13/03/2024
El ventall de possibilitats per a la representació femenina en la mal anomenada “literatura universal”, i en les representacions artístiques i culturals en general és, sens dubte, bastant escarit. Si ens centram en el gruix de la literatura i la tradició oral del context occidental, els personatges femenins (quan n’hi ha) es podrien classificar, sense gaire esforç, en una dotzena d’arquetips organitzats en dos grans grups.
El primer grup inclou el que és desitjable, moralment correcte i “normal”. Aquí ens trobam amb la donzella o princesa bonica (de pell blanca, ulls de color cel, vestits sumptuosos) que exerceix de musa, i amb l’esposa-mare abnegada i sacrificada per la seva progènie. En aquest grup també trobam la verge casta, pura, la santa, l’àngel piadós, cuidador i essencialment bo. Per norma general, el seu caràcter es forja en relació amb altres homes i se’ns les presenta bé sigui en fase enamorada, per conquistar o desdenyada. Es tracta del grup de les “dones-de-veritat”®. 1
El segon grup està format pel vessant indesitjable, nefast i abjecte de la figura femenina. En aquest cas, ens trobam amb les representacions de la bruixa, l’harpia, la vídua, la vella, la lletja, la dolenta (en les variacions d’esposa dolenta, mala mare o madrastra i mala filla), la fadrinota, l’adúltera, la boja, la puta i altres tantes figures que desafien els rols tradicionals de gènere i moralitat.
Les representacions de l’experiència de les dones, tant d’un grup com de l’altre, han servit al llarg de la història com a (anti)models ètics i morals, amb una intenció pedagògica més o menys evident. També funcionen com a eines de control social, per mostrar com la insubmissió i la rebel·lia són condemnades i castigades amb l’aïllament, el sofriment etern, la mort o la violació. La idea és que quedi ben clar què passa si no obeïm Déu, l’home, l’amo, el pare, el marit o els mandats socials.
Si bé és cert que el ventall de representació de la masculinitat és més ampli i, per norma general, està connotat de manera més positiva que la representació de la figura femenina, és important tenir en compte que la desigualtat en les representacions no solament té a veure amb el gènere. Els personatges també són representats de manera vexatòria, caricaturitzada, deshumanitzada o brutalitzada a partir d’altres eixos de desigualtat. Pensem en la representació de les persones racialitzades, dels elements associats a l’àrab i el musulmà, del gitano, de les persones empobrides, de les persones grasses o lletges segons el cànon hegemònic, en la representació de les persones amb diversitat funcional, en les dissidències sexuals i en el gènere.
Amb aquestes reflexions a la butxaca, podem (ho hem de fer, diria jo) revisitar des d’una perspectiva crítica alguns dels elements que circulen en el nostre context en forma de llegendes i relats mítics. Revisitar-los per problematitzar-los, desnormalitzar-los, fer-nos preguntes: per què aquest relat diu el que diu, i no una altra cosa? A quins interessos respon la representació dels personatges de determinada manera en el moment en què emergeix aquest relat? I avui dia? Com podem abordar aquest patrimoni cultural oral des d’una perspectiva crítica? Què diu de Menorca que s’adoptin com a senyal d’identitat certs relats? Quines alternatives podem construir col·lectivament?
És important, en aquest exercici, tenir en compte les distàncies existents entre la realitat dels qui revisitam i el context en què sorgeix l’element cultural, per entendre com encaixen aquests relats en l’engranatge de la desigualtat i les violències amb el pas del temps. Aquesta perspectiva diacrònica no ens ha de servir com a excusa que ens ancori en la idea que açò és una cosa del passat que ja està superada. Més tost és una invitació a pensar en el temps en què emergeix el relat i com es connecta amb l’actualitat, per entendre per què perviu i per què encara funciona.
És un repte per aprofundir sobre les continuïtats, sobre les qüestions metaestables que ens afecten i ens interpel·len també avui, des de la nostra pròpia posició social, tenint en compte que molts d’aquests relats han esdevingut autèntiques “senyes identitàries”. Sense oblidar que hem normalitzat i naturalitzat els seus biaixos i fins i tot els hem agafat afecte, ens els hem fet nostres.
Vegem, per exemple, com podem fer un exercici com aquest analitzant la llegenda de la novia d’Algendar, una llegenda menorquina bastant popular.
Jo, argentina que fa més de 15 anys que viu a Menorca, l’havia sentida qualque vegada, però només amb la versió musicada. Fent una cerca ràpida a internet, la trobam musicada en la versió de Joana Pons i ses Guitarres, S’Albaida, Traginada, Rita Barber, Maria de la Mar Bonet, Clara Gorrias, Anna Ferrer, i alguna més. Escrita, la trobam qualque vegada en pàgines especialitzades sobre cultura popular menorquina. Amb tot, certament, en la gran majoria de casos, la llegenda apareix en portals de promoció turística, com a reclam.
Si no la teniu gaire present, us recoman que feu una cerca ràpida i la refresqueu. L’anàlisi que es presenta a continuació és una de les nombroses anàlisis possibles: no pretenc mostrar veritats absolutes. En qualsevol cas, a partir del que he anat llegint i escoltant, i atesa la variabilitat de versions, la història vindria a ser una cosa així:
La protagonista del relat (sa novia) és na Catalina, senyora de Son Catlar, una jove oficialment bonica segons els estàndards de bellesa hegemònics de la Menorca de l’època: “més polida que sa lluna / de tan rica no n’hi ha cap”. Una protagonista del primer grup, una dona-de-veritat®.
La llegenda comença a Algendar, a les noces de la novia amb el senyor don Bernat, un home-de-veritat®: “jove tan bell com valent, enamorat i galant”. Un “bon partit” que, a més, és hereu de terres i propietats conquistades als moros. “Algendar, torta torre dels moros / don Alfonso conquistà”. Resulta que —plot twist que tampoc sorprèn graire— a na Catalina no li feia gaire gràcia el tema de les noces, sinó més tost al contrari: “tan sols ella trista està... / Cauen perles des seus ulls / sens poder-les aturar”.
A partir d’aquí, les versions difereixen un poc. En algunes es fa evident que na Catalina té una relació amorosa (desitjada) amb un moro i que aquest és el motiu de les seves llàgrimes, el fet de saber que el seu amor amb el moro és impossible i que és obligada a casar-se amb don Bernat. En altres versions, sembla que el moro s’ha encapritxat de na Catalina i que la vol raptar: “Que hi ha un moro que l’estima / i d’ella vol ser estimat / i de robar-la algun dia / amb furor amenaçà”.
Aclaresc que empr el terme moro perquè en cap de les versions de la llegenda (que són unes quantes) no es dona nom a aquest personatge. La manera com s’anomena és important: fixem-nos que es diu que la senyora és de Son Catlar —i no és Son Catlar el que és de la senyora—, mentre que el senyor és un don amb nom propi. Segons algunes versions, el moro era un noble a la seva terra, captiu a Menorca i rescatat després. Així i tot, la seva noblesa no és considerada legítima o important: podria ser un “moro qualsevol”.
Fins ara hem vist que en unes versions na Catalina és un subjecte agent i en unes altres s’assembla més a una cosa disputada entre dos homes. Els senyors (els d’aquí) són galants; els moros, amenaçadors. Els senyors conquisten terres i dones; els moros les roben. Els senyors són racionals, avançats, educats, etc.; els moros, salvatges.
Tornem a les noces de na Catalina. Els convidats s’han posat les botes de capons, gallines i altres delícies. Ja estan més “per jeure que per beure”. Dic “els” convidats perquè trobam que “ha convidat son espòs / tots es senyors del veïnat / per assistir a ses noces / i a sa novia festejar”. No tenc clar si aquest senyors té valor genèric (es refereix a senyors i senyores) o específic (només a senyors). Tampoc sabem amb certesa si hi havia cap dona més enllà la novia, si ella ha convidat qualcú o si totes les invitacions les ha fet “son espòs”. El que és clar en totes les versions és que durant les noces la novia no parla amb ningú: no té cap amiga, germana o ningú que l’abraci, que li doni suport en el moment de llagrimeig. Res. Està tota sola i accepta, submisa, un destí fatídic que no desitja.
De cop i volta, arriba el primer moment àlgid: apareix un altre personatge femení. Enmig de la xerinola, sorgeix una dona que sembla una bruixa: lletja, despentinada, trista i amb pintes d’amargada. Una del grup 2, clarament. Arranca a cantar i diu: “Sa novia d’Algendar / avui és en terra, demà serà en mar; / avui menja capons i gallines, / demà menjarà sardines / a la vora de la mar”.
Segons la versió, les reaccions de la gent són de por, de no prendre-se-la seriosament, o simplement d’ignorar-la. Fins i tot hi ha versions que diuen que la conviden a una copa! Amb tot, diguem no fan gaire cas de la tonada profètica, i la celebració continua.
Quan sembla que del costat de la novia no es presenta ningú, arriba el segon moment àlgid: es presenta el “moro”, acompanyat d’una comitiva, per raptar o rescatar (segons la versió) la seva estimada. Ho aconsegueix i salpen de tornada a la terra natal del moro (que no acabam de saber quina és, tampoc). L’endemà, la novia menja sardines.
Si bé no tenim gaire clar què opina la nostra protagonista d’aquest “rapte/rescat”, sí que sabem que la mala sort l’espera i l’embarcació en què va naufraga a prop de les costes d’Alger o de Barbaria. Na Catalina, que passarà a la història com “sa novia d’Algendar”, sobreviu i queda nàufraga en una platja. Quan semblava que la cosa no podia posar-se més enrevessada, la “rescata” del naufragi un “altre moro”, un pescador que la rapta: “son captiveri deu voltes pitjor que una bona mort serà”. Millor morta que deshonrada, és el missatge.
La novia d’Algendar ha estat castigada d’una manera semidivina pel fet d’haver-se esgarriat. La veritat és que, independentment, que hagi desobeït els mandats de manera voluntària o bé hagi estat víctima de segrest, naufragi i un altre segrest, na Catalina cada vegada està més lluny del grup 1. I és que la deshonra (per desobediència o pel fet de ser-ne víctima) és un short-cut express al grup 2.
La llegenda contínua. La novia d’Algendar aconsegueix escapar del rapte del pescador, torna a aventurar-se a la mar i torna a naufragar —que ja és posar sal a la ferida...— a prop de les costes de cala Galdana. Comença a caminar, i després d’una curta distància, descobreix que és una altra vegada a Algendar, el lloc on s’havien celebrat les noces, allà on havia començat tot. A més —que torna a ser posar sal a la ferida, una altra vegada—, al mateix lloc hi ha una celebració: unes noces.
I, és clar, a na Catalina “se li trabucà es seny”. Embogeix i aconsegueix, ara sí, l’entrada VIP directa al grup 2: ara se’ns presenta com una novia desagradable, despentinada, pobra, esparracada, bruta i lletja, “com una bruixa”. Així, tarada i malgirbada, es posa a cantar una tonada a la novia de les noces, com una reencarnació d’ella mateixa: “Sa novia d’Algendar / avui és en terra, demà serà en mar; / avui menja capons i gallines, / demà menjarà sardines / a la vora de la mar”.
Tal com diu la llegenda, “d’aleshores en avant no feu més que anar de lloc en lloc, despellisada i en ribonot, com una bruixa, fent garrossa de sa filosa i cantant sa seva escomesa de demanar almoina”.
Una altra dona que ha tornat boja. La bogeria i la histèria de les dones és un tòpic que es repeteix i que hem interioritzat. Pensem en Medea, en Penèlope, en Pandora, en Fedra, en Ariadna, en Medusa, en Doña Jimena, en Dulcinea, en Colometa i, fins i tot, en la Sireneta, la Ventafocs, la Bella Dorment, les madrastres i bruixes que formen part de la nostra memòria de representació de dones en la cultura popular tradicional, però també mainstream. Des de la cultura clàssica fins a la contemporaneïtat, aquests arquetips es mantenen, en essència, estables i (re)produeixen, tot i que amb algunes variacions, els mateixos estereotips i prejudicis.
Podríem fer una anàlisi superficial i plantejar que la representació dels homes és “tot el contrari”. Podríem dir que, per norma general, els homes sempre són representats en la literatura de manera positiva, com a herois sans i ufanosos, amb talent, cavallers, racionals, guerrers valents, proveïdors, seductors, etc. Podríem fer-ho, però ens quedaríem només a la superfície. La veritat és que aquesta afirmació és més o manco certa quan es tracta de representar homes blancs, occidentals, cristians, assenyats, prims, masculins, cultes, heterosexuals, amb poder adquisitiu i títol. És a dir, homes-de-veritat®.
En aquesta línia, ens adonam que aquesta llegenda té components comuns amb altres relats, com el del moro Xoroi i la jove de Biniedrís. La representació de l’home àrab/musulmà com a mancat de raó, bàrbar i brut, amb un desig sexual irrefrenable, se’ns repeteix. A partir de la representació continuada d’aquests imaginaris, la seva societat, la seva cultura i la religió es retraten com un risc per a l’ordre i la moral, que és presentada com a més masclista i més homòfoba.
Aquesta caricatura és un contínuum que ens ha arribat fins a l’actualitat, en què també s’han afegit altres estereotips, com els de potencial terrorista i fanàtic religiós. Alguns documentals, com Reel Bad Arabs, de Sut Jhally (disponible de manera gratuïta a YouTube), reflexionen respecte d’aquest fenomen, que Edward Said anomenà orientalisme.
El discurs xenòfob s’emmascara darrere d’una suposada protecció i seguretat de “la dona”. En la lògica que transmet que les dones “han de ser defensades”, els personatges femenins són conceptualitzats com a objectes submisos, sense agència, incapaços de defensar-se, articular-se, organitzar-se i batallar. La veritat és que, a molts dels que volen amagar la seva pròpia xenofòbia amb l’excusa de la “protecció de les dones”, els drets i les vides de les dones els importen ben poc. És un discurs impregnat de racisme i de colonialisme, i té poc a veure (o fins i tot res) amb les autèntiques necessitats i els autèntics anhels de les dones.*
No hem de perdre de vista que açò que anomenam cultura popular també (re)produeix les estructures socials que són la base de desigualtats i violències. És a dir, no només les reprodueixen en el sentit que condensen un relat sobre la realitat i l’expliquen de manera asèptica: les llegendes produeixen, creen i contribueixen a la perpetuació de determinats valors en detriment d’uns altres, a l’ancoratge i la naturalització d’aquests valors en l’imaginari, el sentit comú i el discurs dominant.
La representació estereotipada i amb forta càrrega moral de tot el que defuig la norma es manté, amb mutacions i dissimulacions, fins als nostres dies. Per sort, hi ha bretxes, excepcions, bàlsams i molta lluita per ampliar el ventall de possibilitats no solament de la representació, sinó també de l’existència: darrere del tinter, teclat, pinzell, esprai, llapis o broca, a les cases, a les habitacions pròpies i a les compartides, al carrer, amb amistats i amants.
I jo, com na Catalina, membre orgullosa del grup 2, amb el seny trabucat, tanc la meva cantarella tal com l’he començada: per què aquest relat diu el que diu, i no una altra cosa? A quins interessos respon la representació dels personatges de determinada manera en el moment en què emergeix aquest relat? I avui dia? Com podem abordar aquest patrimoni cultural oral des d’una perspectiva crítica? Què diu de Menorca que s’adoptin com a senyal d’identitat certs relats? Quines alternatives podem construir col·lectivament?
Ensayo por Redacción Posidònia
