Joan Maria Thomàs (Palma, 1953) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili i està especialitzat en els feixismes, el falangisme i el franquisme. Al llarg de la seva dilatada carrera, ha publicat i reflexionat molt sobre aquesta temàtica. És per açò que avui, que celebram 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco, conversam amb ell.

50 anys de la mort del dictador… Franco ha mort?

Franco ha mort, sens dubte. El que no és tan clar —i tant de bo fos el que commemoréssim en aquestes dates— és la mort del franquisme. I aquí entrem en un tema, per una banda cronològic i per l’altra molt polèmic. Jo crec que el franquisme acaba amb les eleccions de 1977. I significativament dos mesos abans el Movimiento destrueix massivament tots els arxius de les delegacions provincials de Falange, del Movimiento Nacional, etc. És un procés electoral amb clarobscurs, perquè hi ha llistes i partits prohibits, però crec que aquesta data és clau: sens dubte marca una ruptura. Un altre debat sobre la pervivència del franquisme té a veure amb la memòria en una part de la població espanyola que té una imatge positiva del franquisme perquè prové d’aquells sectors que li van donar suport.

Així mateix, l’ultranacionalisme espanyol, l’expressió política del qual no considero netament franquista —encara que sí que comparteix característiques i discursos essencialistes— torna a estar present en la vida democràtica espanyola, i és una cosa realment preocupant. En aquest sentit, crec que s’ha banalitzat el concepte de “feixisme”, una etiqueta que es col·loca a qualsevol expressió política autoritària o conservadora amb certa lleugeresa i que en l’àmbit col·loquial em sembla bé. Però com a historiador dels feixismes i del franquisme, tinc molt clar què va ser: d’una banda, la ideologia; de l’altra, els partits; i de l’altra, el règim feixista. Per això crec que opcions nacionalistes radicals conservadores com Vox, per exemple, no són feixistes en aquest sentit. El feixisme parteix de la negació total de la democràcia, de la negació del paper de les esquerres i de la promoció de la constitució d’una dictadura totalitària —no només autoritària— en què la societat civil queda imbricada en l’ideari del partit i del règim. A més, els règims feixistes comporten enormes quotes d’agressivitat nacionalista que deriven en imperialisme, la tendència històrica del qual acaba, com ja vam veure als anys 40, provocant l’esclat d’una guerra a escala planetària.

Entenent el feixisme amb aquestes característiques i tenint en compte que, a més, es tracta d’expressions polítiques que utilitzen tàctiques violentes per arribar al poder, em resulta molt difícil veure en el nacionalisme radical espanyol actual un tall netament feixista. No dic que no n’hi hagi: existeixen encara en el nostre ecosistema polític autèntiques relíquies que sí que podem caracteritzar com a feixistes, com la Falange, per exemple. I en un país on no van ser una relíquia, com Grècia, hi va haver un partit, Alba Daurada, els líders del qual van acabar a la presó perquè van utilitzar precisament tàctiques feixistes violentes.

Aleshores, la següent pregunta que ens hem de fer és: si no són feixistes, què són? Durant molt de temps els he considerat opcions polítiques populistes; ara no ho tinc tan clar. En tot cas, són expressions nacionalistes radicals amb una gran capacitat d’adaptació i canvi: en aquests espais conviuen tendències més neoliberals amb posicions més proteccionistes i ultranacionalistes en l’àmbit econòmic, i passen de l’euroescepticisme a la defensa de la Unió Europea ràpidament. Tot i això, no proposen tàctiques violentes per arribar al poder ni busquen doctrinàriament la destrucció de la democràcia.

Tendeixo a pensar que s’emmarquen més en aquest concepte que els anglosaxons anomenen “democràcia il·liberal”, és a dir, una democràcia en què la divisió de poders està limitada i, per tant, el poder executiu té preeminència sobre la resta de poders de l’Estat; una democràcia en què es restringeixen drets civils —especialment els de les dones— i en què la xenofòbia estructural es converteix en un element que justifica el seu discurs que el món occidental es troba en perill, etcètera. Crec que cal buscar noves definicions i no recuperar definicions que crec que són ahistòriques, com la de feixisme.

A més, estem molt preocupats pel progrés d’aquesta nova extrema dreta radical, però no reflexionem prou sobre quines són les condicions que han permès que aquesta gent pugi, no només les estructurals, sinó també els errors de les esquerres.

S’estan fent actes arreu de l’Estat per l’efemèride de la mort de Franco que avui continuen sent objecte de polèmica. Per què creus que passa això?

Perquè a Espanya hi ha dues memòries: una memòria democràtica i una memòria i avaluació positiva del franquisme. El règim va aconseguir un consens actiu i un consens passiu molt important respecte de la seva pròpia naturalesa. Tot el que ha passat en matèria de memòria democràtica els darrers anys —totalment imprescindible i que incomprensiblement vam trigar dècades a abordar— ha generat una reacció. Però hem de partir d’una realitat: aquí hi va haver una guerra, i la va guanyar un sector que va saber construir una hegemonia que va durar 40 anys.

Quines singularitats va tenir el franquisme comparat amb altres règims similars a Europa?

L’any 1938, Europa tenia 26 estats, dels quals 16 eren dictadures autoritàries de dretes, i dues d’aquestes eren dictadures totalitàries feixistes. És a dir, era una època en què la dreta i el feixisme avançaven per tot Europa, especialment a l’est i al sud del continent. Per això s’ha anomenat l’època del feixisme.

Tanmateix, Espanya és l’únic estat en què el feixisme arriba al poder després d’una guerra civil, perquè sorgeix d’un cop d’estat fracassat. La segona característica és que sorgeix d’una guerra en què també es produeix una revolució, cosa que fa que les coses s’exacerbin molt. Des del punt de vista definitori, el franquisme és un règim autoritari de dretes, una dictadura militar, que crec que s’ha de qualificar de dictadura “feixistitzada”, és a dir, que té un component feixista estructural, que és el partit únic, però que es diferencia d’altres règims perquè, en lloc d’imbricar-se el partit amb la societat i anar fagocitant l’Estat i totes les expressions organitzatives de la vida civil, religiosa o militar arribant a una simbiosi entre líder, ideologia, Estat i societat —això seria totalitarisme—, el cas espanyol comença amb un model que sembla que anirà per aquí, però en realitat això es frustra i en el model espanyol el que hi ha és un model de coalició autoritària en què hi ha tota una sèrie de projectes en concurrència: el projecte feixista del partit, el de la monarquia neoabsolutista carlina, el socialcristià de la CEDA, l’exèrcit, l’Església, etc. Encara que tots són membres del partit, el partit està realment en mans d’una facció. I tot i que a partir de 1945 s’amaga el component feixista, aquest serà sempre present en una part, però sense capacitat d’impregnar efectivament tot el sistema. Per això considero que es tracta d’un règim autoritari de dretes “feixistitzat”. De fet, el component feixista dura fins a l’abril de 1977.

D’alguna manera, també la particularitat del franquisme és el seu vincle estret amb l’Església, a diferència d’altres règims feixistes.

Sí. El model italià, per exemple, també va arribar a certs acords —com el Pacte del Laterà—, però no arriba a la simbiosi del cas espanyol. En part també perquè, durant el desenvolupament de la guerra, l’Església va veure en el franquisme la possibilitat de recuperar el poder i l’hegemonia que havia perdut des de 1931.

Anem al present. Hi ha certa simpatia entre la joventut envers el franquisme, potser vinculada a la circulació de discursos franquistes a les xarxes socials. Com expliques el ressorgiment d’aquestes simpaties a partir d’aquests mites? Per què avui un adolescent diu que amb Franco es vivia millor?

No minimitzaria l’impacte dels discursos de la memòria construïda pel bàndol revoltat. La memòria no és història: la memòria es construeix en part a través del relat familiar. Alguns discursos s’han transmès durant generacions, cosa que pot explicar per què perviu la idea que el franquisme va ser quelcom positiu. Pensem en l’assalt al Capitoli als Estats Units: el que s’hi va veure van ser, entre altres coses, moltes banderes confederades, perquè encara existeix en aquell país la memòria de la guerra civil del segle XIX. De fet, als anys 60 es van erigir centenars de monuments al general Lee i altres dirigents del sud.

Ara bé, si passem d’aquesta qüestió de la memòria i els seus efectes a llarg termini a una avaluació efectiva del que va fer el règim en l’àmbit social, el balanç és molt pobre. Efectivament, quan el franquisme canvia de política econòmica, hi va haver un procés de creixement innegable que fins i tot va triplicar el PIB, amb taxes del 7%. Com tot país que surt d’una situació molt complicada i es desenvolupa. Però això va venir acompanyat d’un procés de desigualtat cada cop més accentuat. Per exemple, dins del país es van moure 4,6 milions de persones que sovint arribaven a un lloc sense cap tipus d’infraestructures, serveis, etc., problemes davant els quals el règim va respondre tard i malament. Per exemple, les polítiques d’habitatge. La política d’habitatges de protecció oficial per combatre el barraquisme és una expressió de l’aposta del franquisme per la col·laboració amb l’empresa privada i fer un tipus de casa subvencionada, però que després acaba sent privada i comercialitzable. És a dir, el règim no va tenir una política d’habitatge públic a l’estil socialdemòcrata com es feia en altres països europeus, sinó que va afavorir la construcció d’habitatges per garantir que aquests anessin a mans privades.

En matèria de sanitat, l’aposta del règim era per una sanitat privada. Però a partir dels anys 60 es van començar a construir alguns hospitals públics, però la major part de la població estava desatesa. Existia el “seguro obligatorio de enfermedad”, en què metges de la privada o d’alguns centres públics hi anaven algunes hores a la tarda a atendre, però si no tenies diners, et mories. Tot això s’ha mitificat molt, la idea que Franco va portar el sistema públic de salut. Van posar algunes petites bases, però tot això es va potenciar amb la llei de sanitat universal de 1985, quan es va fer una inversió descomunal.

És clar, quines polítiques socials podia desplegar el règim si la política fiscal es basava en els impostos indirectes i pràcticament no n’existien perquè hi havia un frau fiscal descomunal? La política fiscal progressiva la va portar la democràcia. Amb només els impostos indirectes, la capacitat de l’Estat d’invertir era molt menor, i a més sovint optaven per models obsolets.

En matèria d’educació, també podem constatar que fins als anys 60 el nivell d’alfabetització i escolarització era molt baix. Fins al tardofranquisme, Espanya tenia centenars de milers de persones sense escolarització, i l’únic model educatiu era religiós. La creació massiva d’instituts va arribar ja a partir dels Pactes de la Moncloa.

Un altre dels mites més reivindicats per la joventut que avui reivindica Franco té a veure amb “els pantans”, projectes que en molts casos ja venien d’abans del règim.

És clar. Per exemple, la política d’energia hidràulica: els pantans són projectes que ja havien estat iniciats per Indalecio Prieto. Alguns historiadors diuen, amb raó, que aquest tipus d’iniciatives són un aprofundiment d’una tendència proteccionista que ja existia abans del règim. El fonamental és assenyalar que totes aquestes bajanades com que el que tenim ara ho va inventar Franco —com la sanitat pública, que amb tots els seus problemes funciona, o el nivell de prestacions d’atur, etc. que funcionen—, tot això en aquella època estava a anys llum dels sistemes de protecció social que es van implementar a la resta d’Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Crec que també és important explicar que aquest tipus de discursos tenen pregnància perquè ens costa molt imaginar com era l’Espanya de la Segona República i el perquè de les seves polítiques reformistes àmplies. Avui tothom té aigua i llum a casa, però en aquell moment hi havia cinc milions de persones que no sabien si l’endemà tindrien alguna cosa per menjar. És clar, tot el que tenim ara —les pensions, tot— implica un nivell de benestar tan diferent del que hi havia. És que, si no, no s’entén la guerra: entendre el rencor i la tragèdia de la guerra, que tanta gent optés per opcions revolucionàries. Què més podien fer?

Última pregunta. En aquestes primeres dècades del segle XXI, i amb l’ombra de l’extrema dreta a Europa, com valores les lleis i polítiques de memòria històrica?

Crec que és una autèntica animalada que, després del molt que ha costat tenir lleis de memòria estatals i autonòmiques —i que s’hagi avançat tant—, hi hagi partits que estiguin forçant el bloqueig o la retirada d’aquestes normatives. És un despropòsit, i crec que cal ser taxatius en això: aquestes lleis s’han de defensar. Una altra cosa és l’aplicació concreta d’aquestes lleis, que es pot discutir, però han d’existir.