A Juan Evaristo Valls Boix (Elx 1990) li fou concedit el do d’adormir-se en qualsevol lloc. Quan li demanes com descansa, parla de la facilitat que té per dormir “com si premés un botó” i fa una llista de tots els llocs on el son s’ha pronunciat qualque vegada a la vida. “Fins i tot m’he arribat a adormir dret”, diu. També comenta com n’és d’irònic el fet de ser actualment professor, havent-se adormit sistemàticament a classe al llarg de tota la vida.

Apareix a l’altra banda de la pantalla de l’ordinador des d’un pis a Arle, França. O, com ell ho descriu, “un poble fantasma ple de monuments romans, terrasses, avis amb ronyonera i gorra, i molt de marxandatge de Van Gogh”. Valls Boix hi ha viscut tot el mes de setembre fent-hi una estada d’investigació. Aquest professor de Filosofia de la Cultura a la Complutense ha anat construint la seva carrera filosòfica en diferents llocs del món (Copenhaguen, Los Angeles, París, etc.). Es va doctorar amb una tesi sobre Derrida i ara té entre mans el seu últim llibre: El derecho a las cosas bellas. Vindicación de la vida holgada.

Abans d’aquest llibre, “més assagístic”, segons les seves pròpies paraules, havia escrit dues obres acadèmiques sobre Giorgio Agamben i Suely Rolnik. A més, el 2022 va publicar Metafísica de la pereza. Aquest últim té relació amb El derecho a las cosas bellas, ja que tots dos aborden una problemàtica comuna i estan escrits en un to similar: conjugant elements filosòfics amb la primera persona. “Com el que deia Nietzsche: els filòsofs, ho sàpiguen o no, sempre han escrit una mena de memòries involuntàries no confessades”, diu. Mentre parla, Juan Evaristo Valls Boix té la capacitat simultània de fer-te riure o de citar de memòria una frase transcendental.

Com es va construir Juan Evaristo Valls Boix per escriure El derecho a las cosas bellas, en aquest món que no atura?

JE: Era una persona addicta a la feina. No et preocupis, perquè encara ho som. Estava molt identificat amb el meu càrrec acadèmic i molt encegat entorn de la meva carrera.

Al llarg de la vintena, Juan Evaristo Valls Boix va posar al centre de la seva vida l’acadèmia, i això el va portar a tenir dificultats per mantenir vincles i problemes amb el seu cos, entre altres coses. Va ser a Los Angeles on va arribar la catàstrofe: se li va acabar la beca de doctorat, va acabar una relació llarga, va perdre la feina i vint quilos. “Si bé em va permetre mantenir el gust per la filosofia, sí que em va fer reordenar les meves prioritats”, explica. En aquell moment també va aconseguir separar, d’alguna manera, l’acadèmia de la vida, i afrontar l’escriptura des d’un altre lloc més assagístic, rellegint autors com Cixous, Kierkegaard, Derrida o Marguerite Duras. Autors que, com ell diu, “van entendre que no hi ha distinció entre la vida i el text”.

Després d’aquell cúmul de pèrdues va reconduir el to dels seus escrits cap a una cosa amb “ancoratge en l’element personal”. “Però no com a dades privades, sinó com aquella incògnita que tots guardem, que és preguntar-nos sobre la nostra vida. Com aquell secret que tenim sobre nosaltres mateixos i que anem explorant”.

Allà, a poc a poc, va anar teixint Metafísica de la pereza i, més endavant, El derecho a las cosas bellas. “Escric des d’una certa ironia o descreença de les grans formes i de la seriositat de l’escriptura. Va ser com una arribada a l’afecte, una manera de millorar la meva relació amb mi mateix, com a cos, com a persona vinculada a altres, cosa que tal vegada em va predisposar per escriure aquestes coses”, assenyala.

El llibre conté un munt de referències bibliogràfiques, però alhora té una part lírica i poètica que pot considerar-se “ingènua”. T’he sentit dir que hi ha persones que titllen el llibre d’utòpic. Per què no és així?

JE: En principi, no m’interessa la utopia. Per dues qüestions: la utopia és un espai que no existeix, i pel fet de no existir tampoc és paral·lel a alguna cosa que podria existir, com és el cas de les distopies o fins i tot de les heterotopies. Sempre s’associa a una forma molt particular de temps: la de la promesa, la del “hi podrem arribar”, la del “ho podrem aconseguir”. No compartesc aquest horitzó de transcendència. Entenc que la vessa va contra el capitalisme com a religió. La vessa afirma aquest món: no afirma un món que vindrà, sinó que entén que el problema principal és com viure. Té a veure amb habitar aquí i ara, encara que sigui impossible, però fer-ho ara.

Crec que sempre que es pensen les utopies, es fan com a no-llocs, i estic bastant convençut que es materialitzen en forma de centre comercial, aeroport, fira o parc d’atraccions. Açò revela que les utopies són simptomàtiques: mostren la manera com desitjam i, probablement, no tenen una capacitat genuïnament revolucionària ni de resoldre res.

La meva idea era fer un llibre que fos molt plaent, que fos divertit, que es recreés en si mateix amb la prosa. Jo volia construir una noció de plaer que no tingués a veure amb l’excitació, sinó amb la placidesa, fins i tot en la forma escripturística.

El que intent fer en el llibre, a més d’aquests lirismes que cadascú jutjarà si són millors o pitjors, és mostrar confiança en la gent, i pens que açò no és utòpic. Moltes vegades la filosofia s’ha considerat un exercici elitista, aristocràtic o burgès. El gest del filòsof sol tenir a veure no tant amb la sospita com amb la desconfiança, fins i tot amb el menyspreu. Hi ha molts gestos de grandíssims filòsofs en què la filosofia expressa, en realitat, la seva condició de classe acomodada.

A mi m’agradaria pensar —i crec que hi ha una línia filosòfica molt diferent— en la filosofia com un saber plebeu i marginat. Moltes autores i filòsofes intenten pensar en la gent, des de la situació, des del malestar. Per exemple, Verónica Gago és per a mi una referència molt important en aquesta manera de situar sempre el pensament des del cos, des de les condicions materials i des de la injustícia social.

En aquest sentit, sí, el meu assaig parteix d’un moment de confiança. I una altra cosa que volia fer —per la qual se’m titlla d’utòpic— era mostrar, com van fer Paul Lafargue o Emma Goldman, una posició d’esquerres plaent, hedonista, gustosa. És a dir, mostrar literalment una manera plaent de viure que no és capitalista. Hi ha un component de plaer plebeu, del gust per la col·lectivitat, que s’ha desatès moltes vegades. I, tanmateix, la història ens diu que sempre, des de la noció de bé comú, s’assoleixen quotes de vida bona per a tothom impossibles de pensar des de la propietat privada. David Harvey ho explica molt bé a Ciutats rebels.

Per la resta, el llibre no té res d’utòpic perquè parla d’una sèrie de drets. La majoria d’aquests drets ja existeixen, d’una manera o altra, però es tracta de radicalitzar-los i fer-los valer. Aleshores, no sé com es pot plantejar una utopia amb una cosa tan banal; una cosa tan banal com dir: “Escolti, la jubilació. La universitat. Que sigui pública. No me la privatitzi, per favor”. Açò és el que et diria: sí, és un llibre confiat; sí, és un llibre plaent, que entén que la militància o la ràbia no estan renyides amb l’alegria, sinó que, al contrari, en són la seva principal aliada.

Part del llibre parla de com el capitalisme contemporani funciona a través del govern del desig, i defensa “el no-res”, “no fer res”. Què és per a Juan Evaristo Valls Boix no fer res? I, de quina altra manera podem desitjar avui dia?

JE: L’economia afectiva del capitalisme tardà no passa per la normalització, sinó per la idea del que és extraordinari: l’estrès, l’excitació. A diferència del capitalisme industrial —on calia seguir la norma i executar un protocol—, avui desitjam a través de l’imperatiu del gaudi: se’ns incita a superar-nos, a viure la nostra diferència, a ser únics. Ho veim als eslògans d’arreu: think different, atreveix-te, just do it, ves més enllà, supera’t.

Quan parl de “fer res” o de “no fer res” —aquest joc de paraules una mica ximple— no pens tant en el fet de deixar de desitjar, com proposen alguns autors. Per a mi, no és aquesta la qüestió, perquè entenc que sempre hi ha una economia afectiva. Si hi ha un subjecte, hi ha alguna forma d’afirmar la vida, de donar-li un sentit i una estructura. Crec que es tracta d’una altra economia afectiva, una que Mark Fisher anomenava “desig postcapitalista”.

Si el desig capitalista té a veure amb créixer i estar excitat, jo entenc la vessa com un desig d’habitar, d’escoltar. Si el desig capitalista veu en l’altre un enemic, algú amb qui competir o una oportunitat per créixer, el desig que voldria trobar en la vessa veu en l’altre una oportunitat per transformar-se, algú a qui escoltar, algú per qui deixar-se penetrar, per dir-ho d’alguna manera.

Hi ha una frase al llibre que m’interessa seguir pensant: “la vessa és l’alegria de l’acció”. Em permet citar-la perquè la vessa es pren l’acció seriosament, fins a les últimes conseqüències. No està sotmesa a cap pla ni a cap objectiu d’eficiència. Per açò, la vessa té una capacitat de rebuig, però també d’habitar: de malgastar el temps. Una persona vessuda es pren el seu temps, delectant-se en cadascun dels seus actes. Les accions, en comptes d’estar orientades a un fi, són una cosa semblant al que Agamben anomenava “un mitjà sense fi”. No fer res té a veure amb fer coses que no estan consagrades a un propòsit. També dic que la vessa és un coratge invers. Un coratge invers seria com la relaxació. Aquesta manera de no fer res té a veure amb aprendre a habitar: aprendre a quedar-se, aprendre a afirmar amb la lentitud del lloc on som, en lloc de rebutjar-lo per anar a una altra banda.

Eva Illouz, al llibre El final del amor, parla de com el capitalisme s’ha infiltrat fins i tot en les nostres relacions personals a través de les coses que “ens aporten els altres” o d’aquella “elecció” mediada per aplicacions per fer match. La vessa podria ser l’únic lloc que queda sense colonitzar pel sistema?

JE: Una de les característiques del neoliberalisme és l’expansió de la lògica del capital —de l’increment indefinit del benefici— cap a espais que originalment no eren econòmics. D’una banda, el desig esdevé productiu: s’entén que el treballador més motivat i il·lusionat treballarà millor, més ràpid, farà més hores extres, no demanarà, no criticarà. Així doncs, el desig es productivitza. D’altra banda, es carrega afectivament: ens comportam com a petits empresaris de nosaltres mateixos fins i tot fora de la feina. Sigui perquè tota l’estona construïm experiències i plans, sigui perquè ens validam a través de la realització sexual, etc.

Em sembla interessant vincular la vessa amb l’amor. De vegades dic per aquí: només els vessuts saben estimar. Justament perquè tant l’amor com el descans requereixen entregar-se a fons perdut. Hi ha un moment antieconòmic, de malbaratament, que implica deixar perdre el temps, alliberar el temps. Aquesta expressió tan bonica, “a fons perdut”, comparteix el mateix gest que la peresa. Tant el vessut com l’amant són perdedors dins de la lògica capitalista. Si hi ha alguna cosa que el capital no suporta, és la pèrdua. Per açò em sembla que van junts: perquè si alguna cosa caracteritza el vessut i l’amant és que saben —i volen— perdre, deixar caure. Estan disposats a canviar, a trobar-se amb les coses, a tenir aquell gest antieconòmic on el temps no s’està aprofitant, sinó que s’està perdent. En aquest sentit, sí, pens que la peresa i la vessa ja són formes de resistir al sistema.

Si el sistema, com deia Byung-Chul Han, es caracteritza per l’excés de positivitat —aquest estrès continu i compulsió d’identitat—, la peresa sembla el contrari: una forma de negativitat. Tanmateix, allà on el descans es torna impossible, el que realment passa és que es converteix en una mercaderia de luxe. Estam acostumats al capitalisme del descans: la indústria del wellness, el turisme. El repòs i el silenci acaben convertint-se en gestos privilegiats. Per això, a les sèries de televisió, el que fan els personatges multimilionaris quan no salven el planeta és descansar. És una cosa molt espectacular, perquè allò que ja no forma part de la nostra vida ens és retornat com a imatge, com a mercaderia, una cosa que tenim davant i que és inaccessible.

Si Metafísica de la pereza va ser un llibre més estètic, El derecho a las cosas bellas té un punt polític: la clau no està només a reflexionar sobre el descans, sinó a vindicar-lo com a dret. Per a tothom. La idea de dret, per a mi, és sempre la idea del ‘per a tots’: per a qualsevol, per a la gent normal, per als que no són ningú, no només per a qui se’l pot permetre. Pensar des del buit l’amplitud, en un món que funciona a base de creixement i saturació, és una forma estratègica poderosa per la qual intent apostar.

Com es pot canviar aquesta idea incrustada que el que s’ha de fer és créixer i avançar?

Diria que hi ha dues vies. Diverses conviccions del llibre s’extreuen dels feminismes dels 70. D’una banda, la idea que la revolució no vindrà quan els nostres desitjos se satisfacin, sinó quan canviï la nostra manera de desitjar. És a dir, si ara els teus desitjos o els meus es complissin, serien desitjos capitalistes: tenir una casa, una família perfecta, ser algú important, etc. Una revolució arriba quan, com deia Rolnik, s’ocupa la fàbrica dels inconscients; quan apareixen inconscients que protesten. És a dir, quan canvia la nostra manera de desitjar.

Crec que això ja passa. Hi ha un esgotament que es manifesta en l’epidèmia de depressions i baixes psicològiques que arrasen el nostre país i el món sencer. La pandèmia va ser clau, sobretot, per entendre el caràcter social i polític del malestar. Ja no es tracta que tal persona estigui deprimida: vivim en una societat que ens deprimeix, que genera malestar psíquic.

L’altra via és purament materialista. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però en el meu cas es tracta de promoure aquests drets de la vessa, aquests drets vessuts i, sobretot, de fer-los valer, de desenvolupar les estratègies socials i polítiques necessàries perquè el descans sigui accessible per a tothom.

“Qualsevol cos dissident o diferent, molt nen, molt vell o poc espectacular, ha de ser apropiat, traduït, assimilat als paràmetres de l’útil o expulsat” (p. 45). El teu llibre està vertebrat per diversos drets: el dret a la vessa, el dret a la vaga, el dret a la jubilació, el dret a la ciutat, el dret a la literatura. On situaries les infàncies dins d’aquests drets? Penses que el joc lliure podria ser un apèndix del que és no fer res?

JE: Sí, donaria dues respostes. Un lloc comú és entendre que la infància és aquest espai de temps sense mesura, que és kairològic, que es mesura per intensitats. El nen de sobte veu alguna cosa que li crida l’atenció i ho deixa tot, o una hora d’espera li sembla eterna, però un dia sencer jugant li sembla curtíssim, etc. Em mostr recelós d’aquest tipus de lectures que idealitzen o romantitzen la infància, i m’estim més pensar que, efectivament, la infància és un camp de batalla. Per tenir accés al joc o al pensament es necessiten condicions concretes. D’aquí que el dret al descans sigui una manera de pensar les cures, i sens dubte d’abordar la criança i les infàncies amb ells.

Quan pensam les infàncies avui dia, solem pensar tristament en nens enganxats a aparells electrònics, i d’aquí deriven en bona mesura els trastorns d’atenció tan freqüents avui. No perquè els pares siguin dolents, sinó perquè han de treballar o estan massa cansats després de treballar per brindar-los el temps que necessiten. Així, eventualment, la productivitat i la precarietat s’expressen justament en la infància.

D’altra banda, la infància també és un espai d’hiperproductivitat. Tota aquesta trista perversió neoliberal en què han quedat les pedagogies lliures i la Nova Escola —la idea que ara l’aula ha de ser un lloc ple d’estímuls, ple de colors, on els nens practiquin el pensament creatiu i aprenguin segons els seus centres d’interès— són, en realitat, formes de productivitat, maneres de convertir el nen ja en un empresari de si mateix, en un futur client o en un freelance: aprendre a ser creatiu, a ser ell mateix, a estar sempre excitat.

El problema és l’excés d’estímuls: que no sabem estar sols, que no sabem avorrir-nos ni habitar un lloc concret; és a dir, estar en un espai sense fer res més que estar-hi. Ja deia Renata Salecl, fent-se ressò dels existencialistes, que no som capaços d’estar cara a cara amb la nostra angoixa. Açò ens desperta una ansietat tan gran que, cada cop més, ens obliga a ficar-nos alguna cosa a la boca, posar-nos alguna cosa als ulls o estar com sedats per mil estímuls.

Així, la infància és un camp de batalla. Sigui perquè la precarietat dels pares o tutors té un impacte indirecte a través del consum de pantalles, sigui perquè la pedagogia també té una dimensió neoliberal i, a través de la creativitat i l’estimulació, ja s’ensenya als nens a ser futurs emprenedors, futurs empresaris o futurs treballadors.

És a dir, en lloc de pensar que la infància és angelical i que després, en fer-nos grans, apareix el desig, m’interessa pensar, a la freudiana, que els nens són éssers desitjants.

“No és aquesta l’única manera d’estimar-nos de veritat? Vida cursi i divina, temps regalat, el no-res dels diumenges. El dret a les coses belles és el dret a ser inútil, a no servir a ningú ni per a res” (p. 21). Els vaig demanar als meus alumnes de 10 anys què pensaven que eren les coses belles, i volia compartir-ho amb tu: “Quan cant”, “quan em divertesc”, “quan estic amb els meus amics”, “quan escric”, “el cap de setmana jugant amb els amics”, “com una petita formiga crea un formiguer”.

JE: Em sembla molt tendre, i crec que és una definició de les coses belles: són les coses que no són necessàries, però sense les quals la vida no valdria la pena.

Si estar estirat tot el dia parlant amb les meves amigues no és necessari —perquè ja he descansat les meves vuit hores—, un podria pensar que, com que no és eficient, no cal fer-ho. Però, sense poder estar estirat parlant amb les meves amigues, la vida no val gaire la pena. Les coses belles són les que formen la vida folgada, que, com mostren les respostes de les teves alumnes, tenen a veure de vegades amb la contemplació, amb el fet de veure el món d’una altra manera, veure el món amb sorpresa. En qualsevol cas, les coses belles són les que ens empenyen a desitjar habitar aquest món i conviure-hi, i els drets que vindic volen ser la manera de donar-los cos i paraules.