N’hi ha hagut prou amb una espurna per incendiar-ho tot. La localitat murciana de Torre Pacheco és, aquests dies, l’epicentre de l’actuació de diverses organitzacions d’extrema dreta vingudes de tots els punts de la Península per protagonitzar una cacera contra migrants, especialment nord-africans, amb l’argument de la justícia pel propi compte.

Després de la presumpta agressió per part d’un grup de joves d’origen marroquí a un vesí de la ciutat el matí del 12 de juliol, Vox i altres organitzacions ultres van convocar una autèntica “purga antimigrant” a través de les xarxes socials, que des de fa dies manté en suspens aquest poble de tot just 40.000 habitants, dels quals un terç són persones migrades que treballen al camp.

Les proclames polítiques de l’odi que impulsa l’extrema dreta han traspassat el pla discursiu per convertir-se en una realitat concreta i terrible. Mentre grups radicals protagonitzen la seva Kristallnacht particular a Múrcia, a Revista Posidònia parlam amb Marçal Terrades, politòleg i analista de dades especialitzat en opinió pública, per entendre com hem arribat fins aquí, què podem fer per construir una trinxera contra l’extrema dreta i com podem combatre la polarització i la violència.

Estam en un moment en què la dreta i l’extrema dreta han aconseguit certes victòries en el pla discursiu social: les posicions racistes, misògines i, fins i tot, el revisionisme històric en termes reaccionaris han aconseguit penetrar en capes cada cop més grans de la societat. Som a les portes d’una nova era d’hegemonia de l’extrema dreta?

El moment actual no és l’inici d’una nova era determinada, sinó la culminació d’un llarg procés de treball cultural i polític. La dreta i l’extrema dreta han sabut construir, durant dècades, xarxes d’influència, espais de pensament i narratives capaces d’ocupar el buit emocional deixat per la crisi del vell contracte social.

En un món sacsejat per la incertesa, l’acceleració de les desigualtats i la pèrdua de sentit, la dreta radical ha ofert respostes simples a problemes complexos. Ha sabut ser emocionalment transgressora allà on l’esquerra ha projectat sovint un to de renúncia, de tancament en cercles propis o, fins i tot, de superioritat moral.

La gent no s’uneix a projectes que transmeten decadència o culpa. La gent necessita sentir que hi ha futur, que hi ha horitzó. I aquí és on l’extrema dreta ha guanyat avantatge: oferint pertinença, orgull i la falsa promesa de recuperar un ordre perdut.

Però cap hegemonia és inevitable. El futur continua obert. La qüestió és si serem capaços de reconstruir un horitzó comú que parli a les emocions de la majoria social, no des de la nostàlgia o la resignació, sinó des de la possibilitat de construir una vida digna i compartida.

Parlem dels fonaments de l’extrema dreta en termes d’interessos. Què hi ha darrere d’aquest auge? Per a qui diries que és útil el discurs discriminatori, antimigrant, racista, etc.? Sabem que hi ha interessos econòmics, però ho podem demostrar amb dades també a ca nostra? 

El discurs discriminatori no és espontani ni només una resposta emocional: respon a interessos molt concrets. La divisió de la societat —el fet d’assenyalar enemics interns, com ara els migrants, les dones que reclamen drets o les minories culturals— ha estat històricament una estratègia per desviar l’atenció de les estructures reals d’injustícia i de concentració de poder.

Qui se’n beneficia són les elits econòmiques i polítiques que necessiten mantenir els de baix enfrontats entre ells perquè no qüestionin l’ordre existent. A ca nostra, podem comprovar com les zones amb més precarietat material són també les més vulnerables a aquests discursos, no perquè la pobresa porti directament a l’odi, sinó perquè l’angoixa i la manca de futur fan més fàcil creure en solucions simples i imaginar enemics propers.

Les xarxes socials amplifiquen aquest procés. Qualsevol petit conflicte, discussió o baralla es grava, es comparteix i es fa viral, fet que genera una sensació d’inseguretat constant. La percepció que el caos és a tot arreu es retroalimenta a cada impacte visual.

I, tanmateix, segurament hi ha rics que roben molts més diners o tenen un impacte molt més directe a la butxaca de tots nosaltres. Però no existeixen vídeos explícits d’açò que es puguin fer virals. El que no té imatge no genera emoció immediata. I aquí rau una de les grans trampes de la batalla cultural contemporània: el que realment ens afecta sovint queda invisibilitzat, mentre que el que es pot viralitzar emocionalment es converteix en la realitat aparent.

⁠L’extrema dreta s’ha estès més ràpidament en altres països que a l’Estat espanyol, però aquí també ha acabat entrant amb força a les institucions. Com s’explica aquest retard? Entenc que el PP ens ha jugat a favor en aquest sentit, però també ha sabut mantenir viva (tot i soterrada) la llavor del feixisme. Quin rol diries que hi tenen els nacionalismes perifèrics?

L’extrema dreta institucional ha trigat a emergir amb força i marca pròpia no perquè el franquisme desaparegués, sinó perquè va quedar soterrat dins la dreta tradicional. El Partit Popular, en aquest sentit, és un cas gairebé únic a Europa: no ha fet mai el procés de “matar el pare” i trencar simbòlicament amb el feixisme del segle XX. El franquisme no ha estat mai un passat incòmode a superar, sinó un origen polític a gestionar.

Aquesta incorporació tàcita del franquisme dins de les estructures democràtiques ha permès una hibernació del feixisme explícit. No calia una extrema dreta separada mentre el PP podia aglutinar tot l’espai conservador dins una mateixa estructura. Però el franquisme sociològic —en el pla cultural, emocional i simbòlic— no va desaparèixer mai.

De fet, ja a les eleccions europees del 2014, en el mateix moment en què Podem apareixia com a expressió d’indignació i demanda de canvi, Vox va estar a punt d’entrar al Parlament Europeu. Li van faltar només uns pocs milers de vots. Açò demostra que l’extrema dreta no era nova: era latent i esperava l’escenari adequat per fer el salt.

D’altra banda, els nacionalismes perifèrics, i especialment el català, van tenir un paper singular: van construir relats col·lectius d’esperança i renovació, i van proposar —sobretot en el cas català— la idea d’un nou estat com a camí per superar el malestar generat per la crisi econòmica i política.

Davant d’aquest impuls, el nacionalisme espanyol més conservador va reaccionar replegant-se: va convertir la unitat de la nació en l’últim gran relat emocional capaç d’aglutinar sectors molt amplis. Així, mentre que uns proposaven construir futur, d’altres ressuscitaven símbols i emocions antigues per defensar un ordre que percebien amenaçat.

Amb la crisi del model territorial i l’erosió de la confiança institucional, les costures es van esquerdar definitivament. Va ser aleshores que la part més reaccionària d’aquest franquisme latent va trobar en Vox una expressió oberta i pròpia. L’extrema dreta no ha aparegut de nou: ha deixat d’amagar-se.

⁠Un gran tema de l’actualitat és l’enorme polarització entre dones i homes joves. Sentim a parlar molt dels incels i del creixent extremisme i antifeminisme entre els homes joves, mentre que les dones joves tendeixen a discursos més progressistes. Què n’hem de fer d’aquesta polarització? Com creus que afectarà la societat del futur?

La fractura creixent entre dones i homes joves és un dels grans símptomes de les transformacions profundes que viu la societat contemporània. Les dones joves, protagonistes de les últimes onades de mobilització social, han sabut construir comunitats d’empoderament i futurs compartits. En canvi, molts d’homes joves viuen els mateixos processos de canvi amb sentiments de pèrdua i desorientació.

Aquesta diferència no és casual. Diverses condicions estructurals expliquen la dretanització d’una part dels homes joves: l’impacte de l’automatització i la precarització laboral, que ha afectat especialment feines tradicionalment masculines; la percepció que han de pagar les conseqüències econòmiques i socials dels errors de generacions anteriors; l’individualisme extrem que promouen les xarxes socials, amb una pèrdua de relacions cara a cara, i l’aïllament emocional i sexual, que fa augmentar la soledat i el ressentiment.

Aquest context crea un terreny fèrtil perquè sorgeixin moviments com el dels incels o per alimentar narratives de victimització masculina. El problema no és només polític: és vital. És una crisi de sentit i de pertinença.

Ara bé, cal introduir un matís important: en les últimes enquestes d’opinió es comencen a detectar petits senyals de dretanització entre les dones joves, sobretot en qüestions vinculades a la confiança en l’Estat, les polítiques econòmiques i la idea d’esforç i mèrit individual. Tot i que el feminisme continua essent un pol de mobilització fonamental entre les dones, caldrà estar atents a aquestes tendències emergents, ja que poden transformar el mapa polític de la joventut a mitjà termini.

En l’àmbit concret de les Illes Balears, fa uns mesos es va donar el cas d’un diputat de Vox que va felicitar el Día de la Victoria en el ple del Parlament, amb plena connivència del president de la cambra. Fins fa uns anys, açò hauria estat impensable. Què ha canviat en la societat perquè ara sigui possible?

El que fins fa uns anys hauria estat socialment i políticament impensable avui s’ha normalitzat. Aquesta mutació no és casual: és el resultat d’un procés sostingut de desplaçament dels límits del que és acceptable. L’extrema dreta no només pretén guanyar vots, sinó sobretot guanyar espai simbòlic, imposant presència i fent que discursos i gestos abans intolerables esdevenguin habituals.

La societat ha viscut una erosió progressiva de la memòria democràtica i una pèrdua de consensos fonamentals sobre què significa viure en llibertat i respecte mutu. Alhora, l’extrema dreta ha aplicat una estratègia molt calculada: no cercar l’acceptació immediata, sinó tensar la corda contínuament, mitjançant la provocació, i retrocedir només si la reacció és molt contundent. Si no hi ha una resposta ferma, la provocació següent serà encara més gran.

Aquest mecanisme és clau per entendre la dinàmica actual: si no combats amb duresa aquestes provocacions, no es queden quiets, sinó que avancen i continuen explorant fins on poden arribar. El que avui sembla un gest aïllat demà pot consolidar-se com un nou “sentit comú” reaccionari.

La responsabilitat, per tant, no recau només en qui provoca, sinó també en qui calla o normalitza. El silenci davant l’extremisme és, de facto, una forma de col·laboració passiva. Combatre aquestes derives no significa només denunciar-les, fer comunicats o tuits des del sofà de casa.