La violència torna a ser l’epicentre de l’esport rei a Menorca. Una entrada perillosa, un jovent que es rebota, que es dona empentes, que s’insulta, que es fot d’hòsties. Ningú atura. El públic, dins el foc interior que té, bota al camp, fa que el conflicte augmenti. Resultat? 25, 30, 200 partits de sanció, camps tancats i, sobretot, uns dies després, les autoritats (presidents de clubs, directors esportius, càrrecs federatius, etc.) que condemnen l’acció. I, clar, què han de fer? Sortir, demanar disculpes, acotar cap i dir que els valors de l’esport són uns altres i que aquests actes (aïllats?) no identifiquen el seu club ni són l’essència del futbol. Però la violència no se’n va.

Açò sí, tothom vol guanyar. Tots volen que els seus equips —des del prebenjamí fins al regional— quedin al capdavant, sortir al mitjà local de torn i fer camisetes de campions de la temporada. Aquesta ànsia de guanyar, mal gestionada, impulsa la violència dins i fora dels camps, des del seguidor subjectiu que anima però que també crida a l’àrbitre fins a l’entrenador i els infants de set anys rivals. I què s’aconsegueix? Frustració, que mal gestionada provoca trifulgues dantesques i acaba amb adolescents que es reboten, es donen empentes i s’insulten. I el que hauria de ser un espai de gaudi, salut i creixement personal acaba amb experiències negatives i enfrontaments sense sentit.

Així, idò? Què feim? Pobre futbol, sempre els toca a ells. 

Quan la pilota de Posidònia començava a rodar, ja vam escriure sobre la violència. Llavors ens demanàvem si eren casos puntuals o hi havia una violència estructural. Ara per ara, les coses segueixen igual, tot i que tothom condemna la violència a posteriori.

I com podem canviar? Cal un canvi estructural, no sancions que no s’acaben mai. Posar pedaços no serveix a llarg termini: calen canvis molt més grans. Les raons de la violència al futbol són multifactorials. Si volem que minvi, però, cal passar, en primer terme, per un enfocament de la competició diferent, especialment en les primeres edats.

Tenim el cas de Noruega, que amb uns cinc milions d’habitants té les millors ràtios de medalles olímpiques per habitant —han quedat primers als Jocs Olímpics d’Hivern de Milà-Cortina— i un sistema d’esport base extremadament diferent del nostre. 

Els infants estan obligats a fer més d’un esport fins als 12 o 13 anys, i el sistema de competició comença a partir d’aquestes edats: fins als 12 anys no trobam competició com la d’aquí. Tot se centra a jugar i passar-ho bé, amb l’objectiu que hi hagi adherència a l’activitat física, a partir del gust per la pràctica. La victòria i la derrota queden en un altre pla. Després, i en funció dels seus interessos, es queden amb un esport i l’especialització és total. 

En aquesta fase, coincidint amb un moment més madur dels infants, s’impulsa l’excel·lència esportiva: entrenadors de primer ordre, pedagogia, i instal·lacions i material d’alt nivell. El resultat? Una societat vinculada totalment a l’esport i uns nivells d’esportistes d’elit que parlen per si sols.

És evident, idò, que calen millors formacions, professionals formats en pedagogia i didàctica, que eduquin i entenguin que l’esport és l’eina i no la finalitat. Igual que el sistema competitiu, que ha de ser eina i no finalitat per si mateixa; cal que veiem part del procés educatiu dels infants i joves.

L’embolcall d’aquest món tampoc ajuda: la premsa i les marques esportives volen Messis i Cristianos cada vegada més petits, fomenten els discursos de la violència i posen al centre dels debats males decisions arbitrals en funció de l’equip a qui donen suport. A més, molts d’aquests esportistes d’elit són incapaços d’aixecar la veu per causes socials, cosa que els allunya de ser influències positives del jovent i impedeix que puguin ser concebuts com a estendards de l’antiviolència. Amb aquests referents, la cosa es complica.

Per altra banda, molts de clubs no acompanyen les famílies ni amb formacions ni amb accions directes per donar l’enfocament educatiu de la competició, i n’hi ha moltes que treuen els impulsos més primaris, mirant-se el llombrígol i pensant només en els interessos particulars i no els col·lectius.

Fent el paral·lelisme amb les escoles, amb bon criteri, les famílies van a portes obertes, s’informen sobre el funcionament i els plans educatius dels centres i valoren el que creuen més adequat per als seus infants perquè consideren que l’educació és el més important. No em deixa de sorprendre, però, com a les extraescolars esportives açò gairebé no passa. L’educació esportiva no formal, en la majoria de casos, no es fiscalitza ni rep gaires preguntes. No es demana informació sobre projectes educatiusdels clubs (si és que n’hi ha), ni formació dels tècnics o metodologia de les sessions. Tot açò, però, acompanyarà durant anys els infants en el seu procés de desenvolupament esportiu. En molts de casos, fins i tot, es veu l’extraescolar més tostcom un respir dins la frenètica activitat familiar. 

És evident que cal exigir molt més en aquest sentit, però els clubs també han de treballar amb aquesta visió educativa, amb plans i accions concrets: infants al centre, tècnics esportius com a eina clau del seu desenvolupament i com a motor de l’activitat,i més feina de les famílies, com a acompanyants necessaris dels infants.

Per tant, podem dir que els clubs i estaments federatius no acaben de trobar la forma per pal·liar aquesta violència. El primer pas és fer feina comunitària, planificar,impulsar la competició educativa i deixar de banda egos que no van enlloc.

George Orwell, l’autor de novel·les distòpiques com Rebel·lió a la granja o 1984, va escriure l’any 1945 l’assaig The Sporting Spirit (L’esperit esportiu’), on comparava el futbol amb la guerra. I assenyalava: “L’esport seriós no té res a veure amb el joc net. Està fortament lligat amb l’odi, la gelosia, la presumpció, la indiferència de totes les regles i el plaer sàdic de presenciar la violència”. En altres paraules, “es tracta d’una guerra sense trets”. En el moment en què sorgeix la qüestió del prestigi, es desperten els instints combatius més salvatges, afirmava. Tot i que aquestes paraules poden semblar contundents i dures, és essencial remarcar que la manera com s’estructuren i es gestionen els esports té un impacte determinant en els resultats que se n’obtenen. Així, idò, si volem que la violència desaparegui, cal replantejar moltes coses.

En definitiva, si no canviam l’arrel del problema, la violència continuarà apareixent amb diferents cares però amb el mateix fons. Cal repensar el model competitiu, posar l’educació al centre i entendre que formar persones és més important que fabricar campions. Només amb un compromís real de clubs, famílies i institucions podrem transformar els camps en espais de creixement i no de conflicte. El futbol no ha de ser una guerra sense trets, sinó una escola de valors positius compartits.