Què fer davant l'esgotament del model econòmic basat en el turisme massiu i l'estacionalitat? Quines experiències podem recollir de la lluita contra la gentrificació, l'extractivisme, i l'impacte ambiental a Balears? Per a aproximar-nos a aquestes i altres preguntes, la setmana passada, Revista Posidònia va publicar una entrevista amb el doctor Ivan Murray, titular del departament de Geografia de la UIB, on abordem la tendència al col·lapse del model turístic de les Illes Balears. Avui obrim un diàleg a partir d'aquesta entrevista amb Miquel Camps, coordinador territorial del GOB.

Posidònia: Miquel, què en penses de la mirada que Murray va suggerir sobre el model turístic a Balears i a Menorca?

Miquel Camps: Em preocupa una mica la idea que sorgeix de l'entrevista amb Ivan Murray -i s'ha vist altres vegades-, publicada a la Revista Posidònia la setmana passada, on l'acadèmic assenyala que Menorca és el destí triat per milionaris perquè és un territori protegit com a Reserva de Biosfera. En realitat hi ha moltíssims més milionaris a Eivissa i no és precisament un territori que destaqui per estar protegit. Crec que és un missatge perillós perquè la conclusió que deriva d'això és que no val la pena lluitar per a protegir i cuidar el nostre entorn. Aquesta associació entre l'arribada de persones d'alt perfil econòmic i espai protegit és una cosa que cal desmentir.

Per exemple, un dels indicadors que més clarament indiquen l'afluència de turistes milionaris són els jets privats. L'any passat hi va haver a Menorca uns 2.000 moviments d'aquesta mena d'avions, mentre que a Eivissa n'hi va haver 15.000 i a Mallorca més de 20.000, la diferència és notòria. Allà hi ha més moviments, i per tant més milionaris, per què són reserva de biosfera? Jo crec que no, ans al contrari.

És cert que gradualment va creixent el nombre d'inversors i turistes d'alt perfil econòmic que ve a Menorca, en part perquè les seves inversions milionàries es revaloren ràpidament. De totes maneres no es pot deduir que la nostra illa rep cada vegada més milionaris pel seu caràcter de reserva.

RP: En alguns moments històrics hi va haver una gran articulació del teixit associatiu en defensa del territori, quina és la situació i problemàtica actual?

MC: Murray crec que açò ho explica bé quan analitza l'ecologisme de Balears, ja que diu que durant dècades ha estat un ecologisme de topònims: 'salvarem s'Albufera', 'salvarem Trebalúger', etc. I ara és un ecologisme més metabòlic. Com aconseguim salvar l'aigua, com aconseguim abordar el tema energètic, el tema dels residus, el tema de la massificació... és molt més complicat. És un altre escenari, un altre context i, per tant, el que feies per moure la gent pels 'topònims', ara no et serveix. Quan analitzam les estratègies del GOB al llarg del temps veus que un temps funcionava la pressió internacional, una època funcionaven molt bé les mobilitzacions populars, una època que funcionaven molt bé les iniciatives judicials, i què funciona en aquests moments? En aquests moments el què ens funciona més és la feina tècnica. És estar damunt totes les tramitacions i planificacions, damunt els projectes més significatius, treballar per assolir que els projectes es modifiquin, que es tenguin en compte els temes ambientals i generar propostes perquè tot això vagi entrant. En aquests moments ens funciona això, d'aquí a deu anys no sé què funcionarà. Són coses que tal vegada no es veuen, però a la llarga sí, perquè després 'és que Menorca està molt ben conservada', i clar, açò no ha caigut del cel.

RP: Murray assenyala altres dimensions de la vida que es veuen afectades pel model turístic, com el problema de l'accés a l'habitatge i la tendència a la gentrificació...

MC: Aquí hi ha un altre element de l'entrevista amb el qual discrep o que m'agradaria matisar. En un moment ell diu que "moltes lluites veïnals també dels anys setanta i vuitanta per la millora dels barris, etc., es van acabar convertint en estratègies de reforma urbana que van obrir les portes a les dinàmiques de gentrificació".

Això és veritat, però, tanmateix, hi ha hagut molts altres barris i territoris on no va haver-hi associacions de veïns, ni espais de construcció col·lectiva, ni cap resistència i també han estat víctimes de la gentrificació. De nou la relació causa- efecte crec que no s'acaba de sostenir.

Crec que aquest tipus de conclusions, que a més no estan sostingudes per dades concretes, envien un missatge negatiu. En definitiva, llisquen la idea que els veïns i col·lectius no s'han d'organitzar ni fer la batalla per dignificar els seus barris perquè finalment tot caurà en mans dels especuladors i els agents gentrificadors.

Fa uns dies em va sorprendre molt una portada del diari El Económico, on s'informava de la fi de les activitats del col·lectiu Mallorca Terraferida. Un mitjà que mai li va donar atenció al col·lectiu i que té una línia editorial orientada a grans empreses i taurons financers, de sobte li dedica dues pàgines completes a contar el fracàs d'una organització ecologista de Balears. Curiós, no?

Hi ha una lliçó que es desprèn de l'experiència dels companys de Terraferida i és la importància de generar una estructura professionalitzada per a donar guerra en defensa del territori. Concretament, aquest col·lectiu va néixer rebutjant de ple la possibilitat de rebre finançament públic ni privat, sense estructura i sense pressupost. Això vol dir que tots eren voluntaris i això, al final, té una data de caducitat.

És a dir, els efectes d'aquest sistema econòmic s'estan fent molt grans, molta gent s'adona que perd poder adquisitiu, desapareix la classe mitjana i molts paràmetres ambientals estan arribant als límits; la situació és realment esgarrifadora. Davant això, el teixit associatiu ha de fer una aposta per la professionalització per combatre el sistema amb unes eines que et donin capacitat d'incidència, que és el que et permetrà d'alguna manera canviar, transformar.

Per tant, el missatge és açò, que, d'una banda, la societat s'ha de moure, ha de ser activa per defensar els valors que pensam que hem de defensar els que tenim interessos que no són particulars i de l'altra, cercar maneres perquè tota la massa social que es sent identificada amb això es mogui estratègicament i eficaçment.

RP: Creus que és la tasca que tenim per davant els qui estem en el teixit associatiu?

MC: Sí, clar. Aquesta discussió en el GOB la vam tenir els anys 80'. En un moment determinat ens vam haver de plantejar si reduíem la resposta a l'enorme demanda social o si fèiem el pas de professionalitzar-nos. Avui no podríem fer seguiment i estar a l'aguait de tots els fronts per a defensar el territori si no haguéssim decidit professionalitzar l'activitat. Crec que hi ha poca tradició en el teixit associatiu de fer aquest pas i per això estem perdent tantes batalles.

Tota aquesta pressió econòmica que s'està portant el món per endavant, que genera tensions socials i problemes ambientals ve de la mà dels mateixos que pregonen que l'Estat ha de ser petit, però al mateix temps despleguen un lobby impressionant per a beneficiar-se dels subsidis, rescats i fons públics que acaben sempre en mans privades, així com per procurar que les regulacions de tot tipus els siguin favorables.

Aquests grups de poder "neoliberal", per dir-ho d'alguna manera, tenen grans xarxes d'activistes professionalitzats que es dediquen a incidir i pressionar en totes les esferes. Per cada vegada que un grup ecologista va a una administració ells hi han anat deu, i amb advocats, mitjans de comunicació, cambres empresarials i altres, que es dediquen a pressionar perquè les legislacions surtin com ells volen.

Sobre això crec que hi ha una lectura que el teixit associatiu ha de revisar. Existeix una certa vocació de marginalitat, una idea de no rebre cap suport, ni construir espais transversals, la idea que ser activistes voluntaris ens fa més autèntics, però alhora, en realitat, ens fa més insignificants. Per exemple, si existís una organització en defensa de l'habitatge a Menorca que tingués un o dos companys professionalitzats i dedicats 100% al tema, a cada un dels municipis de l'illa, probablement la situació seria diferent.

RP: I finalment, quina relació enteneu que hi ha entre el turisme i l'habitatge?

MC: No soc expert en habitatge, ens dedicam a temes ambientals, però crec que hi ha coses del món turístic que tenen molt a veure amb l'habitatge. Per exemple, tenim que en 10 anys han aparegut 28.000 places de lloguer turístic que s'han legalitzat, i a més, més de 30.000 més il·legals. Quan ho sumes tot són 6000 o 7000 cases que s'han retirat de manera no planificada del mercat de la vivenda i s'han destinat a l'activitat turística. Açò s'ha vist a Eivissa, per exemple, que al final, quan surt tan rendible el lloguer turístic els fons voltors acaben per comprar-ho tot, i amb el pas del temps es pot donar la situació que la gent que hi viu no té casa i tampoc hi ha mercat per llogar. Però aquí s'organitzen jornades d'habitatge i ningú diu res del lloguer turístic, sobretot les institucions, perquè saben que açò vol dir també tocar molts menorquins. En canvi, molts aposten per construir més cases de protecció oficial, però, quantes cases de protecció oficial farem amb un any? Si se'n fan 30 cada sis o set anys i mentre altres habitatges surten del mercat de les vivendes per passar al lloguer turístic. Definitivament, no és una via. I si ens ho miram només des de la vessant ambiental, el fet de tenir tant de lloguer turístic no planificat provoca que tinguem una capacitat d'acollida molt gran, cosa que facilita la massificació turística i es tradueix en majors consums d'aigua, d'electricitat, de producció de residus, etc.