En una societat que sovint presenta l’esport com a sinònim de valors positius —esforç, superació, joc net—, resulta incòmode reconèixer fins a quin punt també pot ser un aparador de silencis calculats, convivències incòmodes i interessos que van molt més enllà del terreny de joc. Quan els conflictes, les guerres o les injustícies socials ocupen titulars a tot el món, l’esport i les seves institucions s’escuden en la suposada “neutralitat” per evitar posicionar-se. Diuen que l’esport no és política.
Ens trobam, idò, que aquesta neutralitat és complicitat. Davant la magnitud de certes vulneracions, callar o mirar cap a una altra banda converteix l’esport en un mecanisme de blanqueig (sportswashing) i en un espectacle que, en lloc de ser motiu d’orgull, fa vergonya.

Protestes contra el genocidi d’Israel arriben al món de l’esport
Les competicions esportives internacionals s’han convertit en escenari de fortes protestes contra la presència d’equips israelians, tant a Europa com a Amèrica. De fet, els darrers dies, la Vuelta Ciclista a Espanya i la pròxima sèrie entre el Canadà i Israel de la Copa Davis de tenis han estat marcades per la polèmica causada per les crides al boicot i les denúncies de “rentat d’imatge” de les polítiques de l’Estat d’Israel i el poc posicionament dels estaments que regeixen aquestes competicions.

La Vuelta, a l’epicentre del boicot
A la Vuelta 2024 ja hi va haver una part del públic que reclamava pau i llibertat per al poble palestí. En l’edició actual, però, s’han incrementat les protestes per la participació de l’equip Israel - Premier Tech, cofinançat per l’Estat israelià. Al llarg de diferents etapes, alguns activistes han desplegat banderes palestines en localitats d’Andalusia i del País Basc. De fet, a l’onzena etapa, amb arribada a Bilbao, les protestes van aconseguir que no s’acabés i la van deixar sense guanyador. Sense cap mena de dubte, aquestes protestes han fet créixer la pressió sobre la Vuelta perquè faci fora l’equip israelià. Fins i tot el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, s’ha mostrat partidari de l’expulsió de l’equip per donar un missatge a Israel.

Tristament, sempre hi ha veus a l’altra banda. L’exciclista Óscar Freire (tres vegades campió del món en ciclisme en ruta) ha dit que “los manifestantes son perroflautas que buscan peleas”, en relació amb les persones del País Basc que reclamen pau per al poble palestí. I aquí és on ens demanam: què passa amb els esportistes i exesportistes d’elit? Per què no es posicionen? Per què estan tan lluny dels drets humans? Al·leguen que la seguretat dels ciclistes és la prioritat, però com poden comparar la seguretat dels corredors amb el que pateixen diàriament als territoris ocupats per Israel, on la massacre no s’atura?

Desafortunades també han estat les paraules del periodista de la cadena COPE Juanma Castaño, que ha dit que els ciclistes no tenen res a veure amb aquest conflicte. Sr. Castaño, caldria parlar de genocidi i no de conflicte, i entendre que tothom té alguna relació amb el drama palestí. Per posar més llenya al foc i més incoherència, Castaño va afegir que a les protestes hi havia persones que celebraven la mort de guàrdies civils i policies anys enrere. Quin baix to.

D’altra banda, diverses plataformes, com ara Andalucía con Palestina o Yala Nafarroa (que agrupa més de 240 col·lectius), integrades en la campanya estatal “Esport sense genocidi”, han reclamat l’exclusió de l’equip israelià i han instat ajuntaments i entitats ciutadanes a no col·laborar amb l’organització. Enguany, l’organització de la Vuelta tampoc no s’ha mullat i els ha deixat competir. De fet, participen en totes les competicions de la Unió Ciclista Internacional (UCI) amb total impunitat.

La Vuelta, abans de començar, ja va ser a l’epicentre de les notícies, quan el periodista de la cadena SER Dani Garrido es va fer viral amb la seva reflexió sobre el paper d’aquesta competició i va donar altaveu a les protestes del públic espanyol: “Hi haurà un moviment social, humanitari i pacífic a totes les comunitats d’Espanya en suport a Palestina per allà on passi la Vuelta”. Així mateix, el periodista radiofònic va censurar les paraules del director de la prova ciclista, que afirmava que “són a la Vuelta per dret propi”, tot i reconèixer d’on provenen. A les últimes hores, el també periodista del grup PRISA Manu Carreño s’ha posicionat fermament contra el genocidi, i ha denunciat la inacció i la neutralitat del món esportiu i les institucions que el regeixen.

De fet, ja no val mirar cap a una altra banda: cal dir prou a la suposada neutralitat dins del món de l’esport. La FIBA, la UEFA, la FIFA, el COI, la ITF, la UCI i una llarga llista d’organitzacions que regeixen els diferents esports a escala mundial han de passar a l’acció. Ho van fer amb Rússia a l’inici de la guerra amb Ucraïna, i també hi ha precedents com el veto a Sud-àfrica entre els anys 1964 i 1992 als Jocs Olímpics i a les competicions internacionals a causa de l’apartheid, o bé en el cas de l’exclusió de Iugoslàvia de l’Eurocopa del 1992 pels crims de Slobodan Milosevic. Per què, idò, ara no? Per què el país de Benjamin Netanyahu té la protecció dels Estats Units o de la Unió Europea?

Boicot a la Copa Davis del Canadà
Paral·lelament, a Halifax (Canadà), la sèrie de la Copa Davis que enfrontarà el Canadà i Israel els dies 12 i 13 de setembre ha generat un intens debat. Més de 400 personalitats —entre les quals hi ha atletes olímpics, acadèmics, periodistes i relators especials de l’ONU— han signat una carta sol·licitant a Tennis Canada que cancel·li l’enfrontament, pel fet de considerar que legitima la política israeliana a Gaza. Malgrat la pressió, Tennis Canada ha confirmat que l’eliminatòria es disputarà, i ha al·legat que Israel continua essent membre reconegut per la Federació Internacional de Tenis i que no està sancionat pel Comitè Olímpic Internacional (COI). Organitzacions com la Canadian BDS Coalition han llançat la campanya “No sports-washing” per denunciar la decisió i reclamar un boicot total.

L’esport, al centre del conflicte
Les protestes a la Vuelta i a la Copa Davis no són les úniques. L’any passat, els Jocs Olímpics també van ser el centre de l’esport mundial, atès que esportistes israelians van competir sota la seva bandera sense cap problema. També hi trobam equips a l’Eurolliga de bàsquet o en competicions europees de futbol, entre altres. Tristament, els boicots no provenen de les organitzacions que regeixen l’esport mundial, sinó de la població, que empeny amb protestes perquè s’acabi el genocidi.

Veim, per tant, com els grans esdeveniments esportius s’han convertit en un terreny de disputa política i simbòlica entorn de la situació a Palestina. Mentre que les organitzacions esportives insisteixen a mantenir la neutralitat i la continuïtat de les competicions, els moviments de boicot lluiten perquè l’esport no sigui aliè al genocidi i a l’apartheid que pateix la població palestina.

Sense cap mena de dubte, si els referents esportius d’elit fossin capaços de posicionar-se a favor dels drets humans, la situació canviaria. De moment, seguim amb la vergonya.