Carme Cardona Mir per Revista Posidònia

Rebem la pitjor notícia. Dimecres, 4 de desembre del 2024.

Missatge d’una bona amiga: “La més gran guerrera de llum de la nostra roqueta ens ha deixat”.

No ho puc creure.

Fa només uns dies xerrava amb ella. Estava com sempre, enfeinada organitzant el material recollit per a València. La solidaritat, deia. El poble salva el poble.

I ella era el poble. Els braços, el cos ferm, la determinació del pas endavant per donar un cop de mà.

Tinc el cor trencat. Sense paraules per expressar el cop i el dolor per la seva partida. El paradís que tant ha estimat no serà el mateix sense ella.

…

Uns dies després, escriure sobre Ilia Entonada em permet sortir una estona de la llàgrima. Dedicar-li unes paraules és el mínim que puc fer. L’hi dec. 

Hem estat còmplices i germanes en mil batalles: per la terra, pels refugiats, per Palestina, per la mar i el paisatge que tant ha estimat. Ella ha estat la millor companya de lluites, socials i ambientals. La més valenta. 

Compartíem una mirada còmplice sobre el món, i la seva llibertat em posava en contacte amb la idea que el paisatge i el paisanatge s’havien de reivindicar lliurement i des d’un estat com més pròxim millor a la natura. Protegir l’autenticitat com a concepte profund, més enllà de la territorialitat o la identitat col·lectiva. Una veu de la terra, de l’aigua, del foc i de l’aire. Connectada al batec de Gaia.

Sempre fent d’altaveu per denunciar la injustícia, sempre oferint una mà... o dues. Donant-ho tot. Sense ambigüitats, sense por.

Indignada, de cor batent, davant l’abús del poder dominant i el patriarcat, rebel·lant-se davant les tragèdies evitables que fan patir la gent, cridant amb coratge per denunciar allò que, humanament i socialment, considerava inacceptable. Una veu alta i clara, en defensa dels més trepitjats, dels oblidats, dels considerats sense drets per un sistema social excloent i depredador dels recursos naturals i humans, opressiu en el fons i en les formes. La seva expressió lliure em feia no perdre l’essència de les lluites,  fugint dels “queda bé” socials, dels pretensiosos i els saberuts de tota mena.

Amb la partida d’Ilia Lorenzo hem perdut una força de la natura, una gran lluitadora, una dona amb majúscula. Un exemple de compromís. Una activista d’esperit indòmit i lliure. Una persona magnífica. Autèntica i imprescindible, generosa i valenta, de cabells vermells infinits, ulls brillants i cos de sirena.

Tant de bo la seva dansa fos la dansa del món... El seu camí ha estat un referent per a moltes dones en aquesta illa. Només puc dir gràcies, Ilia Entonada de Isla Mujeres, per tot l’amor que hi has posat. Guerrera de llum, pau i llibertat. Vola alt, estimada!

Et trobarem moltíssim a faltar als carrers i les places. Un tambor de batucada serà sempre la teva veu, i així et recordarem per sempre. Sempre viva, ballant a la lluna. Gràcies, amiga.

TRIBUT A LA TRIBU

Dies després, reflexiono sobre el desordre de la mort, i de com d’abatuts ens deixa la partida d’algú estimat. Potser el desordre de la mort s’assembla al desordre de la vida, però sense tornada enrere. Només el temps entre costures fa la diferència. El temps de la vida que intentem cosir i ordenar. Ens tranquil·litzem quan sentim el control de les puntades, volem un teixit adequat per a nosaltres.

L’ordre de l’entorn ens dona seguretat, i també sensació que només en un ordre determinat podem construir. (Quin és, aquest ordre? Aquesta és la qüestió.)

L’ordre propi el cerquem tota la vida. De vegades se’ns revela interiorment; d’altres exteriorment, o un poc de cada. Cerquem un equilibri, un niu, on desenvolupar-nos com a individus socials. Un lloc on ser estimats i respectats alhora pel nostre entorn i per a nosaltres mateixos.

El problema és confondre ordre amb control i vigilància. L’ordre de l’amor és lliure.

...

Que diferent que és el camí fet des del valor i l’amor a la vida del que es fa des de la por a la mort. La por a la mort es pot convertir fàcilment en la por a la vida. Una forma ens arrufa i l’altra ens desplega les ales.

Trobar la dosi adequada de llibertat necessària en cada moment és de les coses més difícils que hi ha en l’ordre de l’amor.

La “rebel·lia” és necessària com a llibertat interior que es manifesta, i un element imprescindible per mantenir-nos connectats a nosaltres mateixos i a les xarxes que ens nodreixen. Dosificant actes de rebel·lió (que poden ser de qualsevol tipus o magnitud, en funció de cadascú i de les seves circumstàncies) cerquem equilibri entre la nostra vida i la dels altres.

Ens construïm socialment i ens donem ubicació i límits, ens estalonem, ens aïllem i ens barallem. Ens fem forts com a grup o ens debilitem. Tot hi entra. Depèn de l’energia que alimentem.

Si guanya la por, ens arrufem. Ens repleguem. Tanquem files. Ens concentrem a endreçar el nostre petit tros de món, on sentim control i dediquem menys espai i temps als vincles, l’apoyo mutuo, en el sentit social del terme.

...

La societat capitalista sacralitza l’individualisme, i la por a l’altre ens alimenta la desconfiança i ens vol convèncer de tenir “necessitats” que, com a éssers naturals, no tenim. Són impostades i interessades. Cobrir aquestes necessitats ens roba el temps i l’energia vital. També ens marca els límits cada vegada més estrets, com a éssers socials. Ens tornem submisos, covards com a éssers vius i com a societat i, de vegades, deixem de cuidar els vincles. No els prioritzem.

Les files, tancades, són cada vegada més estretes. I ens debilitem com a tribu. Ens sentim sols. És difícil viure lliure, i més encara sentir-se lliure i al mateix temps connectat als altres. És una feinada. I un propòsit immens.

Pocs al poble i a la ciutat ho aconsegueixen.

N’Ilia Entonada ho va fer. Va construir una tribu al seu voltant. Va fer-se forta al grup. La tribu la va sostenir i ella va sostenir la tribu. N’Ilia Entonada em feia sentir la importància d’una tribu lliure per construir una altra mirada sobre el món. Ella, la “jefa”, ho va fer des de l’amor i la insubmissió. Ho va fer dins d’una societat capitalista i individualista que no ens ho posa fàcil. El repte més gran és sempre teixir complicitats, entrellaçar-se, contribuir a construir i desconstruir la mirada i ampliar la perspectiva. Una altra Menorca és possible, i ella ho sabia. 

Potser estaria bé reconèixer públicament qui ens acosta a les utopies. Crec que és absolutament necessari, i tant de bo que aconseguim ampliar el ressò de la seva veu, per avançar cap a un món millor per a totes. La seva tribu la va acomiadar i la va reconèixer. Va celebrar la seva vida amb flors, plors, càntics, paraules tendres, abraçades, amistat i tambors de batucada. No crec que hi pugui haver un comiat millor tan gran i preciós, tan valent.

La que connecta la vida i la mort de la forma més natural.

Agraïment a totes.

Celebrem la seva vida i el seu camí.

Va contribuir a construir la tribu més dolça, sensible i valenta del món.

La meva admiració més profunda.

Una abraçada a tota la família i a la seva tribu, que la va acompanyar i la va fer tan feliç.

Farem créixer el ressò del seu tambor. La seva veu ens guia. 

Que el foc es mantingui encès.

Per sempre dins el nostre cor, Illia Lorenzo.