Chiloé és un territori extens i enigmàtic. Centre neuràlgic de la regió xilena de Los Lagos, l’illa Gran integra un arxipèlag format per centenars de petits illots que arriben fins a l’extrem sud del món. Poblada històricament pels pobles indígenes chonos i maputxe-huilliches, emergeix del Pacífic com un prat verd sembrat de boscos i muntanyes que s’estén al llarg de gairebé 10.000 quilòmetres quadrats, on amb prou feines viuen unes 150.000 persones.

Per arribar a Ancud, la capital, cal pujar a una barcassa que salpa des dels ports patagònics cada mitja hora. La travessia, de poc més de 20 minuts, permet observar amb deteniment els avenços, lents però ferms, de la construcció del pont del Chacao, que qualque dia unirà l’illa amb el continent. Un monument ciclopi de gairebé 200 metres d’alçària, al punt més alt, que omple de ciment i bastides el paisatge feréstec. La promesa de la urbanització. L’amenaça de la modernitat.

“És la crònica d’una mort anunciada per a l’illa Gran tal com la coneixem”, explica Carlos Puertas, un jove que, abans de res, es presenta com a chilote. “Som un aborigen del futur, un indígena del present distòpic”, diu somrient abans de començar aquesta entrevista. Caminam per la ciutat mentre cau una pluja finíssima que ens amara la roba; fa fred, tot i que és estiu; fa sol, però no escalfa. “A qualsevol chilote a qui li parlis del Chacao li canvia la cara. A ningú li interessa aquest pont, només als continentals, que s’ompliran les butxaques amb la construcció”, lamenta.

Segons explica, el pont de Chacao es va començar a construir durant la segona meitat del segle XX, malgrat l’oposició permanent dels habitants de l’illa, especialment dels pobles originaris de l’illa Gran, que sostenen que la connexió amb el continent modificarà per sempre els seus costums, la seva economia i les seves formes d’organització social. Des del 1960, les obres han estat interrompudes repetidament i el pont resta inacabat encara avui.

“Mira, el retard va venir per moltes coses. Primer, l’acer va assolir preus desorbitats, i construir infraestructura va començar a costar el doble. A més, alguns inversors de fora —com la brasilera OAS o la japonesa Hyundai— van prometre doblers a canvi d’avantatges duaners i drets de pesca i de producció de salmó. Després es van fer enrere. A vegades també inflaven més del compte el pressupost. Després va venir el cop d’estat del 1973 i durant tota la dictadura van deixar el projecte en pausa. I, al final, als anys 90, hi va haver una desídia política enorme, típica del neoliberalisme de l’època, i açò el va acabar de frenar”, explica C. P., que confessa que li hauria agradat que no s’hagués començat mai una construcció que avui s’erigeix sobre l’illa amb promeses de desenvolupament i prosperitat, però que, segons diu, “només durà beneficis a uns pocs” i misèria a la resta de chilotes. “Ho veus? Per açò som un aborigen del futur”, diu mentre somriu.

Finalment —si no hi ha nous entrebancs—, el pont estarà acabat a finals de 2028: gairebé 70 anys després que es comencés a construir i amb 220.000 milions de pesos de sobrecost, que han enriquit tant promotors immobiliaris com empreses transnacionals.

Quan els salmons morts pugen riu amunt

El mode de vida tradicional de les comunitats de l’illa Gran de Chiloé es caracteritza per una economia basada en la pesca artesanal, el marisqueig, l’agricultura familiar —especialment, la patata— i la ramaderia a petita escala. Les comunitats mantenen fortes xarxes de cooperació veïnal, les mingas, una forma d’organització comunal hereva directa de l’indigenisme.

Chiloé, com la resta de la Patagònia austral, ha mantingut sempre les seves formes culturals i socials ancestrals. Tanmateix, des de finals dels anys 70, la indústria de la producció artificial de salmons va trobar a Xile un lloc idoni per als seus interessos i, en la dictadura d’Augusto Pinochet, un aliat estratègic. Amb la dictadura, capitals danesos, noruecs i japonesos van aterrar massivament al país amb l’objectiu d’engegar la indústria de les piscifactories destinades a satisfer la gran demanda de salmó del Japó i dels països escandinaus.

“Ens vam convertir en el criador de salmons artificials més important del món. El creixement accelerat del sector va generar, al cap de pocs anys, contaminació per residus orgànics, ús intensiu d’antibiòtics, pèrdua de biodiversitat i fugues massives de salmons; impactes que, amb el temps, van derivar en crisis ecològiques”

Entre els anys 2016 i 2019, una marea roja constant d’algues contaminants productores de neurotoxines —provocada pel vessament sistemàtic d’antibiòtics, l’augment de la temperatura oceànica i l’ús indiscriminat de verins paralitzants de marisc (VPM)— va inundar la costa de Chiloé. Només durant els primers mesos del fenomen es van registrar 25 milions de peixos morts, l’equivalent al 12% de la producció anual de salmó.

R. S., pescador artesanal que va formar part d’una expedició científica impulsada per l’Armada de Xile i la Universitat Pontifícia, explica que “aleshores la indústria salmonera, a través de la seva associació patronal, va sol·licitar autorització a l’Estat per abocar a la mar milers de tones de salmó mort en descomposició. Van tirar gairebé 5.000 tones de peixos morts, que poc després van arribar a la costa”.

Al final, el que passa a Chiloé amb la indústria salmonera no és només un conflicte ambiental, sinó un mirall de com els interessos del nord global continuen modelant —i explotant— els territoris del sud com si fossin simples extensions de les seves pròpies necessitats.

Les gàbies, els peixos morts, els antibiòtics, el verí abocat a la mar són només la superfície visible d’una trama més profunda en què la promesa del “desenvolupament” actua com a coartada per desposseir, desplaçar sabers locals i degradar ecosistemes que han sostingut vides durant segles. Tal vegada la veritable pregunta que deixa aquest relat no és només com aturar el dany, sinó com trencar, d’una vegada per totes, amb aquesta lògica colonial que continua tractant llocs com Chiloé com a zones de sacrifici al servei d’economies alienes.