Margalida Solivellas Lladó (Selva, 1957) ha estat la cara visible de TV3 a les Illes Balears durant els 36
anys en què n’ha exercit la corresponsalia. Recentment jubilada, després d’haver cobert l’actualitat illenca durant tots aquests anys, ha publicat el llibre "Illes escapçades. Cròniques aïllades". Des de Revista Posidònia hem volgut conversar amb ella per parlar de periodisme, del seu llibre, de turisme, de corrupció i de l’actualitat.

Miquel López: Margalida, com entres al món del periodisme?

Margalida Solivellas: Vaig estudiar Magisteri i després Història i Geografia, però no he exercit mai del
que vaig estudiar. Llavors em vaig matricular de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amb tot, com que des dels darrers anys d’Història ja feia feina al Diario de Mallorca i també em varen
oferir treballar a Radio Balear Inca abans de començar el curs, vaig anar dos dies a Barcelona i no hi vaig
tornar. A més, aleshores si tenies una llicenciatura, amb tres anys d’experiència en un mitjà de comunicació et donaven com un equivalent, i ja ho vaig deixar definitivament. En aquells moments també vaig fer mig any a Televisió Espanyola, als informatius balears. Va ser llavors quan alguns companys periodistes vàrem anar a fer unes proves per als informatius de TV3, que ampliaven a cap de setmana.

Tot i que pens que ja ho tenien decidit, no em va anar malament, ja que al final, tot i no fer aquells informatius, em varen oferir la corresponsalia de les Balears. I, és clar, què podia fer millor en un mitjà de comunicació si tenia clar que volia viure aquí?

ML: Com era TV3 durant aquells anys?

MS: Un poc prehistòric. Feia només tres anys que TV3 havia inaugurat (1983) i al principi no sabies ben bé què fer i com fer-ho. Per això, al principi feia una mica de vertigen, ja que amb l’equip d’informatius balears estava molt bé, i això era anar-me’n a començar una aventura tota sola i sense res per editar ni mirar les imatges. Gravàvem i havia de mirar pel visor si volia veure qualque tall de l’entrevista. I ho enviàvem amb avió! Havies d’anar a l’aeroport i enviar-ho. A vegades, quan el material era molt del dia i corria pressa, donàvem la cinta a un passatger d’un vol de Barcelona. Imagina-t’ho: ara estaria absolutament prohibit. I, allà, ells tenien alguns motoristes que anaven a cercar les cintes a l’aeroport, per fer més via.

En aquells moments, TV3 tenia corresponsalia a Madrid (ara hi ha molta gent), al País Basc (érem en plena època d’ETA) i em pareix que a París. I havien obert feia poc al País Valencià. Va coincidir el 1986, quan feia pocs mesos que havia sorgit Voltor a Mallorca; a Menorca diria que era la Fundació Rubió i Tudurí que ho va activar. Posaven repetidors d’antenes per veure partits del Barça i la gent s’ajuntava per veure les emissions de TV3, fins que es va crear l’associació Voltor, que es basava en aportacions
particulars de voluntaris per fer una xarxa d’antenes per veure TV3, de tal manera que va arribar un
moment en què es veia a bastants punts del territori.

ML: Creus que hi ha desconeixement des del Principat respecte del que ells engloben com “ses Illes”?

MS: Sí, tenen aquesta visió de tots els tòpics. Ara, com que hi ha més informació creuada i ells també veuen més informació d’aquí i d’allà, ho tenen més clar, però els primers anys vaig tenir caps de secció que m’enviaven a Eivissa perquè havia sortit una notícia, com si pogués agafar un autobús. “Ves-te’n avui capvespre a Eivissa”. I jo els deia: “Però és que jo he d’agafar un vaixell o un avió, he de fer el mateix que feis vosaltres per venir aquí”. Aquesta sensació sí que la tenies: això que tu dius, que tot era una mica “les Illes”, el mateix. No n’eren conscients —i no sé si encara en són gaire—, d’aquesta distància que ens
separa —la mar, sobretot— i del fet que la comunicació aèria o marítima té les seves dificultats.

En aquells moments hi havia un vaixell per anar a Menorca, que estava unes quatre hores, i de vols no n’hi havia tants com ara. Açò de començar feina al matí i tornar al capvespre era molt difícil: havies de quedar-hi a dormir moltes vegades.

ML: Anant al llibre, d’on surt la idea de publicar-lo i a què respon el títol?

MS: Bé, el llibre surt perquè l’editorial La Campana va contactar amb mi 10 dies després d’haver-me jubilat i em va proposar d’escriure un llibre sobre la meva experiència durant tots aquests anys. Em va
sorprendre molt i —jo que m’havia preparat per sortir del mig i desconnectar— m’ho vaig pensar un dia. Llavors vaig veure que era una oportunitat, un regal, i l’endemà vaig dir que sí. Tenia clar que si havia
d’escriure un llibre de la meva experiència a TV3 havia de ser tot d’una: no tenia sentit fer-lo al cap d’un
any o dos de jubilació, o tranquil·lament al cap d’uns anys. Tenia sentit ara, i m’hi vaig posar. Un mes
després escrivia el primer capítol i vaig acabar d’escriure al maig, perquè volia que sortís publicat l’any
següent. També vàrem pensar que presentar-lo un any després de la jubilació era una bona fita, i així va
ser.

El títol no va ser fàcil. Jo veia la imatge de les Balears com un tauler de joc, on tothom juga a veure quin botí s’enduu d’aquest territori. La imatge és un tauler de Monopoly, en el qual ho vas col·locant tot.
Evidentment, el títol no podia ser aquest. Després de diferents propostes i de donar-hi voltes, finalment,
fent un resum del llibre per a l’editorial vaig posar “illes escapçades”, i d’aquí va sortir. Hi ha el doble sentit del verb escapçar, que pot ser tallar territori o repartir-se el botí, el joc. Com la imatge de Matutes
quan vàrem gravar Eivissa: de l’amor a la guerra, en què sortia al bar amb amics jugant a cartes i ell les
repartia. Al final, el llibre el que reflecteix és això.

ML: Un tema que impressiona del llibre és tot aquest vincle de la Casa Reial amb Mallorca. D’on venia aquesta relació? La despesa pública que exposes al llibre és esfereïdora.

MS: Perquè aquí, durant uns anys —i encara continua, per a segons quins sectors—, el tema de la família reial és com una promoció d’imatge de cara al turisme. Durant molt de temps es va vendre aquesta història. Ara ja no és tan així, però he anat cada estiu a Marivent i per allà han desfilat reis, reines, presidents dels Estats Units… tothom. I l’excusa era que això servia com a gran promoció. Jo crec que, bàsicament, la reina emèrita es troba molt a gust aquí, i els era molt fàcil controlar els temes de seguretat.

A més, aquí la gent no es fica amb els famosos. A Menorca feis el mateix: cadascú fa la seva vida. I ells tenien com el seu món, amb els seus amics i això, i tot era un muntatge que ja els anava bé.
Pensa també que ho tenien tot molt a mà: vaixells per anar pertot, avions que anaven i venien, aeroport a
dos minuts… Tot era perfecte per tenir aquest escenari meravellós que interessava a tothom, és clar. El que costa i ha costat tot això s’ha amagat durant molts d’anys.

ML: Açò et volia demanar. La gent n’era conscient, del que costava o del que ha costat?

MS: No. Ni ho saben. Ara, com que només venen una setmana —la reina emèrita queda més temps—, no és tan visible, però durant tots aquells anys sí. Darrere tot això el que hi ha és un caramull d’interessos que es mouen al seu voltant. Record els anys de Mario Conde al Club Nàutic. Era tan evident tot: qui manava, qui volia la foto… Al llibre explic la història del vaixell que els hotelers havien de regalar al rei. A
posteriori, m’han arribat diferents versions de qui ho va promocionar: des de persones que s’autoproclamen promotores de l’escomesa fins a la versió —més consistent— que el rei mateix ho va demanar a través d’un dels hotelers.

ML: Quin tipus de coses es pagaven? Quines despeses ens ha comportat la Casa Reial?

MS: Tot el manteniment de Marivent i de tothom que venia. Durant molts d’anys, a part de la família reial, venia tota la família de la reina emèrita, a més d’altres convidats. A Marivent hi ha un complex: no és només el palau que es veu, sinó que feren dues cases més. És que no se sap. Jo crec que en tot això hi
havia part del Govern balear i de l’Estat. Pensa que diuen que un dels desacords de Sabino Fernández Campos amb el rei era perquè Fernández Campos no volia que Conde li regalàs aquest vaixell famós, i també hi havia “Corinnes” i històries d’aquestes.

Però és molt opac com es pagava i com no es pagava. Perquè ara les administracions han de fer almanco aparences de concursos a partir de determinades xifres. A Marivent, qui va decidir com es decorava i quins mobles compraven i tot era “sa governanta”, que anava per les botigues de Palma, comprava el que volia i llavors passava la factura al Govern balear.

I aquí hi va haver molt de conflicte per dir que ja estava bé. Però amb l’excusa que també s’havia enduit els mobles l’hereu d’en Saridakis… I jo crec que no ho sabem. Sabem la despesa, perquè ha sortit publicada. Amb tot, s’ha comptat tota la seguretat que hi ha? Falten per comptar moltes coses, no ho saps bé. Detalls com la gasolina del vaixell aquell, que tenia dos grans motors… És molt difícil de comptar, perquè hi havia tota una estructura que funcionava: helicòpter, cotxes, etc.

ML: Una de les teves facetes també va ser la de realitzadora d’alguns 30 minuts, com ara Terra Noble, Amb el cartell de complet i Eivissa: de l’amor a la guerra. Terra noble és molt actual. Tornam a tenir problemes amb camins, i després hi ha Sant Joan, que és tot un tema. Com era venir durant aquella època per Sant Joan? Com va ser de cara endins la producció d’aquest documental?

MS: El tema de Ciutadella, dels protocols, dels nobles i tota aquesta història relacionada amb la propietat
de la terra de Menorca era molt evident i xocava molt. Tu vens per Sant Joan i aquesta devoció que jo explic que tenen cap al caixer senyor… Dius “Bé, d’acord”. No vull entrar en discussions, però trobava
que era un bon exemple per lligar amb l’altra qüestió. I, a més, com que les festes són tan cinematogràfiques, ajudava molt a explicar-ho.

D’altra banda, els menorquins s’estimen molt més el territori que els habitants de la resta d’illes. Ja sé que si ets d’allà et pot parèixer que no se l’estimen prou, però si ho compares amb Mallorca i Eivissa, no hi ha color. Formentera sí: s’assembla més a Menorca. La història del Camí de Cavalls l’havia seguida perquè havia vingut a cobrir-ne qualque etapa. Era complicat tenir testimonis de propietaris, però els Squella varen col·laborar bé. Llavors li entràrem per l’ull dret a Joan Valero, l’hereu de Torre-saura, que va passar horabaixes amb nosaltres i ens ho va mostrar absolutament tot.

Teníem clar que el programa havia de ser sobre els dos mons: el de la gent que reivindicava el territori i el dret de pas, i el noble, l’aristocràtic, que tenia la major part de les terres. Ara ja no deu ser així,
evidentment: les terres deuen ser d’estrangers. Del programa, el que va ser més sorprenent va ser veure els palaus per dins i conèixer aquests personatges, veure’n el dia a dia. Això va ser divertit.

ML: Quin tema de fons hi havia?

MS: Els propietaris de les finques deien que els camins eren seus i que no hi havia dret de pas. De fet, hi
va haver trossos de camí que durant molt de temps no estaven oberts a la gent. La Coordinadora Camí de Cavalls va persistir i va funcionar. I, és clar, cada vegada que hi havia un conflicte, a la següent excursió hi anava encara més gent. Els propietaris es varen rebotar perquè volien tenir més facilitats urbanístiques per poder treure més profit de les finques, i és evident que la protecció que donava la Llei d’espais naturals (1991) no els anava bé. Volien treure’n el màxim profit. Si tenies una finca, per poder-la vendre bé, havia de tenir condicions urbanístiques que permetessin al comprador fer una mica el que volia.

ML: La Llei d’espais naturals va ser un dels elements que més va marcar la política d’aquells anys?

MS: Home, el debat va durar bastant. Hi va haver passos molt importants; jo crec que ara no l’aprovarien. Hi va haver molt de moviment ciutadà, que crec que és la clau en totes aquestes històries. Però en aquell
moment, a més, varen tenir la sort que Jeroni Albertí (Unió Mallorquina) —que, a més, es volia desmarcar
políticament del PP— es va decantar per la conservació. Record quan revisava les cròniques sobre els espais naturals; estava espantada del nombre d’urbanitzacions que volien fer a Menorca, per exemple. No m’ho podia creure; ho vaig haver de comprovar, mentre pensava “Jo vaig fer la crònica.

Ho vaig escriure bé?”. I sí, era així. La Llei d’espais naturals, en aprovar-se, automàticament desactivava projectes d’urbanitzacions; declaraves un espai natural, i automàticament el projecte queia. Moltes ambicions es varen frustrar, ja que hi havia un fotimer de projectes. Tot plegat mostra la importància de la mobilització i el compromís de la gent.

ML: El que expliques sobre la corrupció és esfereïdor. Quan veus més de mitja pàgina escrita només
amb noms de casos, escarrufa. Com descriuries la corrupció a les Balears? Fins on ha arribat? Per exemple, Cañellas tot d’una en surt esquitxat. En canvi, va aguantar molts d’anys i el van fer
dimitir quan tot just havia guanyat les eleccions…

MS: El més greu és que ara no sabem res, no surt quasi res. No ho sé. Jo crec que si avui en dia se sabessin les comissions que es cobren per les qualificacions de terrenys o la compra de finques, per
exemple, quedaríem una mica espantats. Pareixia que en Cañellas no acabaria mai de ser president. Ell
tenia molt clars els seus interessos. Ho veies. Les seves empreses varen fer les obres de la Conselleria, del Consolat, etc. Anava molt lligat amb en Matutes: la seva família té ses Salines, i hi tenien —i tenen—
molts d’interessos. Tot era evident, però la societat li perdonava.

La corrupció va lligada als negocis. Com diu un amic meu, quan qualcú cobra és que qualcú ha pagat. I tot això va lligat a beneficis, negocis i favors. Sempre és el mateix. Pel que fa a Menorca, em sortien molt
pocs casos de corrupció, però això no vol dir que no n’hi hagi o no n’hi hagi hagut. En aquest cas, poden
passar dues coses: o bé ho fan més bé i no els han investigat, o bé tant a Menorca com a Formentera —
atès que la corrupció va molt lligada a l’especulació urbanística i del territori—, com que hi ha hagut més
consciència de protecció i de mobilitzacions, potser ha estat més difícil fer totes aquestes mangarrufes.

Tot i que segur que n’hi deu haver més de la que es veu, la corrupció a Menorca i Formentera no arriba al
nivell de Mallorca i Eivissa. I coincideix que aquestes dues illes són les més protegides.

ML: Un dels grans temes és que gran part dels doblers d’en Mates i na Munar no han aparegut.

MS: En Mates, en el cas de Son Espases, que és el més bèstia que hi ha, se n’ha sortit amb res. L’escena descrita pel fiscal Horrach d’en Mates i na Munar repartint-se Mallorca és bastant evident. Es va demanar per via judicial de veure el pacte escrit entre els dos dirigents, perquè una cosa és el que et diuen a la roda de premsa que han acordat i una altra és el que han escrit entre ells. En aquests papers, que eren dins una caixa forta, es veia clarament com s’havien repartit el territori. Això és el més visual i més bèstia. Durant aquell quadrienni de Munar i Mates junts, una al Consell i l’altre al Govern, es varen moure més doblers.

ML: Es devien sentir imparables...

MS: Eren imparables: feien el que volien. I, a més, es notava. Sobrecostos, comissions… Un exemple són les autopistes d’Eivissa. Ara no et puc dir les xifres exactes perquè ja no me’n record, però sé que quan sortia la història del 3%, si calculaven el que estava previst pels guanys de les autopistes d’Eivissa, era brutal. Ho feien damunt la previsió del que es podia guanyar a la llarga, i en alguns judicis es va veure que en segons quins casos s’havia superat més del 3%.

ML: Durant els anys 80 i 90, les Balears eren dels territoris més rics en renda per càpita de l’Estat.
Ara, en contra del que s’ha venut, tot i tenir més turistes que mai, som més pobres, almanco en
renda per càpita.

MS: Durant uns anys, hi havia dues ciutats que competien per ser les que tenien més qualitat de vida
d’Espanya: Girona i Palma. Crec que d’això ja no en queda res de res. Palma no la reconeixes. El centre
ha canviat completament. Abans anaves a un teatre, un concert o al cine, i després te n’anaves al Bar
Bosch o als locals del centre i hi trobaves gent coneguda. Ara només hi ha turistes asseguts. Si mires Amb el cartell de complet, que és de l’any 1999, veuràs que continua essent actual: ja era tot això. No hi havia aigua, i els camions en repartien per omplir les piscines dels xalets.

I encara ho fan. Si a l’estiu vas a zones com el port d’Andratx, tot el temps passen camions. A més, en el moment del documental, es parlava més de recursos naturals, de gestió de residus, etc. Llavors, la gran problemàtica era el segon forn d’incineració, i ara ja no hi ha ningú que parli d’incinerar els fems. Per a aquell 30 minuts, vàrem entrevistar un catedràtic d’ecologia que explicava clarament el problema de ser illes i de la generació de fems, de com gestionar-ho.

ML: Expliques la imatge de l’octubre del 1986, quan reberen a l’aeroport una jove turista francesa amb flors, música i regals. Era la passatgera que feia deu milions. Anys després, el juny del 2020, després de la paralització per la pandèmia, els primers turistes alemanys que van venir a Espanya van ser gravats dins l’avió direcció a Mallorca, en una gran operació de màrqueting que culminava amb una gran recepció de benvinguda. Ha canviat res? Som igual de dependents del turisme?

MS: Continuen manant les grans empreses. El que va passar l’any 2020 és perquè manava TUI. A la roda
de premsa, en un hotel, la presidenta era un actor secundari: el principal era el president de TUI. Era l’evidència que, aquí, qui mana és qui duu els turistes. I això que els turoperadors aquests estan en crisi,
però allò era una campanya de màrqueting. Hi havia totes les autoritats: presidenta del Govern, presidenta del Consell, conseller de Turisme, etc. I l’estrella era aquest senyor alemany.

I ara, quan varen inaugurar l’avió que opera entre Nova York i Palma en temporada d’estiu, també varen anar totes les autoritats del Consell a rebre’ls a peu d’avió, quan hem de parlar de decreixement. Ho trob patètic. Aquest servilisme que tenen les autoritats cap a aquest món dels turoperadors, hotelers i tot això, no l’hem superat. No ho superam, encara que passin els anys.