La de Júlia Sánchez Cid és, juntament amb les de Thais Bonilla Martínez, Juliana Tapielo Polaina i Rita González Soler, una de les històries centrals que aborda el documental Viure la Mort, que es projecta aquest dimarts i dijous als cinemes Moix Negre de Ciutadella, en el marc de Cineclub. Una aproximació al dol i la mort dels éssers estimats, processos travessats per la mercantilització i els negocis, però també negats i silenciats a les nostres societats, que no accepten els finals de vida sinó a través de la lògica imperativa del capital.

Amb l'objectiu de conèixer més sobre aquest curt coproduït per La Directa i Papaia Produccions, avui parlem amb Júlia, que fa part al col·lectiu Som Provisionals, una associació catalana que treballa per construir una xarxa que procura cuidar el fet de morir amb amor i en comunitat.

“Viure la mort” fa una crida a repensar de quina manera vivim la mort i el dol. Per què es important?

Crec que és important per repensar com vivim la vida, la forma d’estar en aquest món i com ens relacionem entre nosaltres o amb la natura. Vivim un moment de crisi en molts sentits, i en un sistema que no és sostenible. Per generar un canvi  no només han de canviar les pràctiques, sinó també els imaginaris. I dins d’aquesta lògica també canviar la manera com vivim la mort. La forma com ens han ensenyat a viure-la no té sentit. 

Ens han educat en el tabú sobre una cosa tan natural com és que ens morim. Ho vivim d'una manera aliena i amb desconeixença sobre què implica cuidar algú que s’està morint, què implica morir o què implica viure un dol quan és una cosa absolutament vital. A tots ens passarà d’una manera o l'altra. Per tant, és important repensar com vivim la mort i els dols per viure bé i cuidar-nos. 

Ens han fet pensar que no som finites, com si la mort fos quasi un accident, quan forma part de la nostra naturalesa essencial. Per això, quan passa no tenim eines i no sabem què fer i què ens està passant, ens aïllem i ho vivim d’una manera molt individualista o caiem en la soledat. Viure d'esquena al fet que tots morim i que perdem, que les coses que estimem desapareixen, genera molt patiment. La vida implica dolor, però el patiment és un afegit evitable. Podríem viure la mort d’una manera molt més curosa, sostenible i amorosa.

Què ha fet que visquem la mort d’aquesta manera? 

Jo ho relacione directament amb el sistema capitalista i tot l’imaginari que ha creat. El capitalisme pensa la natura com un recurs, un objecte de consum, i la utilitza com si fos il·limitada i sense respectar els seus cicles. Nosaltres, com a éssers humans, també som considerats recursos, i se’ns utilitza amb aquesta mateixa lògica. No podem aturar-nos. Hem d’estar sempre productives, i s’elimina de la normalitat la gent que no encaixa en aquesta cadena productiva.

Ens fan creure que hem d’evitar fer-nos grans, posar-nos malaltes o ser dependents perquè és vist com un fracàs. Aquest sistema necessita que creguem que ho som d’immortals, i que és culpa nostra si som vulnerables. Hi ha tot un imaginari sobre la salut que tendeix a explicar que la salut és estar sempre bé, quan la naturalesa humana implica també malaltia, forma part de viure. Fer-nos creure que som immortals i que no patim mai és una manera de controlar-nos. 

És el que anomeneu la necropolítica...

Sí. La necropolítica són totes aquestes polítiques i lògiques institucionals o empresarials que expulsen totes aquelles persones que no són productives. Per posar un exemple: les retallades en pensions a la gent gran no maten directament, però produeixen un empitjorament de la salut i del benestar que provoca que la gent gran mori abans o en pitjors condicions. Es veu molt clarament amb les retallades, però la necropolítica són també les polítiques migratòries amb les fronteres. 

Qui se n’aprofita d’aquestes polítiques i d’aquesta forma de viure la mort? 

A nivell macro, les elits econòmiques. Grans fortunes, grans empreses i Estats. Però anant a allò més concret, a l’Estat espanyol qui es beneficia que la mort siga tractada com a un tabú o que no sapiguem cuidar la mort són clarament les empreses asseguradores i les empreses funeràries, que treballen plegats. Ací les empreses que dominen el sector són poques i han conformat un oligopoli que treu beneficis milionaris del fet que deleguem en elles per desconèixer com podem gestionar la mort. 

No saber com fer-nos càrrec fa que puguen fer amb nosaltres el que vulguen. Abans les cures i morir eren molt diferents. Al segle passat es feien coses que ens semblarien impossibles. Que el cos estiga a casa per exemple, que de fet és legal, molt poca gent ho fa ja. O netejar i preparar el cos, que és una cosa que sempre s’ha fet a casa i que ho feia la gent propera, ara sembla una cosa perillosa. 

Com afecta aquesta mercantilització de la mort a les persones que passen per un procés de dol? 

La desapropiació de tot el procés de morir i cuidar el fet de morir ens aïlla, fa que les comunitats no estiguen unides i siga més difícil cuidar-nos juntes. Que no hi haja una forma més pública, més social i col·lectiva d’acomiadar-se d’una persona, guardar-ho a casa nostra i a la intimitat, el que fa és que tinguem una salut col·lectiva molt danyada. Per tant, una conseqüència és l’aïllament i la soledat. Per altra banda, no poder acomiadar-nos d’una persona com ho necessitem afecta molt al dol, i no només quant a la nostra salut mental. Hi ha estudis que parlen de cronificació de malestars físics que tenen a vore amb dols no fets. 

Un exemple que mostra el documental és la situació viscuda durant la pandèmia

A la pandèmia s’ha vist de forma molt clara. La salut mental de la gent que no ha pogut acomiadar-se de les persones que han mort s’està veient afectada i els seus efectes es veuran en els anys vinents. Quan una persona estimada mor vivim un moment molt vulnerable. Que en un moment així ens trobem amb una situació d’abús, no només pel fet que siga econòmicament molt car, sinó també per no poder acomiadar-nos o fer allò que la persona volia fer a la seva mort, fa molt mal i es queda guardat en el cos. 

La forma com aquest sistemagestiona la mort, genera desigualtats? Com s’expressen?

En el documental es veu molt clarament. Hi ha persones que durant la seva vida viuen violències i desigualtats estructurals concretes, i això també es reflecteix en el morir. La forma com moren les persones precaritzades, les persones racialitzades o que pateixen les polítiques migratòries, les persones que viuen al carrer o les persones a les presons és molt diferent de com mor una persona amb tots els privilegis, recursos o reconeixement social. També passa amb el col·lectiu LGTBI, amb situacions de violència cap a les seues identitats que ja passen en vida, com la negació del seu nom o del seu gènere al funeral o al tanatori. Tot això pot passar, o no, si ens organitzem. Per cuidar que això no siga així estan les resistències col·lectives.

Com afectaria les nostres vides col·lectivitzar la forma de gestionar la mort i el dol i repensar l’imaginar sobre aquesta vivència?

Crec que seríem més felices. Compartir el dolor és preciós i fa que la gent s’unisca més. Quan ens sentim escoltades, que l’altre sent coses semblants a nosaltres, quan sentim que importem, ens unim a aquella persona. Canviar aquest paradigma sobre com vivim la mort ens faria estar més unides i viure millor. Juntes tenim més capacitat de treure tota l’emoció que tenim. Ningú se salva sola. 

Aquest és el plantejament que feu des de Som Provisionals

Sí. El nostre objectiu principal és que la gent tinga aquesta informació i que puga generar xarxa per cuidar el morir. Garantir la sobirania i l’autogestió en aquest àmbit només és possible si ho fem col·lectivament. Que la gent tinga la formació per poder escollir, generar espais d’empoderament per treure l’emoció i per crear juntes comiats i acompanyaments al dol comunitaris. 

Plantegeu repensar la mort com un acte polític i de transformació socioeconòmica. En quin sentit? 

Si pensem l’economia tal com jo he après l’economia feminista, l’economia és tot allò que fem per resoldre les necessitats que tenim. Des d’aquest plantejament, canviar la forma com ens relacionem amb la mort vol dir que les necessitats que tenim en aquest àmbit estarien en mans de la gent, i no marcades per una funerària. Si la ritualització de la mort és nostra, feim un gir als ritmes de tot. Al final és  repensar profundament com vivim i com ens relacionem, i a escala socioeconòmica això és canviar-ho tot. 

Com creus que ha acollit el públic el documental? Amb quines reaccions t’has trobat?

El documental ha estat molt ben acollit. M’he trobat amb reaccions de sorpresa amb persones que no estan acostumades a parlar de la mort, però en general el que genera són ganes de parlar i d’aprofundir, que crec que és molt bon senyal. El documental obre clarament un espai per parlar del tema, i crec que aquí és important que la gent se’n vaja amb una idea esperançadora. Poder parlar del que podem fer i del que s’està fent, del poder de la gent, de les eines que tenim per preparar-nos. Tot i que el marc legal puga ser molt restrictiu, les empreses funeràries no tenen el poder absolut. És possible organitzar-nos per viure la mort i els dols d’una altra manera.