21/11/2025
Fa uns mesos, posàvem el crit al cel per la neutralitat que l’esport tenia davant el genocidi israelià. Tot i que, tristament, les organitzacions que governen l’esport internacional i nacional segueixen de bracet de la neutralitat, ara posam un poc de llum a la foscor gràcies a dos partits de futbol que s’han convertit en dos actes polítics de lluita i defensa dels drets del poble palestí.
Les seleccions de futbol d’Euskadi i Catalunya han jugat aquesta setmana contra la selecció de Palestina amb l’objectiu de seguir denunciant el genocidi per part d’Israel i donar a conèixer la solidaritat dels pobles basc i català cap al poble palestí. Aquests partits, més enllà de la part esportiva, són accions de solidaritat, denúncia i sobretot, depau.
El primer partit es va jugar dissabte passat, 15 de novembre, a Bilbao, a San Mamés,casa de l’Athletic Club. Un total de 51.396 persones (ple a vessar) van donar suport a la causa palestina i van convertir “la catedral” en una festa del futbol a favor de la llibertat dels palestins.
Abans que la pilota comencés a rodar, els jugadors dels dos equips es van ajuntar amistosament sota la pancarta “Bakea Peace”, en eusquera, àrab i anglès, i van mostrarla fraternitat entre ambdós pobles.
El resultat de 3-0 a favor del combinat basc va ser el menys important. I és que el públic no va parar d’animar les dues seleccions i va emprar el partit com a altaveu de la injustícia, la visibilització del drama i un crit cap al món per la pau.
A més, l’esdeveniment també va servir per fer un homenatge a l’oficialitat de la selecció basca de pilota, que competeix internacionalment.
El partit entre Catalunya i Palestina, disputat a l’Estadi Olímpic Lluís Companys dimarts passat, 18 de novembre, va acabar sent molt més que un amistós internacional. Malgrat les incerteses prèvies, les tensions logístiques i els dubtes polítics que havien envoltat l’organització, Montjuïc va respondre quan tocava: més de 30.000 persones.
De fet, les entitats que formen Act x Palestine van reclamar la voluntat política necessària per fer realitat el partit tot i els dubtes inicials.
L’ambient, carregat d’emoció i consciència, va transformar l’estadi en un espai on la solidaritat no era eslògan, sinó presència viva. Abans del xiulet inicial, els jugadors de totes dues seleccions van fer pinya en un gest que va tenir més força que qualsevol proclama institucional: una abraçada entre pobles. Les banderes palestines, esteses com mantells de memòria, contrastaven amb els crits que demanaven fi a la violència i respecte pels drets humans.
Per al poble palestí, que ha tingut víctimes entre els seus esportistes (es parla de més de 400 esportistes palestins assassinats des d’octubre del 2023), aquestes trobades tenen un valor encara més profund: reivindiquen la humanitat, la normalitat i el dret a existir més enllà del conflicte.
Més enllà de l’àmbit esportiu —irrellevant en un vespre així—, el partit va posar en evidència una realitat que molts prefereixen esquivar: Catalunya té capacitat i voluntat de mobilitzar-se quan es tracta de defensar una causa justa, i el poble palestí continua trobant en l’esport una escletxa per respirar dignitat enmig de la devastació. Les pancartes, els cants i l’empatia tangible van convertir Montjuïc en un exercici col·lectiu de memòria i denúncia.
Curiosament, el mateix dia del partit, la selecció espanyola va jugar a la Cartuja de Sevilla contra Turquia un partit classificatori per al Mundial que es disputarà el 2026 a tres bandes (el Canadà, Mèxic i els Estats Units). En aquest enfrontament, hi havia menys públic que a Bilbao i Barcelona, i no es va sentir cap proclama per la justícia afavor al poble palestí.
Al cap i a la fi, l’esport no ha de ser només un escenari d’espectacle: pot ser un micròfon per la pau. I aquests dies, des de San Mamés i des de Montjuïc, aquest micròfon s’ha fet sentir molt fort.
