27/01/2025
El canvi, la mutació, la transmutació, el vertiginós ritme de la vida i l’inexorable pas del temps són alguns dels temes que travessen Del color de les pedres que s’esmolen, el primer llibre de poemes de Joan Rotger (Ciutadella, 1995), guanyador del Premi de Poesia Gumersind Gomila 2024 i finalista del guardó Salvador Iborra 2023. Després de publicar Interstici en col·laboració amb Anaïs Faner i Cecília Navarro, l’estrena d’aquest primer poemari es presenta com una proposta generacional per reflexionar sobre la contemporaneïtat, una invitació a pensar en la velocitat del nostre temps i, finalment, una aposta radical per la tendresa.
A Revista Posidònia hem parlat amb Joan Rotger per saber-ne més sobre "Del color de les pedres que s'esmolen"
—Joan, com van ser els teus inicis? Què et va motivar a iniciar aquest camí en l’escriptura i què diries que et motiva avui dia?
—Al principi, vaig començar escrivint cançons, fa ja uns anys. En aquell moment tocava la guitarra, m’agradava molt llegir les lletres de les cançons, recitar-les, traduir-les de l’anglès, etcètera. Així vaig començar amb aquestes coses. Açò em va dur, a poc a poc, a pensar les lletres fora de les cançons i vaig començar a passar-les al paper. A poc a poc vaig veure que m’agradava com quedaven i que tenien certa similitud, salvant molt les distàncies, amb algunes coses que llegia a l’escola o fins i tot amb algun llibre que tenia per casa.
Quant a les meves referències i lectures primerenques, et diria que record especialment un llibre d’Antonio Machado que em va arribar a les mans i que havia estat de la meva mare als anys setanta. També tenc un record especial de les lectures de Lorca... A partir d’aquí, va començar una recerca. De fet, al principi escrivia en castellà.
—I com vas resoldre el pas al català? Com va ser aquest moment?
—La veritat és que, al principi, la llengua literària la tenia més a mà en castellà, probablement per tot el que havia llegit. Aquestes lectures en castellà més canòniques són les primeres que t’arriben. Tanmateix, vaig començar a llegir en català i, des de llavors, no vaig tornar a escriure mai més en castellà, realment. El canvi va ser ràpid i natural.
—Parlem de Del color de les pedres que s’esmolen. Com va ser el procés creatiu d’aquest llibre i què hi ha de diferent amb Interstici?
—Crec que hi ha una transició en termes del que he publicat. D’una banda, Interstici (Llentrisca Edicions, 2023), una publicació que vaig compartir amb Anaïs Faner i Cecília Navarro, va ser una experiència força diferent del que finalment ha estat Del color de les pedres que s’esmolen. Sobretot perquè allò va ser el resultat d’una residència artística. És a dir, la situació d’escriptura era diferent, perquè partíem d’una temàtica molt clara, de manera que escrivia en funció del que volia transmetre. En aquell procés d’escriptura, vaig llegir molts d’assajos de Butler, Vassallo, Sara Ahmed, bell hooks. Va ser un procés més tècnic, més en to d’assaig, per dir-ho de qualque manera. El que vull dir és que és un llibre molt diferent.
D’altra banda, en el cas de Del color de les pedres que s’esmolen, ha estat un procés d’anys, i al voltant de la idea del canvi i la transformació. Aquest llibre parteix molt de la reticència, en general, cap al fet de canviar, de la poca predisposició al canvi. I ho vaig escriure pensant que el canvi és una cosa inherent a l’existència. Em sembla més lògic que l’abracem i el disposem de la manera que nosaltres vulguem o puguem. Aquesta idea és un poc el que vehicula el poemari.
—Pel que fa a l’elecció dels temes que treballes, es pot dir que són, d’alguna manera, també les preocupacions d’una generació. Com arribes a pensar el canvi com a temàtica per fer poesia? Què significa per a tu aquesta idea?
—M’hi trob còmode. La poesia és una eina comunicativa molt potent i que em serveix molt per explicar coses d’una manera que no trobaria en cap altre lloc. És útil per fer introspecció també, per reflexionar sobre aquestes temàtiques d’una manera que també m’agrada. No fer-ho des de l’anàlisi, sinó des del joc. Jugar és molt important per a mi. Crec que, d’aquesta manera —jugant, cercant imatges i tonalitats—, et trobes amb coses, et fas preguntes, escrius, reescrius, modifiques, tornes a pensar... I es va desenvolupant aquesta idea dins d’un poema o d’un llibre.
—Hi ha alguna cosa de joc en el teu procés...
—Absolutament. Jug amb la imatge, amb les paraules, amb les perspectives. Per exemple, a Del color de les pedres que s’esmolen hi ha moltes perspectives que es miren des de diferents angles, perspectives que xoquen o que estan contraposades, tot a través d’una dinàmica de joc. El joc melòdic, el joc rítmic d’un poema. M’agrada molt recitar abans de donar per acabat un poema. Quan escric, sempre hi ha algun moment en què recit poemes per veure si funcionen també melòdicament o rítmicament, etc..
—Fa poc que has guanyat el Premi Gumersind Gomila de Poesia per a Joves. Com t’ha afectat aquest reconeixement, tant personalment com artísticament?
—Va ser una sorpresa molt gran. El reconeixement és increïble, especialment pel jurat, que incloïa figures de gran prestigi dins les lletres. Realment em va emocionar molt perquè el premi, a més de la dotació econòmica —que és important—, implica la publicació del llibre, que per a mi era un petit somni.
Artísticament, m’ha donat molta energia, sincerament. Aquest mateix poemari va quedar finalista del Salvador Iborra el setembre del 2023. Del Salvador Iborra al Gumersind Gomila hi vaig fer molts canvis, però es podria dir que és el mateix poemari.
—Com és el teu procés creatiu? Fas moltes correccions? Els textos s’acaben o s’abandonen?
—Bona pregunta. Començaré pel final. Crec que arriba un moment en què has de dir prou. Tal vegada hi ha gent que és capaç de veure una obra completament acabada, però a mi em costa. També crec que és molt important entendre que, en algun moment, allò ha d’estar quiet, i que està bé, que cal passar a una altra cosa.
Pel que fa a la correcció, som bastant obsessiu amb el fet de corregir i anar modificant. Tot i així, mai descart del tot el que no em funciona. Faig una correcció positiva, per dir-ho d’alguna manera. Llegesc molt el que faig, recit molt el que escric. Apunt idees al mòbil, agaf inspiració de converses, d’idees fugaces, i amb tot açò vaig construint la meva obra.
—Parla’ns sobre les teves influències i lectures canòniques i contemporànies.
—Pel que fa a lectures i poetes més contemporanis, val la pena mencionar la darrera edició del Certamen d’Art i Poesia Jove Salvador Iborra, que em va permetre conèixer i crear xarxa amb els 12 finalistes, amb qui vam fer diferents estades a les Illes Balears, al País Valencià i a Catalunya.
Allà vaig començar a sentir noms de poetes actuals que fins aquell moment desconeixia, com Anna Pantinat, Maria Sevilla o Mireia Calafell. També vull destacar un espai clau per al foment de la poesia emergent, que és el cicle que es fa cada dimecres a La Deskomunal, al barri de Sants, a Barcelona. Crec que en aquest espai passen coses molt interessants dins la poesia contemporània.
Pel que fa a lectures que em van començar a interessar, van ser Miguel Hernández, Lorca, Salvador Espriu, etcètera. Amb tot, he de dir que jo som bastant nou en aquest món.
—Què penses de la producció i el panorama cultural de Menorca? Què li passa a la nostra generació amb aquest panorama i l’oferta actual?
—Tot i que ara hi ha moltes novetats, com ara Es Far Cultural, la revista Lucas, l’Editorial Cuc o fins i tot aquesta mateixa publicació, crec que li falta una mica de força, sobretot de reconeixement i suport. És molt difícil subsistir artísticament dins el món cultural de Menorca.
És complicat trobar lectors, escriptors, artistes o gent que tengui predisposició a participar en el que s’ofereix, però encara és més difícil si l’oferta és escassa. I aquesta escassetat sovint es deu al fet que molta d’aquesta oferta queda fora de les lògiques de mercat.
La veritat és que és difícil pensar-ho des d’aquí. Ara fa temps que no visc a Menorca, però record que anys enrere ens queixàvem que faltava oferta, que hi havia poc per veure. Crec que açò està relacionat amb la falta de col·laboració entre municipis: fa falta impulsar més activitats que no es facin només a Ciutadella o Maó, i que hi hagi facilitats de transport públic per arribar arreu. La xarxa del públic es crea, però s’ha d’impulsar també amb polítiques concretes.
D’altra banda, com a públic, també crec que hem de fer escola. Hem d’aprendre a moure’ns, acostumar-nos a assistir als actes, a consumir poesia, literatura o periodisme com una part del nostre activisme, i no només com un consum cultural puntual.
—Finalment, quines són les pròximes presentacions? On podem anar a sentir les teves poesies?
—Encara no tenc presentacions programades a l’agenda, ja que el llibre tot just acaba de sortir. De moment, estic acordant amb els editors a quins llocs aniré. Segurament hi haurà qualque cosa a Barcelona, probablement a Mallorca i també a Ciutadella, però encara no hi ha dates tancades.
Pel que fa a recitals, et puc confirmar el cicle L’Horiginal, que es fa cada dimecres a La Deskomunal, i també el proper 24 de gener al Centre Cultural de Gràcia, La Violeta.