Nou del matí del 30 d’abril del 2025. Un vesí des Migjorn Gran alerta la Guàrdia Civil que a les aigües cristal·lines de Cala Tortuga hi ha un cos sense vida. “Duu una armilla salvavides de color taronja posada al tors”, explica mentre el cadàver, surant, s’atraca a la costa mogut per les onades. El sol de primavera convida els turistes a passejar pel litoral. Fa olor de crema solar, i davant les tovalloles i els banyadors de colors, hi ha un mort mogut lentament amb el ritme de la mar turquesa. És, segons recull la Guàrdia Civil, el segon cos en dos mesos que apareix a la costa de Menorca.

Al migdia del 18 de febrer, va aparèixer un altre cos a la platja de Sant Tomàs. Era jove i no estava gaire descompost, tot i haver passat almenys tres dies enmig de la mar. El Servei de Salvament Marítim calcula que podria formar part d’un contingent que havia arribat dies abans a Eivissa. En aquest cas, es tractava de migrants d’origen somali, que havien sortit d’algun lloc de la costa nord-africana amb 24 persones a bord d’una embarcació precària. Cinc van morir durant la travessia. Una dona embarassada de nou mesos va perdre el fill. La resta de tripulants van arribar a l’illa pitiüsa en estat de xoc, amb hipotèrmia i deshidratats. Van ser traslladats a l’Hospital Can Misses.

Els darrers anys, la ruta migratòria que connecta Algèria amb l’arxipèlag balear s’ha consolidat com una de les més actives i arriscades del Mediterrani occidental. Segons dades de la Delegació del Govern, durant el 2024 es van comptabilitzar 5.860 immigrants a les Balears a bord de 351 embarcacions precàries. Aquesta xifra s’eleva fins als 5.996 segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

L’agonia llarga dels migrants morts al mar contrasta amb els colors vius dels banyadors fluorescents i els flotadors inflables que ja saturen les Illes Balears en aquestes dates, i no només metafòricament. Quant trigaran els pròxims visitants anglosaxons a trobar-se amb un cos mig devorat pels peixos a Binigaus? Els membres de l’Associació de Francesos a Menorca es queixaran a la Fundació Foment del Turisme per haver de compartir les platges de migjorn amb ciutadans provinents de les seves excolònies? Resoldre la incògnita sembla només una qüestió de temps.

Al març, el Govern va aprovar un reial decret que modifica la Llei d’estrangeria i que permet a les comunitats autònomes que es declarin en emergència humanitària redistribuir, entre altres territoris de l’Estat, migrants acabats d’arribar, a fi d’alleugerir la càrrega humana sobre els serveis públics. En virtut d’aquesta normativa, Menorca haurà d’acollir cinc menors no acompanyats que han arribat a les Illes Canàries els últims mesos. “Intentarem que no venguin. Només els oferirem plaça per imperatiu legal”, van ser les paraules del president del Consell Insular, Adolfo Vilafranca, a l’abril, en relació amb el fet de donar sostre i menjar a cinc infants que quasi van morir enmig de la mar cercant un lloc on canviar la seva sort.

La travessia d’en Hafid

En Hafid (nom fictici) té 35 anys i és del Marroc. Va passar molts anys treballant com a cambrer en un bar de Nador, on feia jornades de 11 i 12 hores a canvi d’un sou irrisori i un lloc per dormir. Va arribar a Espanya fa tres anys, i en fa dos que viu en un municipi de Menorca.

Ha decidit explicar com va ser la seva experiència d’arribada a l’illa, en part com un exercici que li permet parlar amb algú que l’escolti sense jutjar-lo, i en part com una reivindicació dels que volen habitar aquest territori a la recerca de feina, sostre, menjar, drets, dignitat.

“Ha estat realment dur i difícil arribar fins aquí. El meu primer intent de travessar l’estret va ser el 2020, però no vaig poder perquè els encarregats de l’embarcació van desaparèixer amb els nostres doblers. A mi em van robar uns 1.000 euros que m’havia costat anys guanyar, i no en vaig saber mai més res. Aquella nit vam haver de dormir en un bosc pròxim a la platja, morts de fred”, explica, assegut davant d’un te que es refreda entre les seves dues mans enormes un capvespre de primavera ennuvolat que sembla tardor.

“Finalment, el divendres 9 de setembre del 2022, a les nou del matí, vam aconseguir travessar des d’Al-Hoceima. Hi havia més gent del compte, en aquella barca, i açò va generar problemes al principi. Vam arribar a Motril molt més tard, el diumenge 11 a les tres de la matinada, perquè ens vam quedar sense gasolina a 50 quilòmetrs de la costa i vam estar 12 hores telefonant a la Creu Roja amb l’únic mòbil amb senyal que teníem”, explica amb un gest avergonyit i absent. “Van ser moments molt durs, gairebé 46 hores a la deriva amb 22 persones més a bord. La gent es posava molt nerviosa (…) No l’hi desitj a ningú”, conclou.

Després de desembarcar en una platja fosca i freda, la Policia Nacional els va detenir i els va traslladar a una comissaria, on es van estar durant 48 hores més. Després, segons explica en Hafid, van ser derivats a la Creu Roja, on van rebre aliments i van ser desposseïts de la roba que duien. “No et deixen quedar-te res més que el mòbil, si és que en tens”, diu. Més endavant, es va traslladar a Alacant, on es va retrobar amb el seu germà, i va començar a fer feina en una empresa dedicada a l’enviament de roba de segona mà a Àfrica. “Eren jornades de 9 o 10 hores diàries per un salari mensual de 300 o 400 euros, tot i que no sempre ens pagaven”, explica.

El 2023 va contactar amb un amic que havia travessat l’estret i que li va suggerir traslladar-se a Menorca. “Gràcies a la solidaritat de diverses persones, vaig poder instal·lar-m’hi”, diu, tot i que reconeix que l’assetjament policial és difícil de suportar. “Fa unes setmanes van detenir un amic pel fet d’estar en situació irregular. Se’n va sortir pagant 300 euros, però, és clar, d’aquestes situacions no en queda cap registre”, explica. En Hafid insisteix que està content de viure a Menorca, no pensa tornar enrere i remarca les ganes que té d’integrar-se. “Vaig cada dia a estudiar castellà. Tenc moltes ganes d’integrar-me i de viure i fer feina aquí”, conclou.

Una aplicació per a la integració

Un problema amb què es troben molts nouvinguts per integrar-se és el repte lingüístic. A més, en alguns casos, com el d’en Hafid, molts no saben ni llegir ni escriure. L’alfabetització, per tant, ocupa un lloc central, no només per pensar la integració social, sinó també com un element fonamental per avançar en la vida, sigui migrant o no. Per fer front a aquesta necessitat, Roser Gomila, filòloga àrab que imparteix classes a l’Escola d’Adults (CEPA) Joan Mir i Mir de Maó, ha desenvolupat una aplicació mòbil per facilitar l’alfabetització en castellà per a persones migrants.

“La idea de desenvolupar SilApp va sorgir de manera espontània en un dels grups d’alfabetització que tenc al CEPA Joan Mir i Mir, quan un alumne em va demanar si no hi havia cap aplicació mòbil amb la qual poguessin fer exercicis de lectoescriptura com els que fèiem a classe. Vaig pensar que el Fons Menorquí de Cooperació donava subvencions per a projectes d’educació per a la transformació social, i com que no existia cap material així, vaig decidir crear-lo”, explica Gomila. Després d’un any de feina, ha nascut SilApp, la primera aplicació mòbil centrada en la lectoescriptura sil·làbica pensada per a persones adultes en procés d’alfabetització.

La idea que les persones migrants, especialment les provinents d’Àfrica, “no s’integren”, xoca frontalment amb la realitat: el desig d’aprendre, la voluntat d’incorporar la llengua del lloc de destinació, les ganes de comunicar-se i entendre’s com a base de la integració. Aquesta iniciativa sorgida a les aules de l’Escola d’Adults de Maó és una resposta clara a aquest desafiament.

“I, tanmateix, no n’hi ha prou”, explica Roser Gomila, que detalla que “les ràtios d’alumnes per aula, especialment en els casos d’alfabetització o ensenyaments inicials, sovint superen amb escreix el màxim recomanat”. Si bé és cert que es tracta d’un perfil d’estudiant amb assistència irregular per motius diversos —econòmics, personals, laborals—, Gomila considera que un dels motius d’aquesta irregularitat podria ser, perfectament, el desànim generat per la càrrega de gestió a l’aula i el poc temps que el professorat pot dedicar a cada persona. A més, afegeix que, un cop acabats els cursos de l’Escola d’Adults, l’alumnat no disposa de cap alternativa per continuar estudiant durant l’estiu.

Probablement, la integració que tant s’exigeix als nouvinguts —aquells a qui es retreu la manca de voluntat de “formar part de la societat que els acull”— obvia completament la manca de recursos destinats, els darrers temps, a garantir que aquesta integració sigui real. Tal vegada el problema no és la manca de voluntat de formar part d’aquesta societat, sinó que l’exigència d’integració amaga, en realitat, un rebuig profund.