Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Opinió

18/03/2024

Mediterranean beauty

Com es construeix la cosa mediterrània? A través de quins dispositius estètics i identitaris som mirats els que habitam aquestes costes? Martí Nicolau reflexiona mediterràniament mentre es prepara una pasta carbonara.

Martí Nicolau per Revista Posidònia

Damunt la bicicleta, li espitj de cap a casa per arribar i posar l’olla al foc. Mentre pas per la plaça de la Universitat, no puc evitar returar el ritme per contemplar la model que em mira, rere unes ulleres de sol cat-eye, mentre pren el sol en una llanxa que s’allunya de Capri. Em captura la sensualitat de l’estètica cinquantera i la sensació de retrobar una vella coneguda, però el que m’obliga a posar un peu en terra és la generositat del seu bust, que excedeix de molt la que els actuals experts del màrqueting ens tenen receptada.

Mentre reprenc el ritme i enfil Gran Via, quasi tenc una enganxada amb un patinet elèctric quan una desafortunada evocació proustiana —molt oportuna per fer avançar la trama, això sí— em du al cap l’assaig d’Anna Gornès “Neocostumisme menorquí”, aparegut en aquesta revista. L’autora hi reflexiona sobre com la indústria turística redueix la cultura local a un clixé que els habitants autòctons acaben assumint, fins al punt de modelar la seva identitat per adherir-s’hi.

De les moltes idees interessants que surten a l’article, em fa una especial gràcia la pipella amb què Gornès identifica “l’estil mediterrani, orgànic, obsessionat amb els llums d’espart i de nanses muscleres, les persianes amb el codi de pantone de Ses Bruixes i les parets en marès vista —sense emblancar, encara que la humitat se’l mengi”. 

Arrib al cap de cantó de ca nostra i, mentre ferm la bicicleta, reflexion sobre com la construcció de la identitat mediterrània està mediatitzada per la mirada que el nord d’Europa té de nosaltres.

Al segle XVIII, Alemanya descobreix un Mediterrani clàssic a mesura que se’l va inventant. Al segle XXI, el gran luxe europeu torna a descobrir un Mediterrani de línies senzilles, blanc romput i marès vista que, en els casos més reeixits —que no són gaires—, combina l’autenticitat rústica amb la discreta elegància del quiet luxury. Anant viu que no se’m passi la pasta, pens que aquesta tendència arquitectònica i d’interiorisme —que, a Mallorca, on es materialitza at its best és a la zona d’Artà, envaïda pel capital alemany— té el seu reflex al món de la moda, amb marques que vesteixen models de cossos angulosos i cara neta amb peces austeres, de colors terrosos i aparença artesanal. 

Procedesc a colar els espaguetis i a ensumar una bossa de formatge ratllat que ja fa massa que arrossega per la gelera, i em planteig si no hi ha una alternativa més nostrada i popular que aquest arquetip estètic d’arrel germànica. Amb dos clics descobresc que la imatge que ha posat en marxa tota aquesta reflexió prové de l’espot publicitari d’una fragància de la casa de moda italiana que rima amb banana. A l’anunci, que protagonitza la ben poc mediterrània Katy Perry —ja deia jo que em sonava!—, Paolo Sorrentino recrea quatre clixés del sud d’Itàlia. Al seu torn, s’inspira en l’anunci de perfum que Giuseppe Tornatore dirigí l’any 1995, amb Monica Bellucci d’actriu principal, que també es recreava amb l’imaginari d’aquelles contrades. 

Procurant evitar que aquests pensaments em desviïn de la recepta ancestral que estic seguint, afegesc un poc de pebre bo, un ou, i remèn. Per ventura podríem tirar per aquí, en aquesta recerca d’una estètica emancipada del jou septentrional que connecti amb el que realment som… Llegesc que l’esmentada marca reivindica haver-se inspirat en Sicília per bastir aquesta alternativa d’arrel barroca, amarada de sensualitat i passió. Clar que sí! Al cap i a la fi, els temples grecs i romans que trobam en aquesta illa abans de tornar blancs eren policromats!

Però la il·lusió em dura poc. D’una banda, veig que la firma té la seu a Milà, al cor del nord d’Itàlia. Altra vegada el nord, ric i civilitzat, fent cherry-picking de la cultura del sud del continent per construir una estètica exòtica però domesticada. Perquè no fa gaire vaig ser a Sicília, i l’illa, més que evocar-me els dissenys de la marca en qüestió, em va recordar l’Espanya de finals dels 80, rough i decadent. Per acabar-ho d’adobar, mentre assaboresc la molt ortodoxa carbonara que m’he fet, llegesc una entrevista a l’acadèmic Alberto Grandi, que denuncia que aquest plat, tot i exportar-se com la quinta essència de la gastronomia italiana, en realitat és un invent fet per als nord-americans en l’època de la Segona Guerra Mundial. Mamma mia! Quin panorama…

Del que he dit fins ara se segueix que, si volem ser fidels a nosaltres mateixos, a l’hora de cercar la nostra identitat estètica, no podem recórrer ni a l’ideal de sobrietat de matriu teutònica ni tampoc a la voluptuositat wannabe de creació milanesa. Quina opció ens queda, fora d’aquestes dues? Sembla que estam condemnats a haver-nos d’entendre a partir de les categories estètiques alienes, a adherir-nos a un estil de bellesa sempre projectat des de fora. 

En casos com aquest, convé recordar el que Kogoro Mouri sempre deia: “no tant de pressa”. Hem tengut una alternativa emancipadora al davant tot aquest temps, però ens hem negat a considerar-la, i això ha de canviar. La manera d’evitar convertir-nos en un clixé bàrbar de nosaltres mateixos, la forma de combatre la gentrificació que amenaça els nostres pobles i barriades, és reivindicar l’autèntica estètica mediterrània popular.

A Mallorca ho tenim clar: l’alternativa al marès emgebut d’humitat no és l’emblanquinat impol·lut, sinó el gotelé i els blocs fora referit. El que al poble li encanta és el fals empedrat del Leroy Merlin i els nans de jardí. I, a foravila, uralita, banyeres fent d’abeuradors per al bestiar i somiers per fer corrals i barreres. Aprofitant que reapropiar-se de les coses està de moda, resignifiquem el mal gust aborigen. Llavors viurem en la indigència estètica, sí, però podrem dir, amb el cap ben alt, que és 100% nostra, amb denominació d’origen. 

menucross-circle