La localitat murciana de Torre Pacheco ha tornat al focus mediàtic arran de diversos episodis de caràcter racista. El que va començar amb l’acció d’un grup minoritari ha desembocat, com tantes altres vegades, en la criminalització generalitzada d’una comunitat sencera. Una vegada més, paguen justos per pecadors.

La dreta i l’extrema dreta no tenen cap escrúpol a l’hora de posar tothom al mateix sac. Alimenten el relat que les persones migrades —sobretot si són pobres i racialitzades— venen a “prendre’ns” les ajudes, la feina o la identitat. És un discurs tòxic que, en lloc de fer política, fa por. Mentre es multipliquen les proclames patriòtiques, es dilueix la memòria històrica i s’esborra deliberadament la complexitat del món en què vivim.

En un planeta globalitzat, el moviment de persones és constant. Ara bé, la llibertat de moure’s no és universal: depèn d’acords entre estats, de fronteres asimètriques i, sobretot, de privilegis. Els habitants dels països del nord global poden travessar fronteres amb facilitat. En canvi, qui neix al sud global sovint només pot escapar de la misèria i la guerra a través de vies irregulars i perilloses. El dret a migrar s’ha convertit en un luxe.

Ens hem de demanar: què hem fet nosaltres per tenir un passaport que ens obre les portes del món? La meva condició d’home blanc, europeu i amb papers em situa, vulgui o no, en una posició de privilegi. I aquesta és una veritat incòmoda que no podem ignorar si volem construir societats més justes.

La vinyeta de Flavita Banana il·lustra de manera magistral aquesta hipocresia: només ens interessa la immigració quan ens resulta rendible. Si algú pot comprar una casa a Menorca o marcar gols per a la selecció, benvingut sigui. Si no té recursos econòmics, que torni al seu país. Aleshores surten les consignes racistes de sempre: “Ens lleven la feina”, “Les beques de menjador són per als seus fills” o “Si són pobres, per què tenen mòbil?”. Discursos buits, plens de prejudicis, que amaguen una realitat social molt més complexa.

Exemples com els de Lamine Yamal o Nico Williams, dos joves futbolistes negres, fills de la immigració i nascuts a l’Estat espanyol, posen el dit a la nafra. Són espanyols, i són negres. I això, a segons quins sectors, els fa esclatar el cap. Però quan marquen gols, els mateixos que els insultarien pel carrer els ovacionen com herois nacionals.

Ara bé, aquests referents tenen una gran influència entre la joventut i podrien utilitzar la seva veu per visibilitzar injustícies. Malauradament, la majoria opta pel silenci. Ja sigui per por de perdre patrocinadors, per desinterès o per evitar polèmiques, aquest silenci esdevé una forma de complicitat.

Recentment, Lamine Yamal ha estat envoltat de polèmica per una festa d’aniversari que ha transcendit pels excessos. Si vol ser un model més enllà dels terrenys de joc, haurà d’entendre que la responsabilitat no s’acaba amb l’èxit esportiu.

Els clubs esportius, especialment els de primer nivell, tenen una responsabilitat enorme en la formació dels joves dels seus planters. No només són espais d’entrenament físic, sinó també escoles de valors, convivència i responsabilitat social. És fonamental que eduquin els seus jugadors en el respecte, la igualtat i el compromís amb la societat que els envolta. La manera com aquests joves són acompanyats pot determinar el seu paper com a referents dins i fora del camp.

Per sort, també hi ha exemples de compromís: Marcus Rashford, del Manchester United, va liderar una campanya per garantir àpats escolars al Regne Unit. Lewis Hamilton ha alçat la veu contra el racisme i a favor del medi ambient. I històricament, figures com Muhammad Ali o Colin Kaepernick van posar en risc les seves carreres per defensar els drets civils.

Encara són excepcions, però són la prova que es pot aprofitar la fama per transformar el món. Perquè el que està en joc no és només una pilota: és la dignitat, la igualtat i la llibertat de milions de persones.