Es Cau, la petita cova plena de partitures i notes, canvia de mans. Ens hem apropat a Cala Corb, es Castell, per entrevistar David Serra, ara ja antic propietari d’Es Cau. 

Les vinjoles sobrevolen els nostres caps, fent tombarelles aèries entre els penyals de la cala. Ja és primavera i tot està a punt per arrencar la temporada d’estiu. A Menorca tothom té els seus negocis quasi enllestits per fer l’agost. 

Enguany tothom començarà la temporada, manco en David, que ha deixat el bar que regentava des de feia més d’una dècada. No era un bar normal. Era Es Cau de Cala Corb: un centre cultural ple d’intercanvis musicals. Un bressol de la música marinera i la reproducció social. La reproducció d’unes tradicions que a poc a poc, però de manera inevitable, es van transformant. 

Aquesta Setmana Santa ha passat molta gent per la cova després que Serra anunciés a través de les xarxes socials que posava punt final a una etapa de la seva vida. Ningú sap si serà fàcil aconseguir que la cova segueixi plena de melodies i de gent. No sabem si després d’aquesta Pasqua bastarà el cantar per deixar lo dol.

Oriol Radalga: Bona tarda, David. Com va?

David Serra: Bé, mira, estic acabant de deixar-ho net. 

OR: Conta’m, com arribes a parar a Es Cau?

DS: Jo soc des Castell. Fa molts anys que son guitarra i Es Cau era un lloc on anar de juerga.

Me vaig fer autònom fa uns anys i vaig agafar en aquell moment un bar al moll d’en Pons. Allà feia de cuiner i quan acabava de cuinar, sortia i agafava la guitarra.

En aquell moment, Es Cau el van agafar Anabel i Joan Carles Villalonga. Què va passar? Que ens fèiem un poc de competència, perquè tant ells com jo cantàvem. Ells ho van fer molt bé, però la propietària els va fer fora perquè ho volia per al fill. 

I clar, el fill no cantava ni tocava guitarra. Ho va tenir una temporada i havia de contractar gent per venir a cantar. A més, va coincidir que hi va haver el Mundial de futbol i hi va connectar una televisió per veure’l. També va posar una planxa, i clar... Açò és un desastre, perquè açò no és Es Cau. 

Va acabar la temporada i què va passar? Que me van telefonar per agafar-lo. 

OR: T’ho vas haver de pensar molt? 

DS: Quan vaig obrir les portes aquí... Me va entrar l’alè d’Es Cau. Que allò t’entra com una ànima i en aquell moment jo vaig saber que havia d’agafar el local. 

OR: I què més va passar? 

DS: Llavors vam venir aquí, vam arribar a un acord per llogar la cova. Al cap d’un any o dos, la propietària la volia vendre tant sí com no. Però en demanava molt. Vam acabar fent un lloguer amb opció de compra i al final el banc la va comprar per mi. Durant uns anys ho ha anat pagant tot perfecte, però què ha passat? Que he tingut tres fills. L’hostaleria és molt sacrificada. 

Matins amb els fillets, els vespres de feina són molt feixucs. La dona treballa i jo cansat als matins. Ja començava a estar un poc cremat.

OR: Quant fa exactament que vas agafar Es Cau? 

DS: Jo vaig començar dia 1 de gener del 2015 i ara estam a l'abril del 2026, per tant, onze anys i uns mesos. Llavors, ja són molts anys. L’edat també influencia, no et diré que no. Són 53 que n’he de fer, que no són pocs! 

He estat intentant llogar-ho a diferents persones per no llevar-m’ho del mig. He demanat a diverses persones que jo coneixia, abans de prendre la decisió de vendre-ho. Vaig parlar amb “x” persones per veure si els interessa dur Es Cau i que jo pensava que serien bons candidats per dur-ho, però ningú d’aquestes persones ho va voler. 

Açò és una responsabilitat molt gran. La gent es pensa que és venir i sonar la guitarra i cantar.

OR: Creus que la responsabilitat de dur Es Cau va més enllà de tenir un bar normal i corrent?

DS: Sí. Has de quedar bé amb la gent, has de cantar, has de sonar la guitarra. Hi ha l'herència d’en Biel i es Curro que ha quedat i que s’ha de fer honor a aquella època.

Clar, la gent se'n recorda molt i sap que aquell ambient era “tela marinera”. Es muntaven unes bones festes aquí. I és el que jo he intentat fer i ho he aconseguit, que és el més difícil. Però jo sabia com havia estat abans i, així i tot, pesava molt damunt la meva esquena. La gent es pensa que estàs la mar de bé perquè et veu amb la guitarra, però no sempre és així. 

L’essència aquella, ara serà molt difícil mantenir-la…

OR: Per què?

DS: A veure, els nous propietaris m’han posat molt content perquè el primer que m’han dit és que volen mantenir l'essència. A veure, jo em vaig posar molt content, la veritat, perquè tenia un altre comprador que volia posar una hamburgueseria. Aquests han vingut i els ha encantat. De fet, un dels nous amos ha vingut tres setmanes seguides a gaudir i a veure com és Es Cau. 

Ara el que pesa és que la gent ha de tornar a Es Cau perquè no se’n vagi en orris. Es Cau no soc jo, és tothom. Si no volen que Es Cau s’acabi, ha de venir la gent.

OR: Quin impacte venir a Es Cau sense ser-ne el propietari ja, no?

DS: Sí, totalment. Però jo no els deixaré penjats. M’han dit que intentaran que segueixi. Aprofitaran un poc Es Cau i obriran més hores, posaran un poc de pica-pica i així també li podran treure un poc més de benefici. Jo no li treia tot el profit. 

OR: El benefici, però, no és sols quantificable en diners, no? 

DS: Exacte, però també s’ha de poder mantenir. Per exemple, si tu fas una inversió, o et sobren molts diners i no t’importa perdre, o alguna cosa has de guanyar. 

OR: Idò creus que una bona part de la responsabilitat que Es Cau segueixi sent el que coneixem és de la gent? 

DS: És clar. Aquí ve un i canta. I ve un altre i demana si pot cantar i jo l’acompany i faig el que puc perquè no he sentit mai la cançó. I és igual, l'important és que no es perdi. Si la gent comença a remugar. 

OR: Què ha estat i que és Es Cau per tu? 

DS: Ha estat la vida, per jo. Jo tocava guitarra i ja venia a cantar i a tocar la guitarra. Teníem 16 anys i ja baixava. Aquí quan ja vam començar a conduir i ja veníem directament amb el cotxe i aparcàvem aquí davant. 

Ha estat un model de vida. De vida i cultura. No perdre el llegat nostre. El port de Maó o d’es Castell, com li vulguis dir, sempre ha estat un lloc d’intercanvi per tota la quantitat de vaixells comercials que venien. Es Cau servia per intercanviar cançons amb tota aquesta gent. 

Aquí he conegut moltíssimes persones. Molta gent ha passat pel cau. Avui ha vingut una parella d’anglesos i m’han donat les gràcies per haver-los cuidat tant. Això és el cau. 

Aquí la cultura fa que tothom sigui igual. Si es comença a xerrar de futbol, de política o de religió, ja podeu partir. Aquí es ve a cantar.