La cafetera treu fum. Tragina la safata amb les espatles caigudes. Un turista pica la taula demanant una altra ronda. A fora, la terrassa crema al pic del sol i un cambrer corre entre les taules amb les sabates amarades de suor. L’illa està en ebullició: cal posar tots els sentits per circular per la carretera, esquivar transeünts pel centre, cercar espais sense saturar. Tot és adrenalina, multitasking, feina en bucle i festa per enganar el cos. “Jo l’hostaleria a l’agost la pas entre feina i borratxera”. Ja no és viure la temporada, ara es tracta de resistir-la.

“Al matí són cinc peces de fruita, plàtan, taronja, gerds, nabius, civada, fruita seca, un bon punyat de granola. Al migdia, un gotet de Fireball, tres litres de cervesa. Al capvespre, quatre retxes de speed… I al vespre… un gram d’Alprazolam. Així és com sobrevisc a l’agost”.

Nou rècord de comensals: cambrers i cuiners celebren la fita i brinden amb el cap al final del servei. Un gotet de JB per a tots. Tot just ha començat l’agost i saben que demà brindaran per un nou rècord. Cares demacrades però somrients, cares cansades que celebren nombresaliens. “Hi som fins que el cos aguanta”. Caminar sense que es noti que has de servir centenars de plats, pas ràpid, àgil, lleuger, entre les copes i l’alegria aliena dels que descansen a l’estiu. “Per a mi, la temporada està plena d’alts i baixos. Hi ha dies que estic molt motivat pensant que són només unes setmanes d’esforç… Així i tot, el cansament i el dolor corporal són constants. Al matí, cada vegada em costa més aixecar-me. Els dies de descans són com quan estàs malalt i remuntes; llavors em sent fort i vull aprofitar el temps lliure, i tot d’una torn a fer fallida i a estar molt cansat”.

Un cuiner s’aguanta el front amb el palmell de la mà abans de cridar una altra comanda. Fa dies que cobreix baixes; està totalment dissociat. Més enllà dels fogons, un grup de deu persones rugeix de fam i goig. Anhelen clavar queixalada al que es cou a foc lent a escassos metres, aquests pocs metres que són un món paral·lel. La temporada no entén de dies ni horaris. Els que venen estan de vacances. Els que hi són viuen el dia de la marmota. Anhelantel dia lliure, el final de l’estiu. El descans d’uns, lligat a la feina dels altres. “Cal tenir intel·ligència emocional per poder aguantar aquesta pressió, controlar l’ansietat d’un servei. Tant mentalment com físicament”. “Per als illencs, l’any comença al setembre”.

L’hivern es veu com el moment de descans, la Meca dels temporers de l’illa. Hi ha qui viatja, hi ha qui fa temporada a altres llocs, hi ha qui es queda. Però la sensació d’arribada del fred i de les festes de Maó, i la constatació que l’illa es buida a poc a poc, queden enganxades al cos dels treballadors. És igual que a l’estiu posis pausa a la vida. No importa viure dia sí dia també en bucle laboral i esgotament. Winter is coming, i el temporer el sap.

“Encara que després tenguis la tranquil·litat de l’hivern, durant l’estiu no tens prou vida. I després ve el remordiment que no fas coses, que només fas feina. Però és que no pots fer res més, o no et ve de gust. Al final, prioritzes un altre tipus de coses”.

Una altra persona de baixa. Cauen com mosques en aquest vaivé de cossos que no aturen. “Em vaig rompre el bessó fent feina perquè feia setmanes que tenia una sobrecàrrega: feia el que haurien de fer dues persones”. Els cossos es rompen, es transformen, s’adapten al ritme com bonament poden: les ulleres, l’estrès, l’insomni, el bruxisme. Les empremtes que deixa el sistema laboral als cossos. “En un mes he perdut tota la musculatura que tenia, veig que el cos m’ha canviat”. Ja no és el temps que passes dret, en guàrdia; també és el que hi ha al voltant: “Hi ha dies que faig més de 10 hores en una cuina a 50 graus. Darrere hi tenc dues fregidores, un forn i dos fogons, i davant, una línia de neveres que també desprenen calor”. 

La fantasia del “premi” del descans a canvi de la feina més dura. Igual que per a les persones que no fan temporada, els caps de setmana “compensen” els dies de feina. Al llibre El derecho a las cosas bellas: vindicación de la vida holgada, Juan Evaristo Valls Boix es demana com seria una vida en què el centre fos el descans i no la feina. “Vivim en un sistema centrat en el creixement, l’augment i l’increment de beneficis, i és per aquests valors quedeixam de banda les cures, la vida tranquil·la i la vida amb els altres. Hi ha qualque cosa que es deteriora en els vincles que teixim quan ho basam tot en el rendiment i l’eficiència”.

Valen la pena el cansament, l’esforç, la càrrega? Realment són suficients per després passar la resta de temps “sense fer res”? Qui hi guanya? A costa de què? Es pot ser temporer sense rompre’s? Quant tarda un cos a recuperar-se? Hi ha elecció per part dels treballadors? Els doblers compensen el temps dedicat a la feina? 

Tal vegada es tracta de qüestionar quant de temps més sostindrem un sistema que s’alimenta d’aquests cossos cansats, que s’esgoten, s’arrosseguen. Ments que s’anestesien fins que, entrats al pròxim cicle, l’illa torni a cremar.