En una època marcada pel pessimisme, reivindica l’optimisme organitzat. Davant el tòpic d’una joventut escorada cap a la dreta, destaca les grans mobilitzacions per Palestina i pel dret a l’habitatge –entre altres– i planteja els nous reptes polítics per pensar els Països Catalans després de l’1-O. Avui conversam amb Anna Gabriel.

Oriol Radalga: És un plaer entrevistar-te, Anna. No puc començar sense donar-te abans les gràcies per l’entrevista. Sent que estam en un moment d’absència de referents i amb una necessitat enorme de guiatge. Què en penses?

Anna Gabriel: Jo crec que les persones som en el context. A algunes persones que hem militat tota la vida en el municipalisme, en l’esquerra independentista, en casals i ateneus o en el sindicalisme, ens ha tocat viure un moment polític que és una acumulació d’intensitats i de molta mobilització al carrer, de vagues generals i d’estudiants, i tot això cristal·litza i eclosiona al voltant del que coneixem com l’1-O. Llavors les persones que intervenim en política amb molta visibilitat als mitjans en aquell moment agafem molta referencialitat, fruit del moment. 

OR: La generació dels millennials, coincidint amb l’inici del nou segle, venim d’una tradició política que ha arribat a un topall en què la societat neoliberal ha imposat amb totes les seves forces l’individu com a protagonista d’aquesta nova era. Què li diries a una jove que dubta de si militar o no?

AG: Fa poc, amb les darreres setmanes de lluita per Palestina, les imatges dels piquets i els bloquejos, el component juvenil era impressionant. O, per exemple, a la mobilització de fa unes setmanes a la Universitat Autònoma de Barcelona contra un personatge que no tenia cap acte autoritzat, però que sabia molt bé què volia fer, hi havia centenars i centenars de joves. 

A mi em sembla molt potent que hi hagi centenars d’estudiants que, en lloc d’anar-se’n a classe un dia de vaga, se’n vagin a defensar els drets del poble palestí i després del dia de vaga decideixen anar-se’n a la plaça cívica a mostrar el seu rebuig ja no només a la persona, sinó al que significa el personatge.

"Estic en un moment en què no vull caure en aquesta mena de desencís generalitzat. Milito en l’optimisme, veig coses positives de veritat. Crec que la desesperança no ens porta absolutament enlloc: ens volen inocular aquesta cultura de la derrota i milito contra això."

OR: Aquesta actitud d’optimisme és difícil, venint d’on venim: referèndum reprimit amb violència per part de l’Estat espanyol, una república catalana fallida, empresonaments polítics, un exili per la persecució judicial, etc.

AG: Jo no sé si hem fet la lectura que mereixíem. S’han fet moltes lectures personalitzades per part de gent que ha anat a explicar les seves veritats. A mi no m’interessa la veritat individual, sinó més aviat una construcció col·lectiva del que va passar. No per fer un control sobre el que es va fer bé i el que es va fer malament, sinó perquè l’anàlisi del poder de les institucions de l’Estat, del comportament de la massa, d’una expressió mobilitzadora de carrer no estava organitzada com a tal... Podem posar múltiples arestes que donen per a molt,sobretot en el si d’una Unió Europea i d’un Tractat Atlàntic, que no es venç en un dia. 

OR: I es fan, aquestes anàlisis? 

AG: No, jo crec que està una mica pendent. I crec que s’han de fer anàlisis a l’altura del que va passar i dels reptes que tenim al davant. Crec que no us hem d’explicar gaire què volen dir els governs del Partit Popular i Vox. Quan diem “ui, que venen!”, és evident que no és així: ja són aquí, ja han arribat, són al capdavant d’institucions i fan unes polítiques públiques concretes o deixen de fer determinades polítiques públiques. Això ja ens afecta actualment: té efectes en la vida material i concreta de les persones.

Hem de fer aquestes anàlisis per poder prendre decisions encertades. Al final, la responsabilitat la tenim nosaltres, i també tenim la llibertat —sense fer una lectura naïf de la llibertat individual— de decidir què volem fer amb la nostra vida i si volem dedicar un temps a militar i a participar en projectes emancipadors. Més que una posició passiva i expectant,hem de pensar: “Què puc fer jo?”. Hem d’interpel·lar molt els companys, els veïns i veïnes, etc. Jo crec que aquest és el vector: “Què estem disposats a fer?”. Optimisme [somriu].

OR: Després de venir d’una militància d’ateneus i casals, de sindicalisme llibertari, de moviments socials en general, etc., com és que fas el salt a la política institucional? 

AG: A veure, tampoc sé si ho anomenaria “salt”. Jo començo a entrar a les institucions des del municipalisme quan, després del procés de Vinaròs als anys 2000, decideixo fer una aposta per construir poder popular des de l’àmbit municipal, que no vol dir fer llistes electorals per guanyar eleccions i tenir escons als ajuntaments. És una cosa bastant més ambiciosa que això. Llavors, de la mateixa manera que construïm des del moviment juvenil iestudiantil, o des del moviment feminista, decidim que també podem construir des de les institucions, i que les institucions poden tenir unes polítiques que estiguin al servei dels interessos de les classes populars. 

Per tant, jo el 2003 entro a l’ajuntament del meu municipi i hi estic vuit anys de regidora. Sí que és veritat que jo vinc d’una tradició familiar anarquista molt sòlida i que sempre s’ha defensat amb molt orgull. A més, la meva mare és militant del PSUC i regidora dels primers ajuntaments anomenats, entre cometes, “democràtics” i molt petits. Per tant, la meva mare no cobrava per fer de regidora: la meva mare sortia de la fàbrica i se n’anava a l’ajuntament a fer les hores que podia. Era una militància molt de veritat, molt de base, de gent molt humil, en què la majoria eren obrers que dedicaven el temps lliure a militar pel poble des de l’ajuntament. Jo vinc d’aquesta tradició política. Res a veure amb el fet de posar els meus serveis als interessos d’uns pocs. Volem servir als interessos de la majoria, que són les classes populars. Per a mi, no és cap contradicció, sinó un orgull. 

La meva recomanació és més organització.

OR: Gràcies, perquè estàs molt positiva. Ens falta veure el got mig ple i l’esperança activa com a ulleres antidepressives.

AG: També és cert que tenim un boom immobiliari que... Els projectes de base són molt difícils de sostenir, però comencem a definir els casals i ateneus dels pròxims 20 anys. El model dels anys 90 o 2000 arriba a la fi d’una consolidació i som en una nova etapa. En diferents llocs fem adquisicions. No ens havíem plantejat mai comprar els llocs: abans els ocupàvem. Però ara és molt difícil militar en llocs d’on t’expulsen; és molt difícil que arrelis a un lloc si potser t’expulsen al cap d’uns mesos d’allà on vius. I això, en una realitat com Barcelona: és molt difícil mantenir un ateneu en uns baixos. 

OR: El rebrànding de la CUP és una nova CUP? 

AG: Hi ha hagut una voluntat honesta de tenir uns debats que permetessin que la gent es trobés: militància més recent, més trajectòria, després d’una pandèmia que ho atura i ho trenca bastant tot per revalidar, d’alguna manera —o no— l’aposta de la CUP. El procés de Garbí és això. El procés Garbí culmina no sols amb un nou logo, sinó amb una revalidació del projecte, de les tesis i de l’aposta estratègica de l’esquerra independentista. I ja era important. Tu ho esmentaves: després del cicle del primer d’octubre, hi ha una tendència a dir que contra l’Estat no hi podem fer res, que estem derrotats i que el creixement de la dreta i l’extrema dreta és inevitable. El fet d’obrir un procés de debat en què validem i es revalida que davant la crisi cal seguir l’estratègia de Països Catalans, anticapitalisme, feminisme i ecologisme, a mi em sembla important. 

Després sempre hauríem pogut ser més, hauríem pogut aprofundir més en els debats, ens hauríem pogut explicar millor... Sí, sempre, però era important fer-ho. 

OR: Tal vegada des de l’esquerra independentista us ho vau creure més que els altres projectes polítics, i després la gent va ser qui va acabar posant els cossos... Com veus les decisions que es van prendre després? El fet de no seguir el mandat del referèndum, fer un poc el salt a la voluntat popular proclamant i desfent la república en un moment…

AG: Jo soc sempre reticent a adoptar aquesta lectura que diu que el poble estava disposat a tot i uns líders el van trair. Crec que es queda curta. Més enllà d’un titular sucós, no crec que s’acabi d’arribar al fons de la qüestió. El poble o la mobilització no generen institucionalitatpròpia. Això s’organitza. Estàvem en un vector mobilitzador i de defensa davant un estat que va desplegar tota la policia i després la ràtzia judicial, que no és menor. Crec que per crear una institucionalitat pròpia encara estem lluny.

Per exemple, una de les coses per les quals havíem d’apostar era per fer una anàlisi, per exemple, de com seria l’impacte econòmic de la sortida de la Unió Europea en qüestions no gens menors com és l’afectació sobre la vida de les persones. Quan tu tens una Seat que et diu que en funció del que es faci tancarà la factoria, tens milers de treballadors que, de manera concreta, es poden quedar sense feina. 

Aquest tipus d’amenaces també hi eren. Llavors ja no es mesura entre un grup de persones que va a defensar un col·legi electoral i la decisió sobre què fer amb la Seat: és quelcom més complex. La institucionalitat pròpia no s’improvisa, s’organitza. 

OR: Com veus el panorama sindical, tu que vens de tanta tradició militant obrera i de defensa de drets de classe? 

AG: El terreny de joc que dibuixa la Transició espanyola, amb els dos grans sindicats de matriu estatal i una determinada forma de subvencionar-los econòmicament, ja augura cap on aniran les coses. I és molt difícil sortir d’una lògica possibilista quan et jugues el pa. El sindicalisme combatiu segueix existint i segueix creixent. Diguem que res està preparat perquè el sindicalisme combatiu segueixi: tot està preparat perquè anem cap avall.

"Tot el sistema de lleis i de finançament està pensat perquè els dos grans sindicats no deixin espai pera res més. Tenint en compte això, jo crec que hem de seguir militant en el front sindical, perquè en la feina —qui té la sort de treballar— t’hi passes moltes hores, i és un lloc d’organització importantíssim."

OR: Penses que el català ara mateix és una llengua d’inclusió per a persones nouvingudes?

AG: Com que no hi ha una política pública que estigui a l’altura de societats que ja són multilingües, el fet que tu tinguis una política d’immersió lingüística en català —que és la llengua, diguéssim, originària del nostre territori— i que alhora donis cabuda a les diferents llengües que es parlen en aquest país fa que les treballadores visquin la confrontació al lloc de treball. I per què m’has d’imposar aquest dret? Doncs hauries de tenir una política lingüística pública clara en defensa del català. Això necessita una administració que li doni suport, perquè, si no, desapareix com qualsevol llengua minoritzada. 

A partir d’aquí, com més llengües parlem millor. Tinc un respecte absolut a la llengua de tothom, però aquí ens hem entès amb el fet que la llengua vehicular sigui el català, però amb un reconeixement i una posada en valor de les llengües que tothom porta des de casa seva. A més, en qualsevol procés migratori ja es porten motxilles de pèrdua, de dolor, de trànsits difícils... Per tant, recorres a la teva llengua com a política d’identitat. Hem de ser capaços de pensar en quina posició es troba la gent que acaba d’arribar.

OR: Darrera pregunta, Anna. Què és Palestina per a tu? 

AG: Jo, fa molts anys, feia unes classes de geopolítica internacional amb un professor francès de tradició marxista i que s’havia convertit a l’Islam, en una cosa que anomenàvem Escola d’Estudis Polítics Randa, en homenatge a la cova de Mallorca... Recordo que aquell professor ens deia: “Palestina és, ara mateix, la cristal·lització de l’esperança, d’un nou ordre mundial, d’un reconeixement de la multilateralitat. I en la mesura que a Palestina no la deixen existir, vol dir que estem més lluny d’aquest reconeixement multilateral, ric, divers, alliberador”. Recordo que en aquell moment no vaig acabar de situar el tema. I he recorregut molt sovint a aquest professor. Amb Palestina, ens hi juguem moltes coses. No podem permetre que el dolor i el patiment, les mutilacions i els checkpoints ens tapin la vida.