Els Jocs Olímpics són, cada quatre anys, l’esdeveniment esportiu més important, i ens posen dues setmanes davant del televisor per veure esports que, probablement, no veurem més fins a la pròxima edició. Per a la majoria d’esports, la glòria olímpica és un dels grans objectius dels atletes. Així mateix, tot i que, en general, probablement no els reconeixeríem pel carrer, els esportistes posen al centre moltes disciplines que no ocupen les pàgines esportives diàriament. Aquesta és la grandesa i la contradicció dels Jocs.

Després d’un cicle olímpic reduït a tres anys per culpa de la COVID-19, que va obligar a endarrerir un any els Jocs de Tòquio 2020 i fer-los sense públic, aquesta edició de la capital francesa ha estat l’epicentre de l’esport mundial. S’hi han vist enfrontaments èpics, esportistes al límit, grans victòries i moltes sorpreses en els 32 esports i més de 40 proves que han format part del programa olímpic.

Des de Revista Posidònia, hem estat a París en primera persona per atracar-nos-hi i analitzar com han estat aquestes setmanes plenes de competició des d’una altra visió, més enllà de l’esport. L’esdeveniment, que va acabar diumenge passat, 11 d’agost, i que ha estat la 30a edició dels Jocs Olímpics moderns, ha vingut carregat de polèmiques, encerts i fracassos, fins i tot abans de començar.

Apertura, polèmica i més

La primera polèmica la trobam en la cerimònia d’apertura, atès que certs col·lectius cristians es van ofendre per una performance en què trobaven que s’havia recreat l’últim sopar de Jesucrist. La representació, plena de diversitat, mostrava la pluralitat de persones del país gal. I ho celebram. Malauradament, segons aquests col·lectius, va ser una ofensa per a la religió cristiana. Thomas Jolly, encarregat d’organitzar la cerimònia, ho va negar categòricament. De fet, realment es va representar l’obra El festí dels déus, de Jan Van Bijlert.

Així mateix, la dreta i la ultradreta franceses han criticat l’actuació de l’artista Aya Nakamura, d’origen malià, pel fet de “no mostrar el caràcter francès”. També la DJ, activista LGTBIQ+ i feminista Barbara Dutch ha estat víctima d’una campanya de ciberassetjament després d’actuar en la cerimònia inicial. Tal vegada és que obliden els anys de colonialisme i imperialisme i volen una França de blancs i nobles?

Cal recordar que un dels puntals dels Jocs Olímpics és mostrar la globalitat i l’heterogeneïtat del món en què vivim, i així ho demostra la llarga llista de països que hi competeixen. En definitiva, aquestes polèmiques per part dels ofesos i crítics són provocades per un respecte nul a la diversitat i fan que l’esport en surti mal parat.

Un altre escàndol que ha copat les notícies d’aquestes dues setmanes ha estat la brutal contaminació del Sena, tot i que la batlessa de París, Ana María Hidalgo Aleu, s’hi va banyar (amb neoprè, no fos cas) abans de començar els Jocs. Tot i els esforços de la gestió de la política socialista d’origen espanyol, la discussió sobre l’estat de descomposició del mític riu parisenc va endarrerir l’inici del triatló.

La guerra i el genocidi

Actualment hi ha 56 conflictes armats en curs arreu del món. Els Jocs Olímpics no són un territori aliè a la realitat i, tot i que a vegades s’intenti mantenir l’esport al marge de les guerres, almanco dos dels conflictes de més envergadura van esdevenir el centre d’atenció durant l’obertura dels Jocs: el genocidi a Gaza i la guerra a Ucraïna.

La polèmica va arrencar quan el Comitè Olímpic Internacional (COI) va resoldre permetre la participació de la delegació israeliana, que va incorporar entre els seus atletes soldats que havien participat en operacions de combat en territori palestí ocupat en el marc del genocidi que es duu a terme a la Franja de Gaza. En passar pel Sena van ser escridassats, i durant els primers dies es va fer notar el rebuig que rebien esportistes com Sagi Muki, judoka i exsergent de l’exèrcit d’Israel, que es va endur a casa un bronze.

Per contrast, les delegacions russa i bielorussa no van participar en els Jocs perquè, segons el COI, el Comitè Olímpic Rus va violar la carta olímpica quan va absorbir unilateralment organitzacions esportives de diverses regions de la Ucraïna ocupada. Els atletes de les dues nacions exsoviètiques que van voler participar en les Olimpíades ho van haver de fer com a atletes individuals no-alineats.

Jocs Olímpics igualitaris en un món desigual

Per posar un poc de llum, els Jocs han estat una festa esportiva amb moments molt positius que cal destacar. Tot i anar anys tard, aquesta edició s’ha convertit en la de la paritat: ha inclòs moltes més proves femenines, i també ha augmentat les mixtes. El COI va anunciar un total de 10.500 participants, amb 5.250 representants de cada sexe. Es tracta d’un llarg camí des de la participació de la primera dona, en la segona edició dels Jocs moderns (l’any 1900), també organitzats per la capital francesa i on només un 2% d’atletes eren dones.

Així mateix, també és important celebrar com a conquesta el fet que les proves femenines s’hagin programat en horaris d’audiència per combinar-les amb les masculines. Pel que fa a l’equip olímpic espanyol, les dones que hi han participat han estat 192. Juntament amb els 190 homes, en total sumen 382 atletes.

Un altre punt a destacar és la participació de l’Equip de Persones Refugiades (ROT, per la sigla en anglès). Aquest equip, format per primera vegada als Jocs de Rio 2016, mostra la trista realitat que tenen més de 120 milions de persones desplaçades a la força dels seus països arreu del món. En aquest equip hi trobam 36 atletes d’11 països diferents que han competit en 12 disciplines.

De fet, aquesta edició dels Jocs ha estat la primera de la història en què el ROT ha guanyat una medalla: la boxejadora Cindy Ngamba, abanderada de l’equip, que no pot tornar al Camerun des que va anunciar que era lesbiana, ha guanyat la medalla de bronze a la categoria −79 kg.

Una altra dona boxejadora també s’ha convertit en el centre de les mirades durant els Jocs: l’algeriana Imane Khelif, que ha respost amb un or a la prova de −66 kg. Khelif va ser acusada de ser una persona trans (com si la dissidència sexogenèrica fos un delicte), després d’aconseguir una victòria contundent contra la italiana Angela Carini en només 46 segons de round. Després de la derrota de Carini, van pujar al ring mediàtic dos pesos pesants de l’extrema dreta global: Giorgia Meloni i Javier Milei, que no es van interessar pel resultat esportiu, sinó que van aprofitar per tuitar fake news contra el COI, el col·lectiu trans i els països nord-africans. Per a qui pensi que l’esport i la política no van de bracet, aquí en té un exemple pràctic.

Ecologisme i esport

Un altre aspecte pel qual recordarem aquests Jocs és la reutilització d’espais (esportius i no esportius) per als diferents esdeveniments: vòlei platja davant la Torre Eiffel, esgrima i taekwondo al Grand Palais, proves d’atlestisme i ciclisme al Trocadéro, o esports urbans (skate, BMX, bàsquet 3×3 i el nou i polèmic breakdance) a la Concorde, entre altres. Podem dir, doncs, que la inversió en infraestructura ha estat mínima, i la que s’ha fet serà aprofitada per la població (com ara la vil·la olímpica, que serà un barri per a 6.000 persones).

Així mateix, l’obertura dels Jocs cap a altres zones del territori francès (que han acollit el futbol, el bàsquet, l’handbol o la vela) és una molt bona notícia. La sorpresa, però, ha estat el surf, que s’ha fet a la Polinèsia Francesa, a l’escull de Teahupo’o (Tahiti). És evident que les condicions per a aquesta pràctica són millors a Tahiti que a França, però aquesta decisió ens recorda els anys de colonialisme.

A més, organitzacions ecologistes i els mateixos surfistes han posat el crit al cel per la construcció d’una torre (dins la mar) per als jutges de la competició. Segons National Geographic, hauria danyat les estructures de corall, n’hauria afectat l’ecosistema, i hauria canviat, fins i tot, els patrons de les onades. Així doncs, ens plantejam si feia falta construir una torre plena de ciment i d’aquestes característiques dins la mar per fer una prova que ha durat uns dies. Desgraciadament, l’interès esportiu i econòmic ha prevalgut davant de l’ecològic.

No podem oblidar que els esdeveniments esportius de gran envergadura com els Jocs Olímpics són un gran negoci. Tot i que un dels objectius dels organitzadors ha estat acostar la competició a tots els territoris francesos, el preu de les entrades ha estat un impediment per a moltes persones: preus desorbitats, entrades VIP en excés o patrocinadors que ocupaven els millors seients són alguns exemples d’aquesta problemàtica.

Medaller i PIB

Pel que fa als resultats esportius, no podem separar geopolítica i esport: els països amb PIB més alts (exceptuant l’Índia) són, de fet, els que han aconseguit entrar en el top 10 del medaller. Espanya, que ha acabat 15a, no ha aconseguit l’objectiu de superar les medalles de Tòquio i Rio, i enfora queden les 22 de Barcelona 92. Destacam la dupla de la marxa atlètica (María Pérez i Álvaro Martín), en què s’han aconseguit tres medalles (un or a la prova mixta, una plata per a Pérez i un bronze per a Martín). Així mateix, hem de remarcar els ors de les waterpolistes, el futbol masculí, la prova de vela 49er (amb Diego Botín i Florián Trittel), el saltador d’origen cubà Jordan Díaz i la plata del bàsquet 3×3 femení.

També cal tenir en compte els bronzes de les dones de natació artística (antiga sincronitzada), del palista mallorquí Joan Antoni Moreno a la prova C2 500, i de Saúl Craviotto al K4 500, que s’ha convertit en l’esportista espanyol amb més medalles olímpiques de la història. En total, 18 medalles (cinc ors, quatre plates i nou bronzes) amb alguna decepció, com ara el futbol femení o el bàsquet masculí. Tampoc no podem oblidar la dramàtica lesió de Carolina Marín a les semifinals de bàdminton, o la caiguda del ciclista ciutadellenc Albert Torres a mitjan cursa, que el va privar de la medalla a la prova ciclista del Madison.

En l’àmbit internacional, han brillat el lluitador cubà Mijaín López, que, amb 41 anys, ha aconseguit ser l’únic esportista de la història a guanyar la medalla d’or en cinc Jocs Olímpics consecutius. Dins la piscina han destacat la nedadora nord-americana Katie Ledecky (dos ors, una plata i un bronze), que ja té nou ors en diferents jocs, i el francès Léon Marchand, amb quatre ors. Al tatami, el judoka francès Teddy Riner (dos ors a les proves individuals +100 kg i a la mixta per a equips), i en gimnàstica, la nord-americana Simone Biles (tres ors i una plata).

A l’estadi olímpic, destaquen la corredora Sidney McLaughlin-Levrone (guanyadora del 400 m de tanques amb rècord del món i el 4×400 per a equips); el suec Mondo Duplantis, amb l’or i un nou rècord mundial de perxa, i el llançador de javelina pakistanès Arshad Nadeem, que ha guanyat un or per al seu país després de 40 anys. I no ens podem deixar els equips de bàsquet dels Estats Units i la corredora neerlandesa Sifan Hassan, que ha aconseguit tres medalles en tres distàncies complexes com són els 5.000 m (bronze), els 10.000 m (bronze) i la marató (or). Simplement increïble!

A partir d’avui, el futbol tornarà a ocupar planes principals, i fins d’aquí a quatre anys no ens recordarem de tots aquests esports apassionants i que només apareixen en algun campionat del món o als Jocs Olímpics. Veritablement, és trist que no es doni més visibilitat a disciplines que no trobam en el nostre dia a dia. Com sempre, Revista Posidònia al costat dels més dèbils!

Però no passeu pena, l’emoció olímpica no s’acaba: d’aquí a dues setmanes comencen els Jocs Paralímpics, i també hi ha representació menorquina, amb el maonès Nil Riudavets, que participarà en la prova de triatló. Després ja no tindrem Olimpíades fins als Jocs d’hivern (a Milà-Cortina, l’any 2026) i els pròxims d’estiu (a Los Angeles, el 2028).

Que la flama olímpica us acompanyi!