Són les 19.48 h i s’està acabant la presentació de La pupil·la del mar: un assaig sobre el dàtil, la taronja i el garballó, el primer llibre editat per Edicions Cuc i signat per un savi dels d’abans, Bartomeu Obrador Cursach.

Durant el col·loqui, una estimada companya, que seu a la meva dreta, em fa un comentari qüestionant un contingut molt específic: l’antropòloga Valentina Manrique acaba de dir que els moros tenen un paper molt concret en la literatura popular —com també el tenen les dones (pobres víctimes) i els homes blancs (oh!, salvadors). Manrique explica que els moros són sempre l’antagonista i que, per no tenir, no tenen ni nom. Aquí és quan salta la meva companya, inquieta, recordant que tenim un moro nostrat: “En Xoroi sí que té nom!”, em comenta amb veu fluixeta però vencedora, perquè ha trobat un moro dels nostres i amb nom propi.

Inspirat per aquest comentari i retornant a la sèrie d’articles que vam llançar l’any passat sota el títol Menorca terra de llegendes, recuper aquest text que guardava inacabat amb l’esperança de fer una revisió ideològica del mite del moro. Tornar a visitar pel·lícules, textos, quadres o poemes és un acte de reivindicació per fer reviure figures ocultes o ressuscitar imatges mortes. Com en l’assaig d’Obrador, en què l’autor aborda un tema ocult, l’exhuma i l’exposa en superfície: què ha passat amb el passat andalusí de Menorca? Per què una època de gran poder cultural, científic i econòmic passà de la nit al dia a una llegenda de terror per fer por als infants? La feina d’Obrador, idò, queda alineada amb el que proposàvem fa uns mesos des de Revista Posidònia: a Menorca, terra de llegendes, els mites serien entesos com una mostra viva de la manera de concebre el món que té la mateixa societat que els explica i codifica.

“Saps què vol dir Xoroi?”, li responc a la meva companya: “mutilat”. El nostre únic i estimat moro, l’amant, en Xoroi, és un mutilat, guerxo, mancat d’una orella, un boig. El pas del temps sembla haver fet desaparèixer el significat, probablement per un nou ús d’aquesta paraula. No obstant açò, de fons, aquesta romantització i exotització del nom propi i de la figura del sarraí ha cegat la càrrega simbòlica del protagonista d’aquesta rondalla.

A partir d’aquí, suggeresc resseguir la construcció de la figura del moro des de tres perspectives. La primera té a veure amb el que cala en l’imaginari popular i que proposa una relació jeràrquica i repetitiva: la invocació d’aquests monstres, els moros, serveix per estructurar i ordenar la societat entre els bons i els dolents (I). La segona exposa tres moments històrics que activen aquesta particular por dins de la societat (II). I, finalment, l'últim rau en la necessitat de tenir una alteritat per sostenir la construcció ideològica de les societats occidentals modernes (III).

L’imaginari popular: rituals i simbolisme

La figura dels moros sempre ha estat present dins l’imaginari col·lectiu de l’illa. En la literatura popular, en els refranys i rondalles i, per descomptat, com recorda Obrador, també en una gran quantitat de restes arqueològiques, que van sobreviure després de la conquesta cristiana, marcada per un fort caràcter iconoclasta i bel·licista. D’ençà que Menorca fou repoblada i cristianitzada, els moros han romàs en l’imaginari col·lectiu de l’illa, fins avui, com una amenaça. Claude Lévi-Strauss descodifica aquest tipus d’amenaça amb un exemple molt clar: “Si un sistema mitològic atorga un lloc important a cert personatge, com una àvia malèvola, se’ns dirà que en tal societat les àvies tenen una actitud hostil cap als seus nets: la mitologia serà considerada un reflex de l’estructura social i de les relacions socials” (Lévi-Strauss 1955).

Recordar i representar l’amenaça constant de l’enemic i exaltar la victòria passada sobre aquest és una eina freqüent de la ideologia dominant; constitueix un dels aspectes destacats de les cerimònies rituals i religioses. Només fa falta botar a l’illa veïna per celebrar la festivitat dels “moros i cristians” i ritualitzar la victòria d’uns sobre els altres. Es tracta de legitimar el caràcter salvador i la missió profundament religiosa i coercitiva del grup vencedor sobre el perdedor.

Ho relata així Llorenç Olives en el seu recull de llegendes de Menorca als Quaderns de Folklore: “Quan jo era al·lot, sempre sentia contar coses dels moros. Semblava que no hi havia cap altra història, ni cap altra deixalla, a Menorca, que les dels moros. ‘Això és d’en temps dels moros’, em deien, tot assenyalant una talaia o un antigot; ‘això va succeir en temps dels moros’, quan em contaven una rondalla. La por dels moros reprimia i controlava les entremaliadures dels al·lots del meu temps, ‘mira que vindrà es moro’. El que no anava a missa era ‘com un moro’. ‘Hi havia moros a la costa’ quan no volien que t’entemessis de les coses que tramaven les persones grans”.

La ideologia de la història en tres exemples

En aquest punt voldria mostrar com ha operat la construcció de l’altre, de la figura moral i estètica dels estrangers moros. Aquests són presentants com a monstres terrorífics amb la capacitat de trencar l’ordre i l’estabilitat: “la amenaza de los ataques turcos, berberiscos y franceses marcaría la vida cotidiana de los isleños durante todo el siglo XVII” (Casanovas 2017). El simbolisme de la figura del moro com a element distorsionador i repressiu, que requereix posar en pràctica mecanismes de detecció i vigilància especial, atès que són subjectes malignes, diferents i perillosos, ha perdurat fins avui.

Així idò, vull destacar tres grans moments històrics que activen la figura del moro dins de l’imaginari popular com un personatge contrari als valors propis, uns valors cristians, heteropatriarcals i fins i tot occidentals i moderns. El primer el trobam, justament, en el que Andreu Servera recuperava, altra vegada, d’aquest assaig-enciclopèdia de Bartomeu Obrador Cursach: el genocidi sobre el qual es basa la conquesta de Menorca. Una massacre fundacional que inaugura la civilització i l’ordre.

El segon succeiria entre els segles XV i XVI, en què Menorca va estar en constant amenaça dels turcs. Dues epopeies destacables de l’època són la del conegut pirata Keir Eddin Barba-rossa i els seus bàrbars que van saquejar Maó el 1535 i es van endur captius uns 800 menorquins. L’any 1558, més conegut com s’Any de sa Desgràcia, es va dur a terme una brutal invasió a Ciutadella per part de l’armada turca de Solimà el Magnífic. La ciutat va ser arrasada i molts dels seus habitants van morir durant el setge. Petita confidència històrica: aquells que ara venen la terra als francesos són els descendents d’aquests “menorquins originals” que van sobreviure, els rics, clar; dels pobres no en quedà mai rastre.

I, per acabar, per arribar a la darrera fita històrica hem de fer un salt quatre segles més endavant. Concretament al dia 11 de setembre de 2001. Els avions que impacten contra les Torres Bessones reactiven tota una sèrie d’ideologies, pors i amenaces que eleven l’alteritat a un altre nivell. Ara tota una amalgama de cultures —no occidentals— s’unifica en una unitat: la culpa, dels moros.

Amb aquests tres exemples històrics veim com ha mutat la configuració de la imatge de l’altre, del moro, que durant segles encarnava un home del sac, alt i fosc, guerxo i mutilat; que més tard adopta un turbant al cap i una espasa ondulada a la cintura, i que, finalment, amb una darrera imatge motivada per l’11-S, es converteix en la cara de l’Orient Mitjà, probablement amb una fisonomia semblant a la del conegut dirigent d’Al-Qaeda.

Unes persones no aptes: els moros, els altres

Tot el que hem vist fins ara obre el camí a la descodificació de la figura del moro en la cultura menorquina actual i la islamofòbia que l’acompanya. La construcció de l’alteritat —el nosaltres i els altres— sempre empra la unitat com a eina principal. Es pot establir un paral·lelisme en el que concebem com a moros i el subjecte musulmà modern: home amb barba i amb fesomia àrab de l’Orient Mitjà, probablement militant d’alguna branca fonamentalista religiosa i necessàriament terrorista.

Aquesta característica de l’alterització consisteix, idò, a homogeneïtzar i reduir en una unitat indivisible totes les persones que se situen fora del nosaltres. La riquesa i diversitat de practicants de la religió musulmana queda anul·lada: des del paradigma de l’exclusió, és imprescindible assimilar-la i reduir-la a la mateixa cosa. Les estadístiques parlen d’uns 1.900 milions de musulmans repartits arreu del món, ara tots ajuntats al mateix sac, en una pasta compacta i aglutinada en format amenaçador.

És important per al procés d’exclusió que comporta la construcció de l’altre concebre’l com el mal, com una unitat negativa. Presentar-los com animals, com figures moralment qüestionables, i en última instància, exterminables. Monstres de l’altra riba que subverteixen l’ordre i la normalitat, que només poden entrar dins les fronteres del nostre món si esmenen de ple el seu —salvatge i amoral, i absolutament contrari als valors d’una societat moderna i civilitzada. Un bon exemple el trobàvem no fa gaire, quan molts presentadors de la televisió, mal anomenats periodistes, obligaven els entrevistats palestins a condemnar Hamas abans d’iniciar qualsevol diàleg evidentment injust i desequilibrat.

Però què i qui converteix realment aquest altre en l’ésser maligne, salvatge i incivilitzat que assenyalam cada dia? Es tracta d’una descripció objectiva perquè nosaltres, inqüestionablement, som els bons? No hi ha societats ni bones ni dolentes. No hi ha cultures bones ni dolentes. El que cal és fer una profunda revisió dels aspectes violents, amorals i fanàtics de la nostra societat per comprendre millor qui som. Arrancar de soca-rel el passat colonialista sobre el qual s’assenta el coneixement occidental hegemònic. I sí, en tenim un: és el nostre i es tracta d’un mutilat, desorellat i boig. Deu ser que així és com els veu la nostra petita societat illenca?