En un moment en què la política sembla atrapada entre la nostàlgia i el desencant, l’escriptora, politòloga i psicoanalista Alicia Valdés irromp amb una mirada incòmoda i esmolada sobre el nostre temps. Doctora en Humanitats i autora d’assajos com Política del malestar (Debate, 2024) i, més recentment, Auge, els seus treballs es mouen entre la psicoanàlisi, la filosofia i la teoria política per qüestionar com pensam el desig, les emocions i l’acció col·lectiva. Amb un enfocament transdisciplinari que combina escriptura, investigació i experimentació artística, Valdés proposa llegir el present no només des de la raó, sinó també des dels afectes que el travessen. Aquest dijous, 7 de maig, presenta el seu nou llibre a Menorca. Serà a les 19.30 h a la llibreria VaDllibres (Ciutadella).

Quin ha estat el trànsit entre Política del malestar i Auge? Pens que, si bé hi ha un munt de punts de connexió, són llibres força diferents entre si.

No sé si som la més indicada per parlar de punts de connexió o d’on comença un llibre i on acaba l’altre. Sí que és cert que, com a línies de connexió, per exemple, hi ha aquesta idea que present a Política del malestar i que té a veure amb el fet que el comportament polític no es pot analitzar o definir del tot a través del que hem determinat com a comportament racional.

Al llibre hi ha molta més anàlisi social. He treballat amb xifres, nombres. Intent fugir de la idea de “tots els joves” o de “la majoria de joves”. Hi ha un intent conscient de defugir aquests titulars tan comuns. D’altra banda, és un assaig molt breu en què simplement he volgut analitzar una cosa.

Bé, sí que hi ha una cosa de la qüestió de gènere que em sembla interessant abordar, perquè crec que, a més, som a les portes d’una campanya electoral determinant: l’extrema dreta parla a les dones com a objectiu, com a target polític.

Creus que el biaix de gènere entre dones d’esquerres i homes de dretes continua present?

Jo crec que és clau pensar que aquesta escletxa que es genera —aquest antagonisme entre dones feministes i homes joves— no és més que una construcció narrativa. És a dir, hi ha un malestar específic dels homes joves. El que ha intentat l’extrema dreta és donar una mena d’explicació a aquest malestar. El que passa és que és una explicació absolutament falsa, i és una explicació que només cerca capitalitzar el malestar dels joves.

Els al·lots no s’han fet d’extrema dreta per culpa de les feministes: els al·lots s’han fet d’extrema dreta perquè hi ha un discurs antifeminista que diu que el malestar és culpa de les feministes. Llavors, aquí hi ha una relació que té a veure amb l’antifeminisme i l’extrema dreta. Hi ha aquest antagonisme? No ho crec. El que crec que passa és que ens trobam en un moment de crisi absoluta del sistema capitalista, i és una crisi de la qual el capitalisme surt i es rearticula de nou.

És a dir, si abans hi havia aquesta identitat de l’home obrer, que estava molt al centre del sistema capitalista, ara l’home obrer ja no se situa al centre del sistema productiu capitalista. Molts d’homes obrers surten del centre del sistema capitalista, i l’explicació que se’ls dona és que és per culpa de les feministes. No, el que passa és que ara mateix el capitalisme dona una nova forma a tot allò en què es pot convertir per poder continuar obtenint valor i benefici. Així, ja no parlarem de l’home obrer, sinó de l’home emprenedor. I és aquí on hem d’incidir.

És a dir, estam en un moment en què toca redefinir què és un home, i qui forma part d’aquesta conversa són persones d’extrema dreta. Deixarem en mans de gent d’extrema dreta la redefinició del que és un home? Bé, com a persona feminista i des del punt de vista personal, crec que és un error.

L’esquerra té una nova definició d’home?

D’una banda, respecte a l’existència o no d’un model des de les esquerres del que és un home, tenc dubtes que sigui així. Tenc la sensació que molta de la conversa que es té respecte a les masculinitats des de l’esquerra es fa des de l’acadèmia, és academitzant: està molt vinculada a l’àmbit universitari.

I crec que hem de treballar en altres espais. Pens que hi ha iniciatives com Brothers, que treballa amb al·lots joves, que fan una feina activa en aquest sentit. Ara bé, crec que hi ha problemes: pens que, des de les esquerres, ens hem empassat l’ham i ens han fet creure que el problema és el feminisme. És a dir, l’esquerra ha comprat el marc de la dreta, ha comprat la idea que efectivament els malestars dels homes tenen a veure amb el fet que el feminisme hagi avançat, que les dones demanin molts de drets i que tot estigui ple de feminisme. Ha avançat, és clar; el feminisme avança i llavors els homes s’enfaden. Si compram aquesta retòrica, no anam pel bon camí.

Ens hem empassat aquesta idea, hem pensat que els malestars dels homes són culpa dels avenços feministes. Llavors no podem dir que els homes tenen malestars. M’explic? Ens han entabanat, si deim que els malestars dels homes tenen a veure amb l’avenç feminista.

El fet de reconèixer que hi ha malestars masculins implica que efectivament el feminisme no és bo. Ens hem menjat el marc de l’extrema dreta i ara no tenim la manera de sortir d’aquí, perquè ens han tancat el marc cognitiu, no podem sortir d’aquest pensament. Si no admetem que efectivament hi ha un malestar específic entre els al·lots joves, llavors com hi incidirem?

I crec que no podem donar aquesta batalla per perduda. No podem donar per perduda la batalla que efectivament hi ha una especificitat del malestar masculí i que no es deu al fet que el feminisme hagi avançat. Hem de sortir d’aquesta narrativa: fins que no en sortim, no tindrem res a fer. Què pot fer el feminisme entorn d’açò? Crec que hi ha una cosa del feminisme que s’hauria de posar sobre la taula: igual que durant dècades el feminisme va incidir en la idea que la dona en singular no existeix, sinó que hi ha dones, hem d’entendre que l’home en singular no existeix, sinó que hi ha homes.

I açò és un camp en disputa? És un significant buit? Què és?

Un primer abordatge interessant seria la idea que hi ha homes, i no un home individual. El llibre ofereix una anàlisi i un espai de solució per als homes joves, és a dir, és un llibre que té 70 pàgines —és facilet, posau-vos les piles, al·lots. Ho dic perquè moltes vegades en les entrevistes es parla d’homes i s’oblida l’adjectiu joves, i el llibre no va d’homes: va d’homes joves.

El que oferesc com a paradigma per poder-nos acostar a l’especificitat del malestar dels homes joves és, en primer lloc, que entenguem i que posem sobre la taula que els adolescents i els fillets són subjectes polítics, que les polítiques públiques han de tenir en compte l’especificitat de fillets i joves a l’hora de legislar.

Per exemple, sabem que durant la covid hi va haver tot aquest relat que els joves eren uns descuidats que contagiaven el virus als avis i els mataven. Ara són els joves els que contagien el feixisme i maten la societat. Ja no són considerats subjectes polítics, sinó vectors de contagi. Se’ls exigia un determinat nivell de compromís, de responsabilitat i de sacrifici polític, quan en cap moment havien estat subjectes d’una política pública específica per a ells. Durant l’aïllament, el fumador empedreït podia anar a l’estanc quatre vegades al dia, però un fillet —en una etapa central del seu desenvolupament social— no podia sortir de davant l’ordinador.

Ens queixam que els al·lots estan tot el dia aferrats a la pantalla, quan han estat molt de temps tancats en una casa perquè no s’ha fet un esforç polític per entendre quina era l’especificitat de les seves necessitats. Crec que hi ha una dissonància molt clara, que es demanen esforços i es demanen sacrificis a persones que no són subjectes polítics quan el que toca és treballar juntament amb ells.

Una cosa que em preocupa és que durant molt de temps hem estat blanc de la pressió mediàtica. Hem estat objecte de titulars, articles, columnes i reportatges que responsabilitzen els joves de l’auge del feixisme, i jo encara no he vist accions concretes finançades amb doblers públics, amb feina darrere, que responguin a les necessitats específiques d’aquesta mateixa joventut.

Es generen programes per treballar amb la joventut sense comptar amb els joves. No té sentit. Per no dir que són mínims i que, a més, estan molt mal finançats, i que ens queixam tot el temps del sistema educatiu, quan qui ha desmantellat el sistema educatiu no han estat al·lots de 15 anys, no?

Qualque vegada has abordat la dimensió d’internet com un altre aspecte que cal analitzar. Ho assenyalaves a Política del malestar, i també t’hi has referit en qualque xerrada. Què és avui internet? Per què l’inclous en aquest llibre i com ho fas?

L’incloc precisament perquè és un espai en què totes ens situam cada dia. Totes nosaltres tenim un telèfon intel·ligent o un rellotge intel·ligent que ens connecta a la xarxa 24/7 i sense el qual no podem viure. Em semblava ridícul no fer referència a aquesta realitat. També vaig voler posicionar-me a favor d’internet. Per què? Pel fet que —i aquí analitz la sèrie Adolescence— moltes vegades la narrativa del que passa amb els joves transmet la idea que es radicalitzen per culpa d’internet. Jo crec que cal indagar una mica més en aquesta qüestió. Efectivament, internet ha canviat molt i en molts aspectes ha empitjorat.

Si açò s’ha produït és perquè s’ha permès la privatització d’internet a través de plataformes i xarxes socials, alhora que es criminalitza qualsevol ús d’internet que no vagi vinculat a determinades plataformes. La privatització d’internet es fa a través de l’acció de determinats magnats que tenen un interès polític molt clar. Ho vam veure amb Elon Musk i ho hem vist també en la segona presa de poder de Donald Trump, en què tots els magnats d’internet van aparèixer en la celebració.

Les ràtios de les escoles i dels instituts són cada vegada més grans i preocupants. No es pot fer un seguiment acurat de l’alumnat perquè el cos docent no té la capacitat de fer-ho. Alhora, les famílies es veuen cada vegada més obligades a fer front a un augment de preus que no és proporcional a l’augment de salaris, fet que disminueix el temps disponible perquè els infants puguin tenir una sèrie de relacions amb els pares. Tornam també a les xifres, que a la gent li agraden molt: la primera causa de mort no accidental entre joves en aquest país és el suïcidi. Així mateix, Espanya és dels països amb una taxa de pobresa infantil més elevada. Vivim la desaparició de la idea de la joventut i de la infància com un moment despreocupat de la vida. Açò ja no existeix.