Per Martí Nicolau

Diuen que l’honestedat és la millor estratègia, de manera que, encara que em costi, us he de fer dues confessions. Esper no penedir-me’n… 

La primera és que qui escriu aquestes línies pertany —o procura pertànyer, o aspira a pertànyer, amb més o manco fortuna, de manera més o manco patètica i infantil— a la modernor. Per construir la pròpia identitat tothom necessita sentir que fa part de qualque tipus de comunitat, i les persones que, per vanitat i altres mancances, volem sobresortir per damunt de la massa amorfa de normies i bàsiques, sentim la necessitat de pertànyer a cercles relativament restringits. És per això que apostam per definir-nos —almanco en part— pel consum de tot un seguit de béns de cultura allunyats del mainstream, o, dit de manera més planera, és per això que feim de modernets. Misèries personals a part, aquest procés d’adquisició de personalitat per la via d’adscripció a una comunitat o altra passa a tot arreu. Per tant, segurament convé més prendre’l com un fet que, fins a un cert punt, podem intentar modelar, que no com un defecte que hàgim d’aspirar a eliminar de soca-rel.  

La segona confessió que he de fer és molt més vergonyosa: l’altre dia era per Barcelona… i vaig anar a un bar d’expats. [Pausa per pair-ho.] No es tractava del ja tradicional brunch de torrades amb alvocat. Tampoc no era el típic gentry amb una carta de còctels sofisticats. Era un bar d’ambient per a expats, amb un interiorisme de llums de neó i grafitis a les parets que aspirava a ser edgy i resultava the-whitest. Abans que em boteu a la jugular, he d’aclarir que si hi vaig entrar va ser purament per a fins acadèmics. I no va ser debades. D’aquella visita al Disneyland de la gentrificació en vaig extreure dues reflexions que voldria compartir amb vosaltres.

D’una banda, ràpidament se’m va fer patent que entre ells i nosaltres existia una barrera subtil però infranquejable. Davant els meus ulls s’hi desplegava un rígid pecking-order (condicionat per criteris com la llengua, el país de procedència o el clout), i no em van fer falta gaires interaccions per constatar que, en aquell decorat, tant els pocs que venien amb mi com jo mateix no érem més que anodins NPC. En aquest punt, convé ser honestos i reconèixer que aquestes distribucions jeràrquiques de l’interès i l’atenció no ens són desconegudes, per aquestes latituds. Tot i així, la contundència amb què en aquell entorn ens vàrem veure reduïts a figurants va ser una humbling experience en tota regla. I encara més si tenim en compte que, d’un temps ençà, en certs ambients barcelonins el fet de ser mallorquí (o menorquí, same shit a ulls principatins) confereix un plus de capital social. En aigües internacionals, ses Roquetes són pes mort. 

D’altra banda, també vaig constatar que, tot i aquesta distància que ens separa, en realitat… els expats i nosaltres ens assemblam molt. De quina semblança estic parlant? Òbviament, aquesta semblança no pot tenir res a veure amb el fet d’haver nascut en el si d’una comunitat lingüística amb desenes de milions de parlants. Tampoc no pot guardar relació amb el fet de cobrar sous de país ric vivint en un país més pobre (d’aquesta experiència només podem accedir a la demo, quan feim una escapadeta a Tailàndia). En el que ens pareixem, abans que en totes aquestes coses, és en el nostre aspecte, en la nostra estètica, en els nostres modelets. L’estilisme d’un modern local és indistingible del d’un modern forà.

Arribats a aquest punt, qualcú podria respondre’m que la moda sempre ha traspassat fronteres, i que aquesta convergència és producte d’un diàleg democràtic i descentralitzat on totes les veus poden fer-se sentir de la mateixa manera i contribuir a la creació d’aquesta koiné estètica global. A aquest potencial interlocutor jo li respondria —com ja vaig fer fa uns mesos en aquest article— que no sigui provincià, que obri els ulls i que desterri l’absurda il·lusió que des de les nostres coordenades contribuïm al diàleg estètic modern global amb un estatus d’igualtat amb els interlocutors septentrionals. 

Per il·lustrar el nostre caràcter subaltern en tota aquesta qüestió us propòs l’exemple següent: us heu fixat que les modes modernes no estan mai adaptades a la nostra realitat climàtica? En general, entre la moda de moda i els nostres termòmetres hi ha 15 graus de décalage. A l’hivern, plomes i plomes que als nostres pobles i ciutats només fan falta, de bon de veres, un pic o dos en tot l’any. A la primavera i a l’estiu, la cosa és molt pitjor: tothom amb esportives! Posa’ls uns bons calcetins llargs! Uns calçons de cuiro de plàstic fins als turmells? Why not?! Da-li crocks de plàstic futuristes à la Kanye! Venga bodies de licra! Les camisetes? De tela ben gruixada! Les camises? De ganxet, quina bona idea! Les gorres de pescador? Ben revengudes! Vestidets? Sí, però combinats amb unes Dr. Martins... It goes without saying que tot això o està concebut per als estius de bromes del nord, o per a gent enamoradíssima del formatge i la seva ferum (és a dir, els del nord). 

Per tant, per anar tancant el tema, a risc de ser excessivament autoindulgent, diria que el problema dels modernets locals no és la nostra mera existència. Segurament, un país normal n’ha de tenir. El problema és que estiguem tan alienats en termes estètics. Com aconseguir autocentrar-nos els estilismes? No dic que hàgim de recuperar els calçons amb bufes o els rebosillos, però el que és innegable és que necessitam descolonitzar la moda moderna del sud d’Europa, perquè que per anar fresh hàgim de suar com porcells és pura barbàrie. Així és que, si teniu idees de com encarar aquest repte, feis-nos-les arribar!