Amb motiu de les Jornades contra el Racisme i la Xenofòbia, organitzades per l’Ajuntament de Maó, Shabab, el Fons Menorquí de Cooperació i la Biblioteca Pública de Maó, entre altres activitats, l'historiador panafricanista Antumi Toasijé impartirà al municipi la conferència “Desmuntant el mite d’una Espanya blanca” i el taller “Educació antiracista davant l’auge dels discursos d’odi”. Aprofitant l’avinentesa, des de Revista Posidònia hem conversat amb Toasijé, actual professor de la Universitat de Nova York amb seu a Madrid i de la Universitat Institut d’Empresa, amb seu a Segòvia.

Miquel López: Per a qui no et conegui, ens pots explicar la teva formació i la teva trajectòria professional?

Antumi Toasijé: Vaig néixer a Colòmbia, em van dur a Espanya amb dos anys i em vaig criar a Eivissa. Després vaig partir a estudiar la llicenciatura d’Història a la Universitat de les Illes Balears (UIB), a Mallorca. Posteriorment, vaig fer els cursos de doctorat a Madrid i més tard el doctorat a Alcalà.

A les Balears, juntament amb altres estudiants africans i afrodescendents, vam crear una associació i vam impulsar un moviment afrocentrat. Vam començar a editar Nsibidi, la primera revista en línia d’estudis afro [a partir d’ara, terme emprat per referir-se a africans i afrodescendents]. També he estat director de la revista de la Federació d’Associacions d’Immigrants a les Illes Balears (FAIB). Després vam organitzar un curs a la UIB amb aquesta mirada africana, des de la perspectiva africana, no com s’havia fet fins llavors —i es continua fent—, amb una mirada molt antropològica, molt colonial, molt existencial, molt d’ONG, fins i tot quan s’intenta que no sigui així.

A Madrid em vaig involucrar en la federació panafricanista i vam organitzar un congrés internacional a la UNED que va ser important perquè va permetre extreure unes conclusions que, a la llarga, es van traduir en la fita recent més important de les comunitats africanes d’Espanya: es va aconseguir una proposició no de llei per reconèixer la població africana i afrodescendent de l’Estat. Posteriorment, en l’àmbit professional, he estat conferenciant, professor universitari i president del Consell per a l’Eliminació de la Discriminació Racial o Ètnica entre els anys 2020 i 2024.

ML: En relació amb la teva trajectòria professional, com definiries el teu posicionament intel·lectual? Et reconeixes en corrents com el pensament decolonial, el panafricanisme, etc.?

AT: Dins de les ciències socials en el món africà i afrodescendent, hi ha diversos corrents epistemològics. Amb tot, és rellevant assenyalar que, a mitjans dels 50 i 60, sorgeix el que podem anomenar afrocentricitat, que no s’ha de confondre amb l’afrocentrisme, entès com la pràctica de recuperar la cultura africana (vestimenta, llengües, religions, etc.). L’afrocentricitat, per la seva banda, és la perspectiva africana a l’hora de narrar fets que tenen a veure amb Àfrica. Llavors, l’afrocentricitat va ser desenvolupada als anys 80 pel filòsof Molefi Kete Asante i l’historiador Cheikh Anta Diop. 

Per posar algun exemple d’aquesta mirada afrocentrada, no deim “esclaus” o “esclaves”, sinó “persones esclavitzades”. És cert que aquesta formulació no es va inventar des de l’afrocentricitat, ja que els europeus, quan parlaven d’europeus esclavitzats, no deien esclaus. No van dir mai que Cervantes fou un esclau, sinó que va ser esclavitzat, de manera que reconeixien que el subjecte és lliure i que l’esclavització és una pràctica forçada. Tampoc empram terminologies com ara tribu o barraca, que s’empren freqüentment de manera inadequada i resten importància a l’africà. 

Capgiram el llenguatge des del punt de vista semàntic. També analitzam el passat amb aquesta mirada, com va fer Martin Bernal per al cas grec, que va arribar a afirmar que Grècia va ser civilitzada per Egipte (reconegudament negre) i els fenicis. Aquest tipus de relats que s’allunyen de la història convencional —en què els africans no surten o surten només com a subjectes de l’antropologia, que concep les societats africanes com a permanentment iguals i simples—, són els que ens interessa treure a la llum. Açò és l’afrocentricitat.

Després hi ha el panafricanisme, que és un altre tema. És un corrent de pensament fonamentalment polític. L’objectiu del panafricanisme és alliberar tots els pobles africans del jou colonial i unir-los en un estat africà unificat i fort, lluny del colonialisme. Àfrica per als africans i africanes.

El decolonialisme sorgeix del pensament anticolonial, que té com a màxim exponent Frantz Fanon, que als anys 60 va analitzar els efectes psicològics devastadors de la colonització sobre els pobles colonitzats, tant al Carib francès com a Algèria. Enfront del discurs que presentava la colonització com una missió civilitzadora positiva, Fanon va mostrar la seva violència estructural i va defensar que l’alliberament només es podia aconseguir mitjançant la confrontació.

A partir de les aportacions de Fanon i d’autors com Oliver Cox, vinculats a la teoria del sistema-món, a les dècades dels 70 i 80 emergeix a l’Amèrica Llatina (o Abya Yala, segons la denominació dels pobles originaris) la teoria del decolonialisme. Aquest corrent es desenvolupa principalment en l’àmbit acadèmic i cerca desconstruir les estructures mentals, socials i narratives heretades del colonialisme, sobretot a Abya Yala, i veure com els efectes perniciosos de la colonització continuen desempoderant els pobles no blancs en aquests països. Tot i que influeix en la política a través dels moviments socials, el decolonialisme no s’orienta prioritàriament a conquerir directament el poder polític institucional.

Hi ha certes pràctiques que provenen del decolonialisme, no intencionalment, però que al final invisibilitzen la lluita africana. Per exemple, quan es parla de “racialitzats”, així en general. Açò és un error greu. Perquè tothom és racialitzat, les persones blanques també. El que passa és que hi ha persones que són racialitzades per oprimir i n’hi ha que ho són per ser oprimides. I el que passa és que les persones anomenades “negres”normalment se situen a la base d’aquesta piràmide social, i fins i tot dins dels mateixos“racialitzats” hi ha discriminacions.

I quan des del decolonialisme s’apel·la a una solidaritat entre tots els pobles oprimits pel racisme —que amb açò hi estic d’acord—, se sol acabar fent un totum revolutum en què la lluita afro, negra, queda invisibilitzada. Ha tingut tant de predicament que, en part, s’han deixat de banda les contribucions africanes al pensament, i sembla que des d’Àfrica no s’ha creat teoria anticolonial. En aquest sentit, ara hi ha qui proposa descolonitzar el mateix decolonialisme. I aquí hi ha molt més feminisme, molta més presència indígena, dels pobles originaris, i més visibilització de la importància de l’afrodescendència.

ML: Llavors, des d’aquesta perspectiva —afrocentrada en l’àmbit acadèmic i panafricanista en l’àmbit polític— és des d’on impartiràs la conferència el 20 de març a Ca n’Oliver. Fent una síntesi, de què ens parlaràs?

AT: La meva tesi doctoral és sobre la presència africana i afrodescendent en el que avui dia coneixem com a Espanya, des de la prehistòria fins a l’actualitat. És una tesi bastant extensa. El meu objectiu era desmuntar la idea que Espanya era un país només blanc, només europeu, només cristià. Per açò, vaig fer un recorregut llarg. Mostrarem personatges invisibilitzats i desmuntarem mites. Personatges com Juant Latino, catedràtic de la Universitat de Granada, el màxim expert en llatí del seu temps; Chikaba, primera dona africana negra que va publicar en una llengua europea moderna; Juan Pareja, pintor esclavitzat per Velázquez, o Céspedes, cirurgiana i soldada.

Acostant-nos a les Balears, veurem una pintura sobre la conquesta de Mallorca i analitzarem a qui i com es va representar. Les Balears no van ser mai totalment musulmanes, ni totalment cristianes, ni totalment jueves: sempre van ser les tres coses, i també altres. Sempre hi va haver població anterior a cada invasió que es mesclava. Ens han venut un relat molt simplificat, i la presència mal anomenada àrab —en realitat, era majoritàriament nord-africana— ha estat llegida com a semita, blanca, cosa que també és una falsedat. També tenim els fenicis i els cartaginesos, que eren igualment diversos: hi havia persones negres fenícies i cartagineses a la Península i a les Balears, etc. Posteriorment, també hi va haver presència negra durant la cristianització i, després, lògicament, un increment durant el procés d’esclavització.

També comentarem la participació balear —i, concretament, menorquina— en l’esclavisme, que va durar fins al segle XIX i va ser l’origen de moltes de les fortunes locals. I, més recentment, la presència de població negra en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. Veurem tot açò… i no dic res més, perquè heu de venir a la xerrada.

ML: L’endemà també fas un taller a Ca n’Oliver. Quin objectiu tindrà?

AT: En primer lloc, entendre què és el racisme. Perquè sembla que tothom ho té molt clar, però s’ha de conèixer bé: quins orígens té, com es construeix, etc. Desmitificarem la idea que defensa que és un aspecte merament psicològic. El racisme és una ideologia imposada i, com a tal, l’hem de desmuntar des de les idees. També parlarem dels instruments de què disposam per lluitar contra el racisme, com les lleis, els recursos i les institucions. Finalment, abordarem la lluita afro contra el racisme a Espanya, i desmuntarem mites una vegada més.

ML: Per acabar, voldria dur l’entrevista a l’actualitat. Em sembla molt interessant el tema del Sahel, encara que arriba poca informació. Què passa?

AT: Hi ha un moviment que va començar fa quatre o cinc anys als països de la zona anomenada Sahel, que s’estén des del Senegal fins al Sudan, entre el Sàhara i la franja tropical. Aquests països han patit el fanatisme dels terroristes religiosos, en part a conseqüència de la caiguda de Gadafi. Molts eren mercenaris vinculats al seu règim i, després de quedar sense líder, es van expandir pel desert i van generar moviments radicals que han amenaçat els estats de la zona. Hi va haver moments en què Mali va estar a punt de caure en mans d’aquests grups. Per evitar-ho, va recórrer a França, considerada la potència neocolonial africana per excel·lència.

França va aprofitar aquesta situació per incrementar la seva presència i el seu control en aquests països. Posteriorment, van sorgir sospites que França hauria arribat fins i tot a entrenar aquests grups: com que eren relativament fàcils de vèncer, podria haver estat interessada a enquistar el conflicte per mantenir la presència sobre el terreny, una regió rica en recursos minerals.

Aquests països han tingut revolucions socials que han situat un seguit de militars al capdavant. Ara mateix hi ha tres militars a Mali, Níger i Burkina Faso. Els tres països s’han alineat contra el neocolonialisme i duen a terme mesures per aconseguir la sobirania sobre els seus recursos.

Hi ha crítiques al fet que siguin militars, que no hi hagi eleccions, però és que el sistema democràtic imposat a Àfrica és europeu: Àfrica ja tenia els seus propis sistemes de diàleg, i tot açò va ser deixat de banda pel sistema colonial.

En molts de casos, aquests pobles estan en situació de democratura: una dictadura simula unes eleccions, però estan manipulades, perquè, en un país amb una renda per càpita molt baixa és fàcil comprar unes eleccions. Llavors, si no hi ha una societat civil forta i amb una sèrie de contrapesos, unes eleccions tenen poc sentit. D’altra banda, actualment aquests líders militars tenen suports populars molt forts.

ML: Podria generar un efecte dòmino? 

AT: Tant de bo. Fa poc, Ghana ha signat un acord de defensa mútua amb els països de l’Aliança dels Estats del Sahel. Jo som dels que proposen que es deixi de dir així i es digui Aliança Africana, perquè quedi clara la vocació d’incloure tot el continent. És difícil: Ibrahim Traoré, a Burkina Faso, tal vegada el més conegut dels tres, ha patit molts d’intents de cop d’estat i d’assassinat… Veurem què passa.