cada vegada ens trobam amb més urbanitzacions pensades i construïdes per a la producció turística, que ara ja fa anys que es van fer i que van quedant més obsoletes, però que són perifèriques i estan aïllades.

Recuperar aquests edificis per fer-hi habitatges és complex, perquè no estan preparats per oferir serveis i infraestructures a una població que hi resideix tot l’any. És així? Per exemple, el PTI prohibeix l’ús residencial als nuclis turístics. Què passa? Que, de sobte, els hotels i els apartaments turístics queden obsolets. Cal pensar quin ús els donam, sobretot en un context de crisi habitacional. Per exemple, el projecte Walden XXI, de Sant Feliu de Guíxols, és un projecte de cohousing que ha comprat un hotel urbà per fer-hi un projecte de cooperativa d’habitatge i ara s’està rehabilitant. Qualcú l’altre dia em plantejava l’exemple de Cala Galdana. La qüestió és que aquests espais que estan allunyats de tot i sense connexió ni infraestructura ni res tal vegada no tenen sentit.

I ara en quina fase estau? 

D’una banda, tenim els tallers, que tenen l’objectiu d’explicar a la gent com s’ha d’organitzar, en què consisteix, resoldre dubtes, etc. Són activitats per motivar i promoure la iniciativa, fins i tot per empoderar la gent. D’altra banda, parlam amb les administracions. Ja hem parlat amb el director general d’Habitatge, vam fer una reunió amb ell a Mallorca. Estam pendents d’una reunió amb el director de l’Institut Balear d’Habitatge (IBAVI) a Mallorca.

Águeda Reynés, directora de l’oficina de l’IBAVI a Menorca, ha vingut a quasi totes les activitats que hem fet, i també hem fet una reunió exclusivament amb ella. Realment, l’Administració també necessita saber de què es tracta, perquè no ho sap. Parlant amb alguns batlles i batllesses, t’adones que no saben què implica el nostre projecte, perquè van fins dalt d’altres temes, i és normal. Jo sé que som un poc feliciana amb açò, però crec en la col·laboració entre les administracions públiques i les cooperatives, perquè no hi ha altra opció.

Amb la situació habitacional tan bèstia que tenim actualment, la societat no ho pot solucionar tota sola, però l’Administració tam-poc no ho pot fer sense la col·laboració ciutadana. D’altra banda, l’Administració va amb uns tempos molt electorals, i el que es necessita, en contrapartida, per part dels que governen és confiar en la societat. Tenim exemples molt clars d’èxit i que funcionen. Per tant, el que els hem de transmetre és que la cessió d’aquest sòl o d’aquest edifici els lleva problemes de damunt.

Les cooperatives amb una mirada més justa i solidària, amb una cessió de 90 anys, després s’encarreguen de tot. El disseny del projecte també és un aspecte molt important de la part organitzativa d’una cooperativa d’habitatge. La gent que hi participa ha de poder dissenyar el lloc on vol viure de manera conjunta amb arquitectes i tècnics des del minut zero. Açò lleva el problema de la gestió a l’Administració. És molt important la resolució de conflictes, la gestió i el treball en grup, i el model de cooperativa lleva la responsabilitat de tot açò a l’Administració