No és res nou que, en un entorn turistitzat, la cultura s’empra com una indústria més —la de consumir entreteniment— i se n’obvia la possibilitat de convertir-la en un dret.

La  qualitat cultural d’un lloc es mesura a partir d’indicadors econòmics, confonent-la amb una eina destinada a generar riquesa i llocs de treball o, fins i tot, destinada a guanyar capital simbòlic. Si ofereixes algun producte etiquetat com a cultura, sigui quin sigui, estaràs guanyat en prestigi social.

S’ha naturalitzat, per exemple, que la cultura sigui una estratègia per afavorir el turisme, l’especulació immobiliària o, en el nostre cas, l’excusa per a l’establiment de grans fortunes colonitzadores com Hauser & Wirth. I així seguirà succeint si imaginam que el subjecte beneficiari de la cultura és justament la promoció econòmica i no pas la ciutadania en general.

En contraposició a aquesta tendència, a Revista Posidònia ens seguirem imaginant la cultura com una dimensió a incloure en totes les polítiques: ambientals, d’habitatge o a favor d’una transició econòmica justa, etc. La cultura com una eina de reflexió, transformació, compromís i plaer. I, si aquesta fos la cultura imperant, el Teatre Principal de Maó ja hauria anat enterra. 

Tres propostes per evitar la gangrena del Principal 

La ferida del Teatre d’òpera més antic d’Espanya —dada, per cert, qüestionable— és de domini públic i, mentre ho seguim criticant de portes cap endins —que es comenci a criticar en intimitat ja és una primera passa—, aquí intentarem analitzar d’on en raja el pus. 

A) FER-LO TORNAR PETIT

Tenim un teatre massa gran. Aquesta és sempre la primera excusa. És una herència monumental, amb elevats costos de manteniment. És cert que situant-nos a Maó, seríem un poc il·lusos de creure que un equipament operístic construït l’any 1829 ens funciona igual de bé en l’actualitat. Engegar-ne tota la maquinària, obrir-li tots els interruptors i uniformar a tot el personal costa una doblerada. Tanta cultura ciclopia ens ha fet un poc de mal.

Però, i si deixéssim de pensar a l'engròs? Sembla que l’embolcall ens obliga a omplir-lo sempre de grans produccions, d’espectacles pomposos que emplenin els quatre pisos i l’exigència de les 800 i pico localitats; que obliguin a desplegar cada vegada l’estora vermella, el xampany i els protocols inspirats amb el Teatro Real —si no em creis, mirau quantes pàgines dediquen a les "normes" a cada programa de mà.

D’entrada, idò, podríem pensar en la possibilitat de rompre simbòlicament amb les dimensions titàniques i baixar-lo a escala humana. Per què no feim més espectacles damunt l’escenari? A l’entrada? A les sales de màquines? I fins i tot al carrer. S’ha de desconstruir l’espai perquè hi tenguin cabuda coses més populars, petites i comunitàries —no per açò menys importants ni precàries. Seria una manera de canviar l’exuberància per la humilitat sense necessitat de tirar les parets enterra.

I, quan n’haguem regenerat l’audiència, ja tornarem als grans esdeveniments amb raó de ser. Ja que, 800 localitats per a més de 100.000 habitants, tampoc ens hauria de semblar cap disbarat. 

B) NO ANAR-HI NOMÉS DE GALA

Sembla que la seva infraestructura desorbitada només pugui demandar espectacles d’alt prestigi —i alerta a confondre prestigi amb caspa. La seva condició física colossal, lligada al mantra dil tiïtri d’ipiri mis intic d’Espinyi, ha traspuat l’imaginari social i polític que vesteix la imatge del teatre i creat una narrativa conservadora que obliga a assistir-hi amb la pompositat pròpia del Liceu.  

I aquí és quan notam que es Teatro és una mola que viu de rendes. Al Teatre Principal de Maó s’hi va per cuidar les aparences d’estatus i responent a una visió obsoleta del que significa anar al teatre. «Ha sigut, serà i és una institució que el poble de Maó s’estima» —em comentava erròniament un extreballador tan mític com la casa. Cria fama i posa’t a jeure, diuen, però en algun moment n’haurem de forçar la jubilació. L’òpera amb texans de Ramón Gener és insuficient per a deselititzar aquest temple esmorteït.  

Aquesta imatge conservadora ha engolit la trajectòria popular del Teatre. El Principal no és conscient ni de la seva pròpia història, ja que per aquí hi han passat balls i disfresses. Ara per ara seria un veritable miracle imaginar un Principal més democràtic, on el xandall fos tan ben rebut com el visón. Pensar-lo com un espai obert, de gaudi i  d’aprenentatge, un espai popular i al servei de tothom. De moment la proposta és deixar d’anar-hi mudats i esperar que hi puguin passar coses senzilles i tendres.

C) BON VENT I BARCA NOVA

Els dos punts anteriors només es podran resoldre amb una altra qüestió de força major: canviant-ne el projecte de direcció artística. Ja que un teatre és el que s’hi fa, no les seves parets. 

Llegint les bases del concurs per a la gerència del Teatre —a les que va aplicar l’actual directora Nieves Portas—, veiem com el perfil demanat és, en realitat, el d’un senyor director d’empreses que s’entengui bé amb els Amics de s’Òpera; que sigui bon polític i dugui els comptes al dia —recordem la qüestió d’entendre la cultura com una indústria— i que tot açò vagi en detriment d’un possible projecte artístic que recicli el fatídic full de ruta d’aquest espai.

D’entrada anam endarrerits confonent la figura d’un gerent amb la d’un director o directora artística. Encara que la majoria de teatres petits optin per a mimetitzar aquests dos càrrecs i així matar a dos pardals d’un tir, la decisió sol tenir com a conseqüència la vigència d’una programació tan pobra com la de Maó. La qüestió serà omplir el teatre, és igual com i per a què.

Tot és quedar bé

A més, en una comunitat petita, i per culpa dels vicis de l’administració —favors eterns, pressupost municipal en cultura estretíssim, contractes fixes difícilment revisables i una visió estantissa de la noció de teatre— i del patronat, la direcció de les activitats queda supeditada a un intervencionisme ple de compromisos històrics: “açò sempre s’ha fet així”, “a aquesta gent no li podem dir que no”, “aquesta gala fa 3000 anys que la feim”, etc. Així és com s’ha marcat la tònica dels darrers anys, el teatre és un contenidor d’esdeveniments i no de programació pròpia: gales benèfiques, còmics d’humor patriarcal, apostes en borsa d’espectacles com PLATEA que t’asseguren la manca de risc, convenis gratuïts amb entitats per antiguitat i, per glòria de Déu nostro sinior, l’anual proposta operística que ens salva de tots els mals. De fet, la gran producció anual d’òpera fa un magnífic servei a l’hora d’encobrir la ruïna del teatre, com si una obra a l’any fos suficient per a justificar una temporada tristíssima. El nombre d’esdeveniments no pot tapar les mancances en la qualitat de la programació. 

Amb l’actual gerència, a més, ens hem de conformar amb una programa de tall clàssic i provincià, però també amb un biaix ideològic. S’obvia tot el circuit teatral més avantguardista i dels països catalans —en excepció del teatre familiar, perquè ningú pot defugir dels titellaires de Lleida. Aquí només arriben, en gran manera, produccions fetes o prefabricades al bell mig de la nació. Aquest fet sorprèn especialment si tenim en compte que, el Teatre Principal de Maó va ser, en origen, un espai que acollia les companyies més importats i més en voga del teatre català. Si es consulta la programació d’abans del 39 —pot trobar-se en les obres de Deseado Mercadal— hi veurem noms com el de Guimerà, Rusiñol o, fins i tot, l’actor Enric Borràs. Ara, com a molt, podem demanar que José Corbacho hi faci un monòleg. 

I la comunitat, que es foti

Tanmateix, la programació és només un dels aspectes a considerar dins del projecte global d’una direcció teatral, sobretot si es tracta d’un teatre públic. Per açò, cal valorar-ne qüestions que tenen a veure amb la participació de la comunitat.

Començam, per exemple, pel fet que del Teatre Principal no en neixen produccions pròpies —més enllà d’una única convocatòria anecdòtica a l’any a la qual se’n diu coproducció pel simple fet d’haver-hi una transacció econòmica pel mig; també veurem que el programa d’inclusió i pedagògic brilla per la seva absència —fer funcions escolars o accessibles per a persones amb dificultats auditives és una quartada insuficient— i les línies de suport a la creació local, amb un suposat obrador artístic, moren de finor o es confonen amb la concessió de dates al conservatori, a les corals i banda municipal o les escoles de dansa.

Per altra banda, no es genera cap mena de xarxa d’entitats —només es presumeix de la bona entesa amb les empreses patrocinadores (la indústria, bla bla). Us convid a entrar a l’apartat notícies de la seva pàgina web i veure com els únics fets remarcables són les renovacions de col·laboracions amb empreses “solidàries”. Insistec que ser un saló d’actes per a gales institucionals i acollir espectacles de final de curs no és sinònim de crear xarxa.

No fa falta rascar massa endins per descobrir que les ganes de cremar aquest teatre és una il·lusió compartida entre molts agents del sector cultural menorquí. Què ho fa que tothom tengui els mistos a punt? Potser perquè la majoria se senten ignorats. Si pressuposam la funció pública del teatre l’hem d’emmarcar bé dins la seva ecologia social, procurar la participació de les comunitats (no només com a espectadors) i que aquestes siguin multivocals (artistes, residents, persones en risc d’exclusió, infància i gent gran, etc.). Però també considerar-ne el context social i recollir les controvèrsies i conflictes d’allà fora. 

Per tancar aquest darrer punt amb una solució, apel·laria a imaginar i demandar alternatives compromeses. Per fer accessible el teatre a tothom n’hem de matar la seva neutralitat. D’altra manera, no es farà més que seguir absorbir la conflictivitat, transformar-la en continguts insulsos, i perpetuar idees de prosperitat amb recursos com l’avorriment.

Tan de bo, en un futur proper, anar al Teatre Principal de Maó no sigui només una experiència sensorial classista o de recinte firal, sinó part de la conquesta d’un dret de participació. Jo ja tenc el xandall a punt per a l’estrena de grans obres.