Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+
Turisme i Massificació

Iván Murray: "Estam tocant les portes d’uns canvis estructurals dins les formes com mos relacionam amb la naturalesa, és la fi del turisme barat"

"La fi del turisme barat: decreixement o barbàrie a les Illes Balears" va ser el títol de la conferència que va brindar el doctor Ivan Murray, titular del departament de Geografia de la UIB el passat cap de setmana en la seu del IME. El nostre company Miquel López Gual va parlar amb ell sobre turistificación, habitatge, gentrificació, capitalisme financer i impacte social en aquesta entrevista exclusiva de Revista Posidònia

Arran de la ‘XII Escola Europea de Primavera d’Història de la Ciència i la Divulgació’ que ha tingut lloc a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis del 4 al 6 de maig sota el títol ‘Repensar les transicions ecològiques des de les humanitats i les ciències socials’, conversam amb un dels seus ponents: Ivan Murray, professor titular del departament de geografia de la Universitat de les Illes Balears.


Miquel López: M’ha cridat l’atenció el títol de la teva intervenció, ‘La fi del turisme barat: decreixement turístic o barbàrie a les Illes Balears’. Què vols dir exactament amb açò?

Ivan Murray: El títol la fi del turisme barat fa referència al fet que la manera com s’ha anat desplegant el turisme els darrers setanta anys, sobretot després dels acords posteriors a la IIGM ha estat factible perquè s’ha sustentat en unes naturaleses molt barates, amb energia barata, amb una terra barata, amb una alimentació barata, fruit de les relacions de producció capitalistes que han permès que fossin barates; i això s’ha traduït amb el fet que, per exemple, volar i viatjar, sigui excessivament barat tenint en compte la utilització d’energia que requereix. La manera com ha anat funcionant i la magnitud que ha adquirit ha estat possible perquè ha estat un producte barat. Això ha permès la forta expansió dels darrers setanta anys i fonamentalment dels darrers 25-30 anys amb l’eclosió del low cost, etc.

Llavors, si tenim en compte que estam tocant les portes d’uns canvis estructurals dins les formes com mos relacionam amb la naturalesa precisament per l’esgotament i deteriorament d’aquesta, moltes d’aquestes substàncies cada vegada són més escasses i en ser més escasses segurament també seran més cares. I en ser més cares això se traslladarà als preus afectant al conjunt de la població, fonamentalment a les classes populars que són, precisament, les que alimenten bona part de la maquinària turística global. Això ja s’està notant en part.

Per exemple, després de la pandèmia s’ha disparat el procés inflacionari que afecta sobretot a les butxaques de les classes més desfavorides, perquè les elits pràcticament no les afecta. Llavors, mos trobam en un context que segurament aquesta energia tan barata que hi ha hagut, té els dies comptats per múltiples raons: perquè els recursos s’estan esgotant, cada vegada hi ha majors disputes geopolítiques a nivell mundial per veure qui es queda amb què i com s’utlitza, i tot això es trasllada als preus.

Pintades anti turistificació a Son Saura

I a més, el control sobre els preus recau en un grapat d’actors, ho hem vist per exemple amb els
preus de l’electricitat. Això que diuen del mercat és un miratge perquè les regles que hi ha darrere les marquen quatre gats que condicionen la resta de la població. A tot això, el canvi climàtic, que ja el vivim en carns pròpies, obligarà que s’hagin de deixar una part dels combustibles fòssils que no s’han extret baix terra. Per tant, avui dia, si parlam de turistificació planetària no podem deixar de parlar de transport aeri, i si parlam de canvi climàtic i final del petroli barat, mos duu directament a parlar de la fi del turisme barat.

ML: Em sona haver llegit que la mateixa Ryanair deia que això del low cost tenia els dies comptats…

IM: El context de pandèmia ha estat un moment podríem dir màgic [per a aquestes companyies] perquè hi ha hagut una emissió monetària brutal per part de les institucions monetàries, ja sigui el Banc Central Europeu, d’Anglaterra, del Japó, etc... i bona part d’aquesta emissió ‘quantitativa’, ha anat a cobrir forats que tenien diferents estructures del capital; això que en diuen les empreses zombi, encara es mantenen en part amb aquestes emissions monetàries que s’han fet.

Bona part de les ajudes que s’han disposat han anat també a mantenir aquest tipus d’empreses, moltes d’elles vinculades al sector turístic: turoperadors o companyies aèries que bona part d’elles s’han aguantat amb aquest ‘globus d’oxigen’ financer.

Però el context és molt volàtil. És una situació molt semblant a la que es va viure a finals dels seixanta i principis dels setanta en el context de creixent conflictivitat entorn al petroli. En aquell cas no era una qüestió que s’esgotés el petroli, encara hi havia prou reserves, però sí que hi havia disputes pel control de la regió, disputes territorials vinculades als recursos del Pròxim Orient que va provocar que es tanqués l’aixeta del petroli i es disparessin els preus. Llavors, en aquell context, moltíssimes companyies aèries van fer fallida; varen intentar aguantar la situació amb una competència brutal entre elles fins que moltes van acabar col·lapsant.

ML: Què passa després d’aquestes caigudes arran de les crisis capitalistes recurrents?

El que es dona és un procés de concentració cada vegada major en estructures més oligopolístiques, que és el que tenim ara mateix. S’estan eliminant companyies que hi havia hagut fins la dècada dels 2000 i cada vegada en queden menys. Llavors, tenim una composició que es va realineant però que mos aboca a un escenari de major vulnerabilitat i risc.

Mentre no arribam a aquesta situació de canvi, la sensació és que es produeix una major penetració de les dinàmiques turístiques dins la societat. El que estam vivint són unes dinàmiques tremendament contradictòries.

Per una banda, la pandèmia mateixa va posar l’accent sobre l’enorme vulnerabilitat d’aquelles societats híper turistificades; van ser les que van patir la major sacsejada social, la major interrupció del funcionament de les seves economies, és a dir, varen ser realment travessades d’una manera molt més bèstia. Per tant, això ja ens indicia que si acceleram la via de la turistificació, també acceleram la vulnerabilitat, l’ampliam.

També passa que a mesura que s’han anat desmantellant els diferents teixits productius més complexes, més diversos, de les nostres societats precisament per les possibilitats associades a la divisió internacional del treball que també va empesa per una disponibilitat de combustibles fòssils abundants i barats que permeten que tot això es vagi lligant a través dels grans circuits logístics.

Idò a mesura que s’ha anat fragmentant d’aquesta manera els teixits productius i s’han anat simplificant, ja pràcticament no ha quedat altra via de subsistència i funcionament econòmic a bona part de les societats del ‘capitalisme avançat’ més enllà de la híper especialització entorn als serveis i fonamentalment en serveis associats a la producció turística. Això condueix a una creixent competitivitat entre ciutats, entre territoris per atreure inversions vinculades a lo turístic, a inversions en infraestructures, per l’atracció de turistes que són els motors d’aquests espais, etc.

Podríem dir que és la fase terminal d’un capitalisme senil que ja està en aquesta fase que pareix que està més viu que mai però que al darrere, si ho analitzam amb una perspectiva de més llarga durada, dins les diferents onades del capitalisme històric, també podríem veure símptomes de crisi i de desfeta imminent, segons el que entenguem per imminent en termes històrics.

Maó en temporada alta 2022


ML: El fet d’haver protegit part del territori de Menorca provoca que ara tengui un valor afegit que li pugui fer aguantar més temps i que sigui més exclusiu?

IM: Sí, però açò no és únic de Menorca ni de la protecció d’espais naturals. Per exemple, moltes lluites veïnals també dels anys setanta i vuitanta per la millora dels barris etc., es van acabar convertint en estratègies de reforma urbana que varen obrir les portes a les dinàmiques de gentrificació. Evidentment es demanava un parc perquè no en tenien, per millorar les condicions de vida de la gent que vivia en aquell barri, clar que no tenien en ment que sense voler t’havies convertit en treballadors col·laboradors del capital dins aquestes noves dinàmiques que s’obririen a partir de llavors.

Quan apliques una mirada històrica a les dinàmiques socials, sempre pots començar a detectar les diferents contradiccions que es donen. Pentura un dels problemes és que moltes mobilitzacions i resistències que s’han donat a lo millor han tingut una mirada un tant esbiaixada. Per exemple, plantejaments excessivament conservacionistes però amb poca atenció a com funcionen les estructures del capital i com aquestes van mutant, sense establir aliances amb altres mirades polítiques que tinguessin en compte aquestes contradiccions o tensions que es poguessin donar. Açò acaba desembocant amb aquests tipus de processos.

D’alguna manera, el que els ha mancat a les lluites socials de caire ecologista és aquest component anticapitalista, que seria segurament el que mos permetria establir aliances entre la protecció del territori amb el moviment per l’habitatge, etc,. Aquestes aliances sí podrien donar lloc a altres formes. Per això jo crec que és molt important, un poc prenent el lema del zapatisme, que parlen de resistir i rebel·lar-se.

Bé, aquí potser hem pecat d’alguna manera en centrar-nos molt en resistir però no en rebel·lar-nos; i rebel·lar-nos vol dir construir altres tipus d’organitzacions per noltros viure de manera diferent. A més, la majoria de les mobilitzacions socials s’han adreçat fonamentalment a les administracions públiques perquè duguin endavant algun tipus de política de conservació, però sense que això vagi acompanyat de processos de transformació social de base. Llavors, aquí hi ha un buit que és el que en certa manera ha propiciat que per exemple els espais naturals que s’aconseguiren protegir a les illes hagin acabat convertint-se en espais que han revaloritzat la resta del territori i han permès activar i potenciar les dinàmiques de gentrificació a escala insular.

ML: Habitatge. Com funciona la lògica? Ve gent de fora de l’illa amb mes poder adquisitiu, compren, especulen, venen i quan exploti i s’esgotin els ous d’or marxaran a una altra zona a fer el mateix?

IM: Tenim una memòria molt curta perquè fa res va esclatar la bombolla immobiliària, que sabíem perfectament com funcionava i s’ha replicat. No és exactament el mateix però té elements molt semblants. Aleshores hi havia una quantitat de liquiditat mundial brutal que se vehiculava a través de les institucions financeres que varen obrir l’aixeta del crèdit, amollant crèdit a dojo sobretot adreçat a les classes populars, però no només.

Llavors, el negoci en aquell moment no era tant l’habitatge sinó vendre hipoteques, recolzades per aquests actius immobiliaris que era el que permetia fer circular el capital de nou. Allò es va alimentar fonamentalment amb capital procedent de França, Alemanya, i en menor mesura del Regne Unit, que es canalitzava cap a l’estat espanyol i permetia que, per exemple, a l’estat espanyol es construïssin a l’ordre de 600.000 habitatges en un any -just abans esclat bombolla- que eren més habitatges dels que
es construïen a Italià, França i Alemanya junts.

A més a més, eren uns habitatges que no eren per viure sinó que fonamentalment tenien una funció de refugi d’inversió. Després això canvia una mica, tenim una bona part d’aquell parc construït, que s’ha de recol·locar, i es recol·loca fonamentalment a través de la seva recirculació a través del circuit turístic d’acumulació. Airbnb dona solució a bona part d’aquell parc que estava ja construït i a més, es produeix un cert canvi de la propietat d’habitatges en diferents graus d’intensitat. En aquest sentit, un dels elements importantíssims és que bona part dels anomenats ‘actius tòxics’, aquells habitatges que els seus propietaris hipotecats no podien fer front a les obligacions creditícies i varen ses desnonats, acabaren en fons d’inversions i altres fons voltors.

Després, la capacitat a l’estat espanyol d’accedir a crèdits s’ha complicat molt per a la classe treballadora. És a dir, hi ha una sèrie de requisits que són molt difícils de cobrir. Llavors, front a la dificultat -en part per evitar tornar caure en la situació prèvia- i sense mesures que puguin activar algun dispositiu filtre per l’entrada de capitals d’altres indrets per l’adquisició d’habitatges, el que tenim és un augment progressiu de la penetració de capital internacional o estranger en la compra-venda d’habitatges, que on és més agressiu i intens és als arxipèlags i a les zones litorals.

I aquí entren sobretot les classes mitjanes, no únicament les elits, de centre Europa. Aquests grups socials comencen a comprar habitatges aquí a les illes, per exemple, i evidentment, són habitatges que no són per viure, són refugi de capital, d’inversió, alimentats per una nova fase alcista que va potenciada per la possibilitat de treure rendes o plusvàlues de tipus turístics. L’estratègia que es va implementant és el buy to let, que és comprar per llogar.

D’aquesta manera, el lloguer es converteix també en una nova sortida financera per aquestes classes
mitjanes i també les elits. I no només de caire residencial sinó que el gran xollo és el lloguer turístic, que majoritàriament no passarà pels circuits legals sinó que obrirà un mercat negre turistic immobiliari on hi fluctuarà un munt de capital que fins i tot moltes vegades ni aterra a les illes. I aquí és on mos trobam ara.

ML: Entenc que açò comporta una pujada de preus..

IM: Evidentment, és a dir, per una banda estan pujant els preus, per una altra els habitatges per la classe treballadora estan desapareixent i alhora augmenta el nombre d’habitatges en desús o poc eficients, aquests que només tenen ús un cert moment de l’any. Estam amb aquest còctel molotov i de cop i volta apareixen els grans gurus que afirmen que el problema és sobretot de nombre d’habitatges i per tant el que s’ha de fer és obrir les comportes i qualificar de nou sòl per a la construcció; així, a més, actives el sector de la construcció i etc.. És exactament la mateixa fórmula que va implantar el govern Aznar el 1996 i que ja sabem com va acabar.

Pareix com si estàssim en un bucle, quan realment el problema és la mercantilització de l’habitatge i bàsicament el que s’hauria de començar a construir és una política d’habitatge adreçada a la desmercantilització de l’habitatge. S’hauria de parlar d’expropiacions, de restriccions a determinats usos extravagants de l’habitatge. És a dir, un habitatge que estigui tancat no compleix la seva funció social i per tant hauria de ser redireccionat. El mal està en considerar l’habitatge com a qualsevol mercaderia, quan s’hauria d’extreure d’aquesta conceptualització per poder pensar l’habitatge des d’unes altres òptiques.

Entrevista a per Miquel Lopez Gual

menucross-circle