Miguel Ángel del Arco Blanco (1978) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Granada. Les seves investigacions s’han centrat en la Guerra Civil, el primer franquisme i els feixismes, amb una especial atenció a la repressió socioeconòmica, la memòria i la fam. Amb la publicació recent de La hambruna española (Editorial Crítica, 2025), aprofundeix en l’estudi de la gran fam que va assolar l’Estat espanyol entre 1939 i 1946.

Segons l’historiador, aquesta catàstrofe, que va provocar la mort de més de 200.000 persones, no va ser només conseqüència de la guerra o de la sequera, sinó també de les polítiques autàrquiques del franquisme, la corrupció i la repressió exercida pel règim. Avui conversam amb l'autor sobre la seva darrera investigació.

Miquel López: Des d’on es fa aquest llibre, és a dir, amb quina intenció i des de quina perspectiva pròpiament?

Miguel Ángel del Arco: Bé, doncs mira, és una pregunta molt bona. Ho faig des d’un pressentiment que vaig percebent en la societat respecte a la memòria d'alguna cosa que no s'havia contat i que romania latent: la fam dels anys quaranta, cosa que va marcar molta gent.

Al mateix temps, quan començ a fer les meves recerques sobre la postguerra, començ a trobar rastres de tot això i veig que, especialment en alguns anys, passaven coses que en uns altres no. És a dir, que tota la postguerra no va ser exactament igual: el 39, el 40 i el 41, especialment, el 42, i després el 46… Veig que hi ha gent que mor de fam i que això no està explicat.

Des d'aquí ho traç, i això fa que el llibre estigui pensat també com un assaig de recerca, però concebut intentant cobrir aquest objectiu d'arribar a la societat d'una manera que pugui ser amena.

ML: Un dels aspectes que s’accentuen al començament és la diferenciació entre gana i fam…

MA: Em vaig adonar que en determinats anys la situació era tan crítica que el concepte de gana se'm quedava curt. Llavors vaig començar a adonar-me que podia denominar-los anys de fam. Aquesta va ser la hipòtesi del llibre.

Per això va ser essencial mirar altres casos del món en els quals s'ha estudiat la fam i comparar-los amb el cas d'Espanya, per demostrar que aquí van ocórrer coses similars a les d'altres llocs; i que, si allò va ser fam, a Espanya també ho va ser.

M'interessava sobretot com havien estat definides, especialment les del segle XX, i vaig aprendre que la majoria de les víctimes de la fam van tenir lloc en aquest segle i, a més, a Europa, la qual cosa era essencial per encaixar el que aquí estava passant.

Faig servir el concepte de fam com a concepte analític, com a substantiu, no com a adjectiu. Havia vist algunes publicacions en les quals es deia “van ser anys de fam” en el sentit de molta gana, però no: aquest és un fenomen perfectament definit al llarg de la història, que desgraciadament és molt repetitiu i que té determinades característiques i unes causes concretes. Era una fam contemporània, del segle XX, massiva, devastadora i provocada fonamentalment per decisions polítiques.

ML: Quines serien aquestes característiques d’una “fam”?

MA: En primer lloc, una fam implica un augment de la mortalitat: ha d'haver-hi una crisi demogràfica. I aquí n'hi ha; de fet, l'any 1941 és l'any en què més gent mor a Espanya en el segle XX, per alguna cosa serà. La fam no implica només morts per inanició —persones que moren literalment de gana—, sinó sobretot defuncions causades per la desnutrició, que torna els cossos més vulnerables a les malalties. De fet, en la majoria de períodes de fam les víctimes moren per malalties que, en condicions normals, no haurien estat mortals; per això se les considera igualment víctimes de la fam.

Un exemple perfecte és Miguel Hernández. Mor de tuberculosi a la presó, però en realitat és una víctima de llibre de la fam: no està ben alimentat, les seves condicions higièniques són pèssimes, de càstig, i finalment mor a causa de tot això.

La fam no només suposa que no hi hagi aliments, sinó que en molts casos sí que n'hi ha, però les persones no hi poden accedir, ja sigui perquè no els controlen o perquè els preus són molt alts. A Espanya això es repeteix clarament.

Morts per inanició, rebrots de malalties infectocontagioses, crisi demogràfica, etapes d'hiperinflació, augment del cost de la vida, sobretot relacionat amb el mercat negre. Altres qüestions típiques de la fam poden ser l'abandonament d’infants, perquè les famílies no poden cuidar-los; una altra característica pot ser l'emigració: la gent se’n va perquè ha de menjar i cerca aliment en altres llocs; una altra pot ser l'augment de robatoris, fonamentalment de menjar, i de la delinqüència en general; una altra, la ingesta de derivats, productes animals o plantes que normalment no es consumirien. I, com veus, hi ha un llarg etcètera de trets que aquí es donen clarament.

ML: I, aleshores, quines serien les causes comunes o pròpies de la fam espanyola?

MA: En la història, els fenòmens no succeeixen per una sola causa; sempre n’hi sol haver diverses. Quan parlam d'éssers humans, parlam sempre de fenòmens multicausals. Per exemple, la Guerra Civil pot ser una causa, però no és definitiva, perquè no totes les guerres civils van seguides d'una fam. Cal cercar alguna cosa més.

ML: Sempre s’ha dit que en molts llocs (per exemple, a Menorca) la postguerra va ser pitjor que la guerra, però després s’ha estès el mite de la guerra i que Franco es va trobar un país devastat...

MA: El franquisme té tres mites per explicar la gana —mai parla de fam. El primer és el dels desastres de la guerra i les seves destruccions; el segon, el de l'aïllament internacional; i, finalment, el de la pertinaç sequera. Al llibre es demostra que els tres són falsos. Ara bé, com tots els mites, tenen una part de veritat.

La Guerra Civil hi va ser i no es pot passar per alt. El que és clar és que les destruccions de la guerra no van ser tan determinants com el règim de Franco va sostenir, i que el teixit econòmic i les fàbriques van continuar funcionant, en bona part, de manera similar. Per descomptat, va haver-hi destruccions d'infraestructures, com carreteres, però això no explica una fam.

Crec que hi ha un factor fonamental que sí que té a veure amb la fam i que el règim no esmenta: el factor humà. La guerra per si sola no explica la fam, ja que va haver-hi zones sense fam durant el conflicte —com Cadis o Extremadura— que posteriorment van resultar especialment afectades.

La causa fonamental és la política autàrquica, generada per decisions polítiques i personals. Una política que posteriorment el règim diria que venia imposada des de fora, però que el llibre demostra que era a l'ADN del propi franquisme. La política autàrquica no és només econòmica: és una política ultranacionalista que pretén blindar Espanya enfront de l'exterior, tancar-la cultural, política i econòmicament. Això fa que els nostres socis comercials, però també polítics, canviïn per complet.

L'economia espanyola estava molt lligada al comerç amb el Regne Unit, el principal actor comercial del món. Amb l'inici de la guerra, aquest vincle es va trencar i el règim el va substituir per un apropament a l'Alemanya nazi. En aquest context s'entén el bloqueig econòmic aliat, vigent entre agost de 1939 i començaments de 1942, una mesura clau per explicar la fam. Però la pregunta important és per què es va imposar: no va ser un capritx britànic, sinó una resposta a la col·laboració d'Espanya amb els nazis, al gir de la política exterior de Franco cap a Hitler i al temor real que Espanya entrés en la Segona Guerra Mundial, quan Gran Bretanya resistia pràcticament sola. 

Altres causes derivades de l'autarquia són la violència contra els republicans, que va dur moltes famílies a morir de fam, així com una sèrie de mesures fonamentals com la corrupció. El règim es va enriquir a través de la corrupció, però el problema no va ser només aquest: els preus van augmentar de manera desorbitada, la qual cosa va fer que molta gent no pogués comprar productes bàsics.

Tot està relacionat amb una política profundament nociva, que va provocar un fracàs econòmic i, a més, una distribució profundament desigual dels recursos, marcant una línia clara entre vencedors i vençuts.

ML: Fins a quin punt podem considerar que la corrupció estava generalitzada?

MA: La història de la corrupció sota el franquisme té a veure sempre amb els qui s'enduen el botí de la guerra. Al llibre s'explica que la corrupció és essencial per entendre tant la instauració del règim com la seva supervivència, perquè els corruptes són tots: el mateix Franco —hi ha proves, per exemple, del que fa amb el cafè que arriba des del Brasil—, els generals del seu entorn, els falangistes, els governadors civils o l'Exèrcit, que campa a pler. Només em falta per estudiar la corrupció de l'Església.

Com diu el cònsol britànic de Sevilla, “a Espanya, des del més alt fins al més baix dels membres de l'administració, tots estan compromesos amb l'estraperlo”. Això és corrupció, perquè utilitzen la seva posició i la seva influència política per enriquir-se. I això explica, en el fons, per què donen suport al règim de Franco i per què la política no canvia: perquè s’estan omplint les butxaques.

D'altra banda, hi ha el petit estraperlo, que jo no diria corrupció, perquè està protagonitzat per persones humils i és un estraperlo de supervivència. No té res a veure amb les institucions; senzillament són infraccions, fer alguna cosa que estava prohibit per la llei, però que, en la seva mentalitat, estava justificat perquè havien de donar de menjar a la seva família. Com deia un governador civil —crec que de Mallorca—, “si en aquesta illa tots visquéssim del racionament, seríem cadàvers”. Amb això no era suficient, i l'única manera d'aconseguir el necessari era el mercat negre.

La corrupció no és només deplorable des del punt de vista moral, sinó que provoca un augment exponencial dels preus. Així, l'enriquiment d'uns és una cara de la moneda; l'altra és la dels vençuts.

ML: Balears no és aliè a aquest procés ni és diferent.

MA: No, en absolut. Les illes presenten un funcionament especialment complex, ja que sofreixen amb major intensitat l'escassetat i els efectes de la corrupció, degut al paper més determinant de l'Estat. Sota el franquisme va desaparèixer el mercat legal i l'únic existent va ser el mercat negre, amb preus molt elevats, durant tota una dècada.

ML: Un tema que em sembla interessant és el del racionament o l’Auxili Social com a formes de control social.

MA: Sí, això és una altra qüestió típica al llarg de la història, la gestió de l'aliment o dels serveis socials com a arma política. Durant molt de temps ens hem preocupat per analitzar si les polítiques socials del règim de Franco construïen consens, quan en realitat eren un element de control social i de transformació molt important.

A través de les cartilles de racionament es controlaven els comportaments i també el temps. El temps que aquestes dones passaven fent cua. I mentre eren allà no estaven fent altres coses. No podien murmurar ni criticar, perquè si es “portaven malament” podien perdre la cartilla, és a dir, l'aliment. També sabem que els partidaris del règim tenien accés a més menjar. Tot això constitueix un element disciplinari brutal.

Després hi ha el cas de l'Auxili Social. La fam va superar al règim de Franco i molts menjadors de l'Auxili Social eren pèssims, no hi havia suficient menjar i, a vegades, ni tan sols estris per menjar. Però això no significa que no fossin importants, perquè en aquells llocs on no va haver-hi menjadors el nombre de víctimes va ser major.

El veritablement interessant és com el règim va utilitzar l'aliment per formar i modelar la població. Sabem que la majoria dels infants que acudien a l'Auxili Social eren fills dels vençuts i que, abans d'arribar al plat de menjar, havien de passar per una sèrie de rituals: tot just entrar havien de resar o cantar el “Cara al sol”, havien d'anar a missa i, en acabar, es repetia el mateix procés. Era, per tant, un moment d'adoctrinament absolut.

I això és curiós, perquè a vegades funcionava. Molts van arribar a pensar que li devien al règim de Franco la seva supervivència. No sé si recordes la pel·lícula Pa negre, que em sembla excepcional. Al final, el fillet no vol ser un vençut, i l'aliment és una de les vies a través de les quals passa a formar part del món dels vencedors. Em sembla un reflex excel·lent del que va passar.

ML: Això, per a mi, també és una forma de repressió, de violència, tant física com simbòlica. Sovint, quan es parla de la repressió del franquisme, només es tenen en compte els afusellaments o els “paseos”, però en realitat tractar un tema com aquest permet explicar molt millor la seva dimensió. És molt més que els afusellaments.

MA: No hi ha dubte, i a més és una qüestió constant que es prolonga durant tota la dècada. O com utilitzen l'aliment cada vegada que prenen una ciutat com un instrument d'adoctrinament. Ho fan a la Via Laietana, a la Puerta del Sol… entren les tropes i després entren les senyoretes de l'Auxili Social repartint trossos de pa i aliments. Això s'ha fet sempre. Quan, a més, durant la guerra són ells mateixos els qui bombardegen els magatzems o tallen les comunicacions perquè hi hagi més carestia.

ML: A quins sectors va afectar més la fam? Imagin que les presons devien presentar un panorama desolador.

MA: Com passa sempre en els períodes de fam, les principals víctimes són els infants i els ancians, és a dir, les persones amb menor capacitat per obtenir recursos i els cossos dels quals són més vulnerables. No obstant això, en aquest cas hi ha matisos importants. Jo sostenc que es tracta d'una fam de la victòria, amb un significat profundament polític.

És clar que les classes socials més baixes són les més copejades: els qui no tenen accés als recursos. Un petit propietari, encara que tingués poca terra, encara podia subsistir; però un jornaler que depenia de ser contractat, amb un passat republicà i salaris tan baixos que no permetien comprar aliments, es trobava en una situació desesperada.

Dins de les presons, la situació era diferent i encara més extrema. Mentre que a fora el franquisme no volia —almenys oficialment— que la població morís de fam i intentava ocultar el problema però sense canviar un sistema econòmic del qual es beneficiava, a les presons sí que existia una clara voluntat de càstig a través de l'alimentació, les pèssimes condicions higièniques i la falta d'atenció sanitària. No hi havia cartilles de racionament i el menjar era lamentable.

Això s'aprecia amb especial cruesa en els camps de concentració i en els batallons de treballadors, on la fam s'utilitzava com a instrument de càstig: guàrdies menjant davant dels presos, reclusos obligats a menjar dempeus o compartint una cullera entre cinc persones. Tot això reflecteix un procés sistemàtic de deshumanització.

ML: Perquè, de quanta gent es calcula que estem parlant? Entenc que hi ha les morts directes per inanició, però després també totes les que corresponen a malalties que, com em deies abans, amb una bona alimentació probablement no s’haurien produït. Hi ha alguna aproximació?

MA: No tenim una diferenciació clara entre els qui van morir fora i dins de les presons, però es parla de més de 200.000 persones entre 1939 i 1942. A aquesta xifra s’hi ha de sumar l’any 1946, per al qual he calculat una sobremortalitat d'unes 20.000 persones. Per tant, podríem situar entorn de 225.000 les víctimes de la fam.

ML: És una barbaritat… i, alhora, tot l’univers penitenciari provoca que moltes dones s’hagin quedat sense marit, sense germà, amb familiars a l’exili o elles mateixes a la presó. Entenc que les dones van viure tot això amb matisos i experiències pròpies.

MA: Sempre es diu que la història no s'entén sense les dones, perquè representen la meitat de la població. Però en la postguerra, encara més. Moltes van ser dones de negre, que es van quedar soles i van tirar endavant les seves famílies. I, a més, van ser elles qui van transmetre la memòria.

Per això sempre dic als meus estudiants que està molt bé fer història de gènere per visibilitzar-les, però que va més enllà d'això: si no les inclous, no entens res, no comprens el procés històric ni per què ni com succeeixen les coses. No es tracta només de visibilitzar les dones perquè sigui important o just —que també ho és—, sinó perquè, si no, no t'assabentes del que va passar ni de com va sobreviure la gent.

Això es veu en exemples molt concrets: dones que deixaven de menjar perquè ho fessin els seus fills, situacions al·lucinants que diuen molt sobre la condició humana, la resistència, l'amor per la família i l'esperança.

ML: Aquestes situacions generen formes de resistència; entenc que moltes d’aquestes van ser desenvolupades per dones.

MA: Doncs sí: des de rumors, acudits, pintades o protestes a viva veu, fins a intents d'impedir que s'emportessin el pa, al costat d'altres formes de resistència com el robatori d'aliments.

És difícil parlar-ne, però també hi ha la prostitució: dones que es van veure obligades a exercir-la per donar de menjar als seus fills, perquè no tenien una altra alternativa. I, per descomptat, l'estraperlo. Eren aquestes dones de negre que anaven al camp i després tornaven en tren o a peu per proveir el mercat negre i aconseguir una mica de diners.

ML: Amb tot el que has explicat, on queda el mite —un dels grans del franquisme— que hem pogut sentir repetir a persones entrevistades, allò de “ni un hogar sin lumbre ni un español sin pan”?

MA: Evidentment, aquest mite queda en dubte, ja que el llibre demostra que el franquisme va generar una fam evitable, en la qual Franco va tenir un paper central, i que ningú va aturar. Durant els anys quaranta es va construir un relat recolzat en tres mites fundacionals —la fam, el factor internacional i la destrucció de la guerra— que presentava Franco com algú que “s’eslloma” incansablement per evitar aquesta situació.

Tanmateix, la importància de la postguerra i de la fam radica en el fet que permeten desmuntar un altre mite clau: el de l'èxit econòmic del franquisme. Analitzar els anys quaranta i cinquanta, en els quals es va passar de la gana a la pobresa, revela un profund retrocés que va ser conseqüència directa del règim. Per això, davant la imatge del franquisme com un èxit econòmic, la fam introdueix un matís decisiu que obliga a revisar aquest relat.